Veient aquesta cinta no puc deixar de pensar en el cinema francès de la “nouvelle vague”, aquelles petites i senzilles meravelles que eren l’essència del setè art. Si a “Pauline a la Plage” contemplàvem l’estiu d’una adolescent de vacances a la Bretanya, a “Lady Bird” veiem un curs escolar complet, en aquest cas d’una jove americana a una escola catòlica de Sacramento a la Califòrnia més interior i modesta.

Tres mesos en un cas, i sis mesos en l’altra, dues temporades acotades. D’aquesta manera en analitzar, tant una com l’altra, un període temporal breu, se centren en les persones i a les seves relacions, en la manera com es desempalleguen a la vida en aquest punt d’encreuament cap a l’edat adulta. A més a més, cap de les dues pel·lícules tenen ànim biogràfic sinó que són com una foto en moviment, són una successió de vivències, moments i sentiments que ens permeten copsar els canvis personals. Són com aquelles fotos fetes en un curt espai de temps, que en passar-les ràpidament produeixen aquell efecte de moviment propi de les antigues llanternes màgiques, que ens transporten als orígens del cinema. Tota una lliçó de puresa i recerca de les fonts de tot plegat.

Per parlar d’aquesta pel·lícula cal parlar de la seva directora, la Greta Gerwig, ja que, encara que ella ho negui, hi ha sense cap dubte una inspiració autobiogràfica, per començar ella també és de Sacramento, també va estudiar en una escola catòlica i la seva mare també era infermera. El film està ambientat l’any 2003,ella en aquell temps tenia l’edat de la protagonista i, com ella, també va acabant marxant a Nova York. La Greta diu que al contrari de Lady Bird ella era assenyada, no pas rebel, tampoc no va fer cap de les seves bogeries, però reconeix que el personatge es fica en un territori pel qual ella no va gosar transitar mai, el que no vol dir que no li passes per la ment. Per tant, és una forma de viure una segona vida, fictícia en aquest cas, per descobrir que possiblement els dos camins l’haurien portat al mateix port.

Aquesta història podria connectar-se perfectament amb un treball anterior de la directora, “Mistresss America” on ella era alhora l’actriu principal i guionista. A més, dirigida pel seu company, en Noah Baumbach. El personatge de Lady Bird és un xic menys histriònic, tanmateix, les dues són dones que busquen el seu lloc en el món, però que no volen acceptar les regles i convencions socials, que busquen expressar-se en llibertat.

Lady Bird comença per rebutjar el seu nom, una forma de crear un espai propi on fer créixer la persona que vol ser. Una forma de dir que no li agrada el que és i, per això, sovint menteix a les seves amigues. Es baralla amb la seva mare, a vegades molt violentament, per després abraçar-la a la següent escena. Anirà provant tant de coses diverses com noves relacions, sense que res l’ompli plenament. Finalment, descobreixi que tot exigeix esbrinar qui és ella i acceptar-se a si mateixa. Dit així, sembla ridículament banal, però a la pel·lícula és un procés molt complex i ple de sentit que va donant forma a un personatge força espontani i molt humà.

Desfilaran moltes persones per la seva vida, professors, monges,capellans, amigues, parelles i amants. Sota el prisma de la directora, totes elles tindran un denominador comú: seran bones persones i, tanmateix, cadascuna amb la seva forma de ser; algunes ens semblaran una mica simples, altres una mica falses doncs amaguen coses que no s’atreveixen a proclamar, altres ens semblaran interessades, algunes potser distants o altives i fins i tot patètiques. Totes elles seran com miralls per Lady Bird que li mostraran les seves pròpies debilitats o, que li indicaran el camí a seguir amb bons consells o simplement fent-li costat. Així és la vida d’una persona i sobretot la d’una adolescent que cerca el seu espai. Un tast d’experiències.

  • El personatge de Lady Bird està molt ben construït essent força complex: amb les seves contradiccions, amb els seus valors bàsics encara en procés de construcció, conseqüentment amb sentiments a vegades contradictoris, pensaments poc concrets i comportaments no sempre previsibles. Tal com els hi passa sovint als joves reflexius que posen en qüestió l’educació rebuda i les normes imposades.
  • Tot això condicionarà la seva relació amb el seu entorn, que queda molt ben plantejat per la guionista, creant una espècie de comèdia de costums. Un retrat d’una determinada societat americana d’una època concreta.
  • La relació amb els seus pares és igualment molt interessant, especialment amb la seva mare, amb la que té un acostament d’amor-odi, com si fos un duel de western: “aquesta casa és massa petita per les dues”, per tenir la raó competint pel mateix espai.

La pel·lícula està ben dirigida, de forma austera, però elegant, sense virtuosismes que vulguin dir mirar que bo que soc, amb un guió que flueix lliurement com un riu de muntanya i amb actuacions de mèrit, especialment de la protagonista i la seva mare, amb tocs d’humor i bona fotografia, tot plegat una bona història de la qual no es perd interès en cap moment. Francament una tragicomèdia molt recomanable.

USA 2017 (1h 34min)
Direcció i guió: Greta Gerwig
Actors: Saoirse Ronan, Laurie Metcalf, Lucas Hedges, John Karna, Beanie Feldstein, Ttacy Letts, Thimothee Chalamet, Danielle Macdobald,…