En Guillermo del Toro tenia, ja des de ben petit, una gran imaginació. Ell mateix ho explica sovint, diu que era una forma de deslliurar-se de la rígida disciplina de casa seva basada en una educació catòlica tradicional. Sempre estava somiant en històries plenes de màgia i de monstres. En Guillermo s’ha fet gran, però el nen que va ser, i que tots portem sempre amagat en algun raconet del nostre ésser, sempre és ben present en ell, un somriure brillant i net que il·lumina la seva mirada el delata; com si fos una demostració del que dic aquesta pel·lícula és com un conte fantàstic per a nens.

Els infants no tenen prejudicis i res els hi sembla estrany. Per ells tot és possible, per això al principi del film, ens mostra unes imatges sota l’aigua com si estiguéssim visitant l’interior d’un vaixell enfonsat, però no és una nau, és una casa. Llavors ens movem per dintre com si ho veiéssim tot dins d’un somni, tot ben normal per un nen. Una veu en off ens parla suaument: és el narrador que ens vol explicar una història que ell diu haver viscut, tal com feien antigament els joglars amb les seves faules de dracs i princeses per fer-les més creïbles. Doncs, els protagonistes seran precisament un drac i una princesa. Un conte clàssic de nens fet per contar als adults, que en aquest cas, no agradarà a tothom perquè les persones grans sí que en tenim de prejudicis, alguns racionals, però la majoria són inconscients.

Racionalment, rebutjaran l’existència d’éssers aquàtics estranys i més encara el que puguin ser intel·ligents i tenir poders, però irracionalment no podran entendre que hi pugui haver una història d’amor entre diferents races o entre persones del mateix sexe, en el film entre aquesta forma, un drac, i una noia senzilla i muda tancada en el seu món, una princesa ben estranya que vol alliberar-lo.

Segurament entendran que Sant Jordi, el vencedor de la bèstia, no vulgui salvar a la princesa, sinó només posseir-la i si salvar-se a ell mateix. Aquest home és una persona mesquina que viu plena de prejudicis i manies,
“un home de veritat sempre sap quan s’ha de rentar les mans, si abans o després de pixar”

diu amb suficiència aquesta frase sense cap sentit com si fos una sentència; que sempre ha de fer el que s’espera d’ell doncs tem al fracàs més que cap altra cosa, i té un caràcter dur forjat a força de treball i cops, un enemic terrible i determinat.

Però no patiu, la nostra princesa comptarà amb el suport de la seva millor amiga que és, alhora, el sentit comú de la gent senzilla, la capacitat d’adaptació, però sobretot la bondat i la compassió; també amb la complicitat d’un científic que representa l’altruisme i la recerca d’un món millor i per fi, el que podria ser el pare de la princesa, un estrany rei creatiu i somiador, un il·lustrador a qui la tecnologia i els prejudicis han exclòs, però que sap distingir el bé del mal i és prou valent per prendre partit.
El director ha escollit una època molt concreta per explicar-nos la seva història: la guerra freda, un moment ben estrany per Americà on s’ajuntaven moltes coses a vegades contradictòries; era el principi de l’època daurada, de “l’American way of life”, el somni americà fet realitat; on es podia assolir la felicitat pel consumisme, eres lliure per posseir-ho tot. Semblava que els diners eren infinits i que les descobertes de l’home no tenien aturador: La carrera de l’espai, els míssils nuclears, els submarins atòmics i totes aquelles misterioses agències governamentals i secretes que investigaven sobre qualsevol cosa. Hi havia un enemic molt clar: el comunisme i els russos, eren l’antítesi del que representaven els Estats Units, col·lectivisme i mínima llibertat individual, era el mal absolut i per lluitar contra ell tot si valia. També era un moment molt fosc amb una involució conservadora i patriòtica que no es trencaria fins a la revolta universitària i racial pels drets civils; sols una llum en l’obscuritat, el president Kennedy, però no va durar pas gaire.

És precisament en un d’aquests sinistres laboratoris secrets on transcorre l’acció; la protagonista i la seva amiga hi treballen com a netejadores en el torn de nit, una feina poc glamurosa. Allà arribarà un dia aquell home fosc i brutal amb la criatura aquàtica que ha arrencat d’allà on vivia, adorada com un deu. La nostra princesa sense paraules a poc a poc anirà contactant amb l’estrany ésser; qui millor que una noia muda i una mica distant del món, amb la sensibilitat a flor de pell i tota ella bondat, per poder entendre el que sent una criatura aquàtica… Però és que ella també és una mica aquosa, des del principi veurem que el seu millor moment del dia és el que passa a la banyera cada matí.

La pel·lícula és perfecta, jo diria que no hi falta ni sobra ni un fotograma, tota ella és una festa visual del principi a la fi, cada imatge i cada seqüència ens van definint els personatges i s’endinsen dins de l’ànima fent sortir el què senten: les seves il·lusions, la seva por, la seva joia, la seva pena, el seu patiment, les seves esperances, la seva felicitat i el seu valor; cada fotograma és com una frase d’aquest poema gòtic i romàntic que és el film.

Hi ha també un homenatge constant al cinema clàssic, als musicals i als films de criatures estranyes, bàsicament de la sèrie B, al cinema d’espies, a la bella i la bèstia i al cinema negre de l’època. Encara que muda, la protagonista hi sent i en el seu cap sempre hi ha música, per això els seus peus segueixen el ritme quan veu la tele o balla quan està fregant el terra.

Malgrat tot el que he dit cap d’aquestes qualitats farien que aquesta fos una pel·lícula tan rellevant com és i a més a més, tal com ho he descrit, podria pensar-se que estem davant d’un film fosc i torturat; però és just el contrari perquè la seva força rau en l’amor i optimisme que irradia la protagonista, de com gaudeix de cada instant, com es fixa en cada detall per passar-s’ho bé, tant se val si és una cançó com si són unes gotes de pluja movent-se juganeres per sobre del vidre d’un cotxe. D’aquesta manera el que comença com curiositat i es muda en compassió acabarà sent, ni més ni menys, que autèntic amor, certament romàntic però també físic. Una bella història que proclama que l’amor no coneix de diferències i que és immortal. Finalment, podríem concloure que l’amor i l’altruisme sempre seran més forts que l’egoisme i l’odi.

USA 2017 (1h 59min)
Direcció: Guillermo del Toro
Guió: Guillermo del Toro, Vanessa Taylor
Música; Alexandre Desplat; Fotografia: Dan Laustsen.
Actors: Sally Hawkins, Michael Shannon, Octavia Spencer, Doug Jones, Richard Jenkins, Michael Stuhlbarg,…