Som en mig de la guerra de Secessió nord-americana, amb el pare al front, una mare amb quatre filles adolescents fan el que poden per tirar endavant. Som a Concord, una petita ciutat de Massachusetts, bressol de la cultura i de la nació americana. En total viurem quatre anys de les seves vides, de 1861 a 1965, els mateixos que durarà la guerra, en els que les noies esdevindran adultes. La pel·lícula se centrarà sobretot en Jo, la segona, i en els seus anhels per convertir-se en escriptora, ser econòmicament autònoma i poder ajudar a la seva família. Viurem amb elles alegries, tristeses, desitjos, amors, desenganys, esperances i èxits, una muntanya russa emocional tal com acostuma a ser la vida a aquestes edats.

No gaire mes a dir, es podria pensar, de fet aquesta és la quarta adaptació cinematogràfica amb cara i ulls del llibre de Louisa May Alcott, editat per primer cop l’any 1868:

  • La primera del 1933, dirigida per George Cukor, en blanc i negre i protagonitzada per Katharine Hepburn;
  • setze anys més tard, a 1949, i aquest cop en color Marvyn Le Roy la va tornar a filmar, amb June Allyson, Elizabeth Taylor, Janet Leigh i Margaret O´Brien,
  • van haver de passar, ni més ni menys, que cinquanta anys per tal que, per primer cop, una dona es fes càrrec del projecte, l’australiana Guillian Amstrong la va dirigir amb Winona Ryder, Kristen Dunst i Susan Sarandon fent de mare.
  • Bé, això que dic no és veritat del tot, ja que hi va haver dues pel·lícules mudes, respectivament a 1917 i a 1918, que sembla que s’han perdut,
  • i una del 2018, en complir-se cent cinquanta anys de la seva publicació, ambientada en l’actualitat, que va ser un fracàs, també un parell de sèries televisives, de 1978 i de 2017, sense massa aportació.

Llavors, queda alguna cosa a dir?

Doncs si, Greta Gerwig li ha donat la volta a l’obra com si és tractes d’un mitjó, ha anat més enllà del que estava escrit amb tinta a les seves pàgines, del que es deia formalment en el text del llibre, per capbussar-se en el que s’intuïa entre línies, en el que en realitat es volia dir, tot això mantenint intacte el seu esperit.

Comencem pel llibre i la seva escriptora: La Louisa May Alcott era la segona d’una família de quatre filles, tal com li passava a la seva heroïna a la ficció, la Jo, que aspirava a ser escriptora, com també li devia passar a l’autora a la seva edat; per tant, hi ha un punt clarament autobiogràfic a la novel·la i no és difícil imaginar que Louisa s’estava retratant a si mateixa amb la Jo, de la mateixa manera la seva família va inspirar a la família March del seu relat.

Tant al film com al llibre tots en aquella casa tenien aspiracions artístiques, tots eren caritatius i solidaris amb els veïns i tenien idees elevades. De fet, el pare de Louisa, en Amos Bronson Alcott, era escriptor i filòsof, sempre més pendent dels pensaments i dels somnis que de la vida quotidiana i del seu patrimoni, per això i pel seu esperit caritatiu no eren rics, els diners no els hi sobraven. La Louisa, amoïnada per aquesta penúria tractava, com les seves germanes, de portar una ajuda econòmica a la família. Casa seva era sovint centre de reunió de pensadors i intel·lectuals que venien a enraonar amb el seu pare;

  • com Henry David Thoreau, un dels pares de la literatura americana, filòsof, poeta i potser el primer a formular la idea de la desobediència civil davant de la injustícia;
  • el poeta Ralph Waldo Emerson,
  • l’abolicionista i teòleg Theodore Parker i
  • la feminista i periodista Sara Margaret Fuller, que va morir ofegada en naufragar el vaixell que la tornava d’Europa ja a tocar de Nova York.

Una noia vital i llesta com ella es va amarar de tots aquests pensaments, que serien avançats ara mateix, i els va traspuar a la seva obra.

Greta Gerwig, directora i també guionista del film, ha copsat perfectament aquest esperit i per això situa a la primera escena del film a la protagonista a la porta del diari per mirar que li publiquin un conte. De fet, davant d´aquella porta hi ha tres dones en una: Jo, Louisa i Greta; protagonista, escriptora i directora i són ben presents. Qualsevol de les tres representa a la dona que vol ser lliure i que ha entès que per això cal una independència econòmica; qualsevol de les tres usa el cervell com a eina principal dels seus propòsits; totes tres convoquen a les emocions i als sentiments per crear la seva obra, interpel·len a una part d´elles mateixes; també provoquen una experiència única per elles i per al seu públic, tenen quelcom per a contar i uns sentiments que mostrar.

Aquesta primera escena, on veiem que la Jo no posa problemes perquè l’editor retalli la seva obra a canvi de diners, és en realitat un cant de llibertat, per això a la següent la veiem corrent feliç per als carrers de Nova York, ella pot aconseguir diners tota sola i ser la mestressa de la seva vida sense dependre de ningú. Aquest tràveling on veiem a Jo, Saroise Ronan, corrent és pràcticament igual a un altre on la que corre és Greta Gerwig, interpretant a la protagonista de Frances Ha, pel·lícula on ella va escriure el guió.

Aquest principi del film es correspon amb la part central del llibre; la directora ha mesclat els moments cronològics com si el temps no existís i sols importessin les ànimes de les noies i els seus sentiments. Greta Gerwig va declarar en una entrevista que en fer la pel·lícula barrejant els successos de diferents edats el que volia era retornar a les protagonistes el que tenien de nenes, no deixar que tot es perdés en la memòria en fer-se grans; de fet comentava, que moltes dones confessaven només haver llegit la primera part del llibre, com en pensar que en deixar l’adolescència es perden també les il·lusions, les aspiracions, com si la vida que val la pena ser viscuda s’acabés, com si un Déu cruel les expulses del paradís de la infantesa, i ella ha volgut amb aquest tripijoc trencar aquesta dinàmica. Jo crec que mai deixem de ser el nen que vam ser malgrat que la societat a vegades t’obligui a fer-ho, que cal continuar aspirant i somiant perquè quan ho deixem de fer ens fem vells, una mica com postulava la pel·lícula de SorrentinoLa Joventut”.

La família March no és rica, per això la tieta March, que sí que ho és, li diu a la Jo que si ella no s’ha hagut de casar és, precisament, per aquest fet i li aconsella que busqui un bon partit. En aquella època una dona accedia a l’estatus social mitjançant el matrimoni, però també renunciava amb ell a la seva independència econòmica, ja que tot el que ella posseís passava al patrimoni familiar que controlava el cap de família, l’home. L’autora mai es va casar, va preservar la seva independència, però a la seva novel·la la Jo sí que ho acaba fent, per això Greta Gerwig ho ha corregit amb un joc de miralls: Quan la Jo porta el seu llibre a l’editor que accedeix, davant de l’entusiasme de les seves filles i, per tant, en ensumar la “pela” a publicar-li, li suggereix que la protagonista es casi, d´aquesta manera manté intacte el paral·lelisme entre l’autora i la seva protagonista. En aquesta impostura de mimetitzar les dues noies, la Greta ajuda a teixir la teranyina quan l’editor li demana a la Jo que li porti històries picants, perquè tot just abans de “Donetes” Louisa May Alcott havia publicat amb un pseudònim, A. M. Barnard, relats d’aquest estil, escandalosos per l’època.

Greta Gerwig amb el seu guió reescriu el llibre mantenint intacte el seu esperit, jo diria que enfortint-lo, per això introdueix diàlegs molt poderosos que pertanyen a altres novel·les de l’autora o fins i tot de la seva correspondència personal i a les seves anotacions. Sense anar més lluny, quan Saroise Ronan, fen de Jo recita emocionada i entre plors el monòleg més trencador de la pel·lícula:

“Les dones tenen cervells, a més de cor, ambició i talent, també bellesa, i estic cansada que es digui que l’amor és la seva única aptitud”,

està recitant un paràgraf de la seva novel·la “Rose in bloom” (1876); i afegeix desesperançada: “Però estic tan sola…”. Llavors és la Greta la que parla i no podem sinó pensar en les protagonistes d’altres films seus com “Lady Bird” o “Mistress America“.

Si ens atenim a la definició d’Andéi Tarkovski:

“el cinema és l’art d’esculpir el temps”,

sense cap dubte aquest film ho fa magistralment, ho he intentat explicar, però soc incapaç d’expressar-ho, cal veure-ho per un mateix; si a més entenem que és un art plàstic on juguen els colors, les llums i les ombres, les formes, la seva composició i el seu moviment us puc dir que a la pel·lícula no li caldrien paraules, sols la seva contemplació ja ens proporciona el pler suficient. Les escenes rodades a la platja, en dos moments cronològics diferents, ens permeten copsar com es poden contar sentiments absolutament diferents fotografiant el mateix indret. Quan elles són joves, al migdia, amb aquella llum i aquells reflexos argentats i daurats que ens recorden la pintura de Sorolla, l’alegria, la innocència, et venen ganes de protegir-te del sol, els colors són tan càlids!!! Uns anys després, amb un sol ja crepuscular i un cel de plom, amb la Jo abraçant la seva germana Beth molt malalta, assegudes a la sorra tractant de retrobar juntes temps més feliços, mentre la sorra arrossegada pel vent sembla voler emportar-se aquesta felicitat cap a dins del mar i fer-la desaparèixer per l’horitzó, sents el fred de la pantalla en els teus ossos. Les festes de societat a la llum de les espelmes, amb els seus balls i els seus vestits plens de colors recorden meravellosos quadres d’època. Els prats verds de la primavera o els boscos amb la blanca puresa de la neu, són també una festa de la natura que la pel·lícula ens regala, com si estiguéssim llegint un poema visual de Walt Whitman.

El film ha estat considerat per l’American Film Institute com un dels deu millors de l´any, seleccionada com una de les cinc millors pel·lícules als Oscars, hauria pogut guanyar-lo sense problemes, però som en un món masclista i l’Acadèmia de Hollywood no se n’escapa d´aquesta xacra i han preferit donar-li el premi per primer cop a un film coreà, genial això si, abans que donar-lo a una dona. Sols la Kathryn Biguelow ho va aconseguir el 2009 amb el film més masculí de l’any, “The Hurt Locker“. De fet, quan li expliques a la gent que Donetes és una obra genial la majoria no s’ho creu, ja que pel títol i la temàtica està condemnada a ser infravalorada, però no feu cas als comentaris de menys teniment dels que encara no l’han vist doncs estem davant d’una de les millors pel·lícules de l’any. No us la perdeu.

USA 2019 (2h 15 min)
Direcció: Greta Gerwig
Guió: Greta Gerwig
Actors: Saoirse Ronan, Timothée Chalamet, Emma Watson, Florence Pugh, Eliza Scanlen, Laura Dern, Meryl Streep, James Norton, Louis Garrel, Bob Odenkirk,  Chris Cooper, …