En Jojo és un nen de deu anys que viu en un poblet d’Àustria a l’estiu de 1944, sol amb la seva mare perquè el pare se suposa que és a la guerra, se sent il·lusionat i a l’hora, amoïnat perquè comença un campament d’estiu amb les joventuts hitlerianes, una fita important a la seva vida, una experiència d’iniciació. És un nen tímid, poruc i més aviat solitari que sols té un amic, per sort en té també un altre d’imaginari que li dona força i confiança, és el Furer en persona, Adolf Hitler, amb ell al costat hi hauria d’estar tranquil. Un descobriment esgarrifós a la seva pròpia casa farà trontollar el seu món perfecte.

Però què és aquesta pel·lícula? Una sàtira? Una broma de mal gust?

Molts diuen que una ximpleria, un despropòsit, riures de la tragèdia, de la por, de la maldat, embrutar la memòria de les víctimes, banalitzar l’horror. Per uns altres és una obra plena de tendresa on un nen adoctrinat, tranquils, no ho fa l’escola catalana, va a poc a poc descobrint que el que importen són les persones i no els símbols.

No és el primer cop que es fa una mirada humorística a l’horror del nazisme i el seu totalitarisme excloent, les dues primeres pel·lícules encara amb Hitler al poder i en plena guerra:

  • “El Gran Dictador“, 1940 de Charles Chaplin i
  • “Ser o no Ser“, 1944 d’Ernst Lubitsch, les dues considerades obres mestres del setè art. Més endavant
  • “La vida es Bella” 1999 de Roberto Benigni que aplegava l’humor amb un desenllaç tràgic, que apel·lava contínuament al cor de l’espectador.
  • Vull finalment mencionar “El nen del pijama a ratlles” del 2009 que estava prou bé sense arribar al nivell de les anteriors.

Aquesta d’avui, com les dues primeres, no manipula els sentiments del públic i el seu humor no juga amb els equívocs, mostra l’absurd i és un xic surrealista.

En primer lloc, cal dir que és l’adaptació pel cinema, una mica gamberra això si, d’un llibre seriós, “El cel engabiat” de Christine Leunens, una jove nascuda a Hartford, Connecticut el 1964, que té triple nacionalitat, nord-americana, nova zelandesa i belga, que va treballar de model per Europa abans de dedicar-se a la narrativa. El seu avi patern Guillaume va ser un reconegut artista flamenc que va estar tancat en un camp de treball durant la Segona Guerra Mundial, aquest període traumàtic devia influir en la seva obra posterior i ben segur que va inspirar a la seva neta en aquest llibre. A l’escriptora li va encantar la pel·lícula i va fer la comparació de què, si la seva novel·la era com una pintura clàssica llavors la cinta seria el Gernika, un comentari certament elogiós, però que ens marca les distàncies entre les dues obres.

El protagonista indiscutible és en Jojo, un nen de les joventuts hitlerianes, un aspirant a nazi amb bon cor que vol forma part del “club” més nombrós d’Alemanya i així poder portar la disfressa de moda, l’uniforme; ell s’adona que no acaba d’encaixar en el grup, que és feble i no atlètic, poruc i no valent, humanitari i no un psicòpata.

  • Afortunadament, té l’amic imaginari, Adolf Hitler, a qui dona vida el mateix director, Taika Waititi, que li diu a cau d’orella com actuar, que li ensenya a dir correctament “Hail Hitler”, amb prou convicció, que mai li demana coses que no sigui capaç de fer i que sovint té tants dubtes com ell mateix; això els portarà a dilemes irresolubles i a situacions de gran comicitat; diguem que aquest Hitler és com un germà bessó de l’original, que per la seva humanitat, feblesa i manca de consistència esdevé un esperpent, no fa por com el de veritat, és capaç de dialogar i per tant ens mostra a un home com els altres amb tots els matisos i deixa en evidència la falsa careta de superhome.
  • En canvi, la seva mare, paper que interpreta Scarlett Johansson, és tot amor i bondat, que li vol fer la vida més fàcil i que per protegir-lo, l’anima a integrar-se en aquesta espiral de bogeries i mentides, però mai li inculca cap sentiment d’odi envers ningú, intuïm que ha de tenir una vida oculta que no ens mostren. Tenim al comandant del campament d’estiu, un magnífic Sam Rockwell, i el seu ajudant, personatges impossibles, absolutament marginals i fora de lloc que viuen en un món irreal. El comandant, si no fos per l’alcoholisme, seria com un nen gran.
  • En Jojo té també un amic de veritat, un company grassonet que tampoc encaixa en el model d’exemplar de raça ària, però amb un gran sentit pràctic davant la vida, que es pren les coses tal com venen amb una increïble capacitat d’adaptació i que passi el que passi mai s’amoïna. No hi ha massa metratge amb la parella, però són del millor de la cinta. Està clar que l’idealista, el que pensa i el que mana és en Jojo, de fet a l’altre tot li està bé, per això en cas de polèmica la paraula final la té el protagonista: “Doncs ja està, cas tancat” acaba dient sempre en Jojo. Jo m’atreveixo a comparar aquesta parella amb tantes d’altres: En primer lloc, Don Quixot i Sancho Panza, el somiador envers qui sempre toca de peus a terra. També amb el Gros i el prim, Oliver i Hardy, si bé en aquest cas s’invertirien els papers.
  • Queda parlar d’una altra protagonista cabdal a l’obra, l’Elsa, una adolescent jueva a qui la mare d’en Jojo té amagada a casa seva dins d’una doble paret, per tal de salvar-li la vida i que no acabi en un camp de concentració, sense cap dubte pensarem en la malaurada Ana Franc i el seu diari. El paper de la noia amagada l’interpretat per Tomasin McKenzie, que possiblement recordarem per la pel·lícula “Sense rastre” (Leave no trace) del 2018, on un pare i la seva filla vivien amagats al bosc i lluny de la societat.

La relació entra Elsa i Jojo és un dels principals punts de la pel·lícula, de fet en el llibre és l’eix vertebrador perquè es preocupa més pel que passa entre ells i dintre dels seus cors, que del que passa fora. Al film el pànic serà la primera reacció, un jueu era l’ésser més abjecte amb qui un es podia topar, és clar que en aquest cas era tan sols una noia a mig camí entre la infantesa i l’adolescència, com un cadell de lleó que encara no havia acabat de desenvolupar tot el seu instint salvatge i assassí. A més a més, entrem en un difícil dilema, no seria fàcil delatar-la a la Gestapo sense posar en perill a la seva mare. De la relació tensa es passa a la curiositat, de fet no és tan fàcil disposar d’un espècimen jueu per poder estudiar-lo i descobrir els seus punts febles de l’enemic. També apareix l’atracció per l’altre sexe, i la por de la pèrdua de l’ésser estimat creant una relació de dependència malaltissa més difícil de justificar al film que al llibre per la diferència d’edats, per això a pel·lícula passa una mica de puntetes.

El final sembla precipitat, de sobte tot succeeix al mateix temps, però el director ha sabut fer-ho subtilment i provocar una tempesta perfecta on es barregen l’èpica amb el drama, la tragèdia amb el dolor profund, l’humor amb la barbàrie.

Voldria destacar un detall del film que pot semblar insignificant, però per mi cabdal, en Jojo malgrat tenir deu anys no se sap cordar les sabates, per sort té a la seva mare al costat. Aquesta feblesa és suficient perquè vegi com ens necessitem els uns als altres, però també és demostració d’amor. Curiosament, Scarlett Johansson ha rodat dos films l’any 2019, aquest i “Històries d’un matrimoni“, en els dos corda les sabates com a signe d’amor, de proximitat, per això en Jojo també tracte de cordar-li les sabates a la seva mare en l’escena més commovedora de tota la cinta.

Tècnicament, el film és brillant, té alguns plans memorables i encerta en tot, especialment en la paleta de colors de les escenes que semblen pensades per Wes Anderson, de fet en cert moment la pel·lícula té aires de “Moonrise Kingdon“, sense oblidar la música, sempre encertada. Al final, per la seva originalitat i agosarament, per la seva proposta atrevida, s’ha emportat l’Oscar al millor guió adaptat en dura competència amb “Donetes”, l’adaptació de l’obra de Louisa May Alcott feta per Greta Gerwig. Sense cap dubte un dels films imprescindibles d’aquest any.

USA 2019 (1 h 48 min)
Direcció: Taika Waititi
Guió: Taka Waititi ( novel·la de Christine Leunens)
Actors: Roman Griffin Davis, Scarlett Johansson, Thomasin McKenzie, Taika Waititi, Sam Rockwell, Rebel Wilson, Alfie Allen, Stephen Merchant, Archie Yates, Luke Brandon Field, Sam Haygarth, Stanislav Callas, Joe Weintraub, Brian Caspe, …