Hi ha escriptors que tenen una gran capacitat descriptiva, llegint-los pots imaginar perfectament allò que descriuen com si ho estiguessis veient, però a més a més, hi ha alguns narradors que aconsegueixen amb les seves descripcions crear un clima determinat. És per la forma com ho descriuen, en les paraules que escullen, que provoquen una predisposició, un estat d’ànim. En el cinema la descripció te la dona la mateixa imatge, a vegades de forma neutra, altres cops cercant la bellesa plàstica i alguns cops són les imatges les que ens parlen i ens transmeten sentiments, això és el que fa exactament en Andrey Zvyagintsev en aquesta pel·lícula, sense dir-nos res i des de les primeres seqüències percebem i entenem que una ombra de desesperança cau sobre nosaltres.

A la seva anterior pel·lícula, Leviatan, ens mostrava unes nues roques negres, un mar fosc sota d’un cel gris, unes barques de pesca abandonades com despulles d’un passat millor i un esquelet de balena mig colgat a la platja, que ens posaven sobre avis que els temps havien canviat a Rússia i que ja no hi havia esperança pels justos i si patiment i injustícia. Sense cap dubte, era una dura crítica al post comunisme, a la prepotència i la corrupció, al robatori del qui era de tots per uns pocs.

A Loveless veiem al principi un bosc nevat i un riu en calma, unes imatges tan bàsiques que quasi semblen filmades en blanc i negre, un arbre mig caigut pel pes de les seves branques que no pot sostenir i, el seu reflex sobre l´aigua com en un mirall de perfecta simetria que et fa dubtar de si és real o no; visions que podrien semblar idíl·liques, però sentim a la vegada uns tocs metàl·lics cada cop més forts que ens perforen els timpans; veiem un paisatge, però és tensió i dolor profund el que sentim.

Aquí, la crítica del director anirà més cap a l’home del carrer que a les institucions. Persones que s’han capbussat, tant se val si de forma forçada o voluntària, dins del capitalisme extrem, cap a una societat deshumanitzada que es desfà com un castell de sorra humida quan el sol la seca doncs no hi ha substància que la uneixi; aquesta cohesió la donen l’amor, en primer lloc, i uns principis superiors que ells no tenen després d’abominar del comunisme sense aportar cap valor més enllà del campi qui pugui, alguns van voler abraçar, ja de grans i a correcuita, una religió antiga que ens pot semblar passada de moda segons la nostra òptica; tot plegat un estrany embolic de difícil gestió.
Leviatan ens va mostrar la corrupció de l’estat, l’església fen costat als poderosos i l´impunitat dels dirigents, era la desfeta d’un règim que volia ser social, però sols va aconseguir ser impersonal i desencisador.

A Loveless és la buidor del materialisme, la manca d´amor, persones que mai trobaran la pau, tot plegat i en conjunt, sumant les dues, una societat fracassada. Però si a la primera no hi havia cap escletxa de llum, a aquesta veiem com la gent del carrer potser solidària i desinteressada i que es pot organitzar, això si fora del sistema, per ajudar a qui està patint. Aquesta bona gent que practica la fraternitat de forma lliure i igualitària pot arribar a ser la llavor d’un canvi per aquesta societat que sembla perduda; fet i fet, quin és el lema de la Revolució Francesa? Andrey Zvyagintsev postula que hi pot haver un futur millor.

Tal com indica el seu nom aquesta pel·lícula ens parla de la pèrdua de l’amor en una parella que s’està divorciant, de com una relació nascuda d’interessos divergents i sense amor s’ha deteriorat tant que sols queda odi i menyspreu. Però hi ha un problema, un fill de 12 anys del que en principi ningú se’n vol fer càrrec, ella perquè diu que no el volia, per ell és un apèndix de la família: no família, no fill; ells no tenen cap pudor en dir-ho en veu alta, fins i tot cridant i el nen es passa les nits plorant fins que un dia no torna a casa. No els hi quedarà als pares més remei a unir esforços per buscar-lo.
A mesura que avança la pel·lícula anirem descobrint detalls molt interessants d’aquesta Rússia suposadament moderna, com el retorn a la religió d’algunes persones, sobretot benestants que fa que algunes empreses posin com condició als seus empleats complir els preceptes ortodoxos, han de tenir família, si pot ser amb fills i no es poden separar o divorciar; per això un dels protagonistes té pressa en tenir parella per no perdre la feina.

Una societat bàsicament matriarcal, on elles porten els pantalons a casa i continuen influint en les seves filles per mantenir l’estatus; per això la mare comet els errors de l’àvia, de fet la protagonista es va quedar embarassada per sortir de casa i fugir de la mare dominant; és encara la visió de la separació de papers per raó de sexe.
Ambientada a propòsit l’any 2013 escoltarem a la tele les notícies de la guerra d’Ucraïna, si, si, la guerra, amb els seus tancs i els seus morts; un país amb un Déu recentment recuperat al seu costat per santificar qualsevol barbaritat, un país que vol ser gran per la força i no fent grans a les seves persones; us sona?
Als restaurants i als bars les jovenetes es vesteixen provocatives i es mostren fins i tot desvergonyides, els homes van directes a barraca i no perden el temps amb galanteries, tot plegat poca classe, els anys de comunisme van abolir les subtileses. Novament, la pèrdua de l’humanitat i del respecte, les persones tractades com objectes d’una transacció, física en aquest cas, sense cultura ni sentiments associats.

La cinta ens mostra dues relacions de parella i com fan l’amor, seqüències de gran bellesa, molt ben encertades, tant de llum com de composició;

  • a la primera, que podríem anomenar clàssica, ella s’ofereix voluntàriament de forma passiva, sempre disposada, però mai proactiva, còpula ràpida sense abans ni després;
  • a la segona, “la moderna”, és ella la que cerca la relació com a promotora del plaer sexual per al seu home amb habilitats professionals, en els dos casos poca complicitat entesa com a relació d’igualtat, poca tendresa i com abans amb estil de transacció física.

Però com és lògic l’eix bàsic del film serà la recerca del fill perdut; al principi els pares veuran amb incredulitat la fugida, com si no en tinguessin cap culpa, fins i tot amb disgust per un fet que altera els seus projectes personals i separats, però a poc a poc l’angoixa els anirà calant com una pluja freda i sostinguda. Algunes pistes els hi portaran esperança i el cercle s’anirà tancant en el moment més dramàtic de la història; bé, si voleu saber com acaba haureu d’anar al cine…
Al final, vides teòricament refetes però la mateixa buidor dins del cor. Per això la protagonista surt a la terrassa per córrer a la cinta amb un xandall exclusiu de color blanc de la selecció russa: Patriotisme “chic”? Potser una reflexió d’un país que es mou per no anar enlloc? Tornarem al pis antic de la parella que ja estan reconstruint els nous propietaris, per la finestra veurem novament el bosc i el riu, aquell arbre que no pot sostenir el pes de les seves branques i el seu reflex sobre l’aigua que torna a fer-nos dubtar de si és real o sols miratge; novament la bellesa de les imatges s’esvairà pels cops metàl·lics del martell cada cop més forts.

RUSSIA 2017 (2h 8 min)
Director Andrey Zvyagintsev
Guió: Andrey Zvyagintsev, Oleg Negin