1917

En mig de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, dos soldats anglesos són cridats per una missió quasi impossible, travessar les línies enemigues per portar un missatge que aturi un atac imminent d’un batalló on serveix el germà d’un d’ells, ja que els serveis d’intel·ligència aliats han descobert que els alemanys els han parat una trampa i que si ataquen tots ells moriran. Seguint-los com si anéssim amb ells, descobrirem els horrors de la guerra en aquella terra de ningú més propera de l’infern que de la terra i on els homes que hi entren tenen més possibilitats de morir que de sortir-ne vius.

El director, Sam Mendes, diu que ha volgut fer 1917 com un homenatge al seu avi i, a tots aquells que, com ell, van lluitar en aquella terrible guerra. Per això llegim en els títols de crèdit finals el seu recordatori. Comenta que ha incorporat a la pel·lícula moltes anècdotes tant, viscudes pel seu avi, com escoltades d’altres companys, com si fossin les cireretes que donen color al pastís.

També ha volgut fer una demostració del seu domini de la tècnica cinematogràfica. Postular que l’art del cinema està bàsicament en l’enfocament de la càmera i en el seu moviment, més que en el muntatge posterior, en fer un pla-seqüència infinit; de com es pot esculpir el temps per fer-te viure tot un dia en dues hores i que tinguis la sensació d’haver estat present les vint-i-quatre hores. Un prodigi, màgia, il·lusionisme, lligat també a una tècnica perfeccionista, sense cap dubte una gran obra, una de les millors pel·lícules de l’any i un referent en el gènere.

Malgrat tot això, en sortir del cinema, després de veure 1917, vaig pensar que li faltava alguna cosa, en va envair una sensació de buidor. Era com sí que el que havia vist no era de cap manera la realitat, ni tan sols un intent de mostrar-la, sols un exercici d’estil d’altíssima qualitat.

Impossible no comparar-la amb altres pel·lícules que aborden el mateix tema com “Senders de Glòria“, “Dunkerque“, “Fins al darrer Home” o amb “Salvar al soldat Ryan“, totes elles et tocaven profundament l’ànima.

• A Senders de Glòria, senties la injustícia d’un món on la vida de les persones no tenia cap valor. On es podia sacrificar a tothom per amagar una errada, en defensa d’uns valors caducs. Tal com passa a l’Estat espanyol ara mateix amb Catalunya. Tanmateix, com un home amb sentit de justícia i honor de veritat lluita per defensar innocents i denunciar la mentida posant en risc la seva posició;
• Dunkerque et feia sentir exactament el que és una guerra. Et senties assetjat per les bales en una ratera sense sortida on tot si valia per fugir. Però, també veies la grandesa de la gent del carrer disposada a anar a l’infern per ajudar als seus i l’heroisme dels pilots lluitant fins a l’últim galó de combustible;
• Fins al darrer home et mostrava el que és el valor i la solidaritat. Que per sobre hi ha els teus principis, costi el que costi, una lliçó que ara mateix hauria d’aprendre molta gent.
• A Salvar el soldat Ryan, ressaltava la humanitat més enllà del pragmatisme, i la importància dels grans gestos que donen esperança com aquell capità que entenia la transcendència estratègica de la seva missió, el seu compromís. Així i tot, també l’horror de la guerra en les imatges del desembarcament,

A 1917 simplement presenciem una partida de “Super Mario Bros” passant pantalles que, en aquest cas, és la terra de ningú farcida de filats plens de pues de ferro esmolades, homes i bèsties mortes i moltes, moltes rates, o les trinxeres abandonades pels alemanys i plenes de trampes, també avions lluitant sobre el no-res que set venen a sobre, com si fessin punteria amb tu, o soldats solitaris i borratxos a la nit tractant-te d’empaitar com si fossin uns zombis i finalment un riu salvatge que et portarà miraculosament al teu objectiu.

Potser, és que tot el que veiem a 1917 és com un somni, com aquelles històries que t’expliquen i en les que fabriques una imatge en el teu cap, una reconstrucció mental ideal de la realitat que tu no has viscut. De fet, és el recull dels relats que l’avi de Sam Mendes li va contar, i que possiblement ell va idealitzar. Com la narració de com va perdre un company l’orella per culpa d’un condicionador de cabell, que un soldat li conta a l’altre en mig del seu periple per la terra de ningú, que entra més en el terreny de l’anècdota graciosa, en lloc del fet esgarrifosament terrible que realment va ser. És el que té l’humor que, malgrat que ens faci humans i ens doni el poder de distanciar-nos de les coses i posar-les al seu lloc exacte, també les deshumanitza en despersonalitzar als subjectes; riem d’aquell que rellisca amb una pela de plàtan sense que ens importi el mal que es fa i es conten acudits de negres, dones, catalans i jueus, d’una crueltat extrema.

Pels que no vam viure la Gran Guerra ens podríem quedar perfectament amb aquesta visió romàntica si no fos per tot el que hem llegit i per als reportatges gràfics que hem vist. La Primera Guerra Mundial va ser demolidora per les persones que hi van lluitar. Fins llavors les guerres tenien un toc de noblesa que es va perdre i que va forçar a les potències a establir unes regles i a prohibir alguns tipus d’armes. Per exemple, a la pel·lícula no ens conten res dels gasos verinosos, que mataven sense avisar i passa de puntetes sobre la guerra de trinxeres que va ser destructiva per la moral dels soldats, mesos i mesos sense poder moure’s. Sols veiem una aventura de dos nois joves en aquest escenari, però és clar, només és una pel·lícula.

Amb tot, cal dir que el film és un espectacle majestuós que no pots deixar de mirar i que et té amb l’ai al cor tot el temps. Un pla-seqüència vertiginós com mai s’havia vist abans, la màgia del cinema escrita en lletres majúscules, encara que surtis com després d’haver anat al circ, admirat, però convençut que res del que has vist és de veritat.

GB 2019 (1 h 59 min)
Direcció: Sam Mendes
Guió: Sam Mendes, Krysty Wilson-Cairns
Actors: George MacKay, Dean-Charles Chapman, Mark Strong, Richard Madden, Benedict Cumberbatch, Colin Firth, Andrew Scott, Daniel Mays, Adrian Scarborough, Jamie Parker, Nabhaan Rizwan, Justin Edwards, Gerran Howell, Richard McCabe, Robert Maaser, John Hollingworth