Certament, Anglaterra i, sobretot l’Europa continental, van viure l’any 1940 un dels moments més ombrívols de la seva història recent, amb les tropes alemanyes avançant imparables, conquerint ciutats i pobles, provocant immenses columnes de refugiats i deixant la destrucció i la mort al seu pas; va semblar que per un moment la democràcia podria ser esmicolada per la dictadura i el terror.

Només les illes Britàniques quedaven momentàniament lliures, salvades per la dificultat de moure les tropes per via marítima; però el que ens explica aquesta pel·lícula, sobretot en el seu desenllaç final, és l’esclat de patriotisme i independència que va succeir al Regne Unit, liderats per un brillantíssim Winston Churchill, en decidir lluitar, acceptant totes les conseqüències, en lloc de pactar una pau que possiblement tindria regust de derrota i traïció amb l’Alemanya nazi. Per tant, en la meva modesta opinió, el títol més correcte hauria pogut ser l’hora més lluminosa, tot just el contrari.

El film fa un seguiment de quasi vint-i-quatre hores de la vida de Winston Churchill al mes de maig del 1940, de com força la dimissió de Chamberlain, llavors el primer ministre, per ocupar el seu lloc enfront de l’executiu en plena guerra amb Alemanya; de com aconsegueix guanyar-se la confiança del rei i com tracte de forçar al parlament per abandonar qualsevol línia de diàleg o de pau amb Hitler.

Tothom ha sentit parlar d’ell ¿però qui era el tal Churchill? Pot semblar fàcil de definir, però no ho és gens: Premi Nobel de literatura l’any 1953, ho sabíeu? Pintor, a què tampoc?, estadista, orador brillant, polític, líder carismàtic, primer lord de l’almirallat, primer ministre per dos cops, ministre d’hisenda, ministre d’interior, ministre d’armament, secretari d’estat de guerra, secretari de l’aire, conservador, laborista, periodista, escriptor, viatjant, soldat, aventurer… Si hagués de quedar-me amb el bàsic, en l’esperit que alimentava la seva ànima, em quedaria amb militar i aventurer, el definiria com un home valent i agosarat.

La pel·lícula ens descriu la difícil situació que es va viure en aquells dies, de com en Churchill va errar al principi en l’anàlisi dels fets, les comunicacions no eren com són ara, de com va amagar la veritat al poble al principi, bàsicament perquè ell tampoc n’era del tot conscient, de com no li va tremolar el pols per sacrificar els seus propis homes, de com del desastre de la derrota a Europa es va passar a la mitja victòria de Dunquerque; a tots aquells que hàgiu vist el film de Christopher Nolan no cal que us expliqui res, de com Anglaterra va anar a rescatar els seus, per tal que ells la defenguessin després.


Tot semblava molt negre fins que en Winston va decidir agafar per primer cop a la seva visita el metro i donar-se un bany de gent del carrer, aquells amb els que habitualment no hi tractava i agafar força de la seva innocència, dels seus desitjos i de la seva ràbia; una mica un “a por ellos” britànic, és clar que en aquest cas “ellos” eren els nazis, la SS, l’exercit més poderós del món dirigit per un psicòpata i els seus camps de concentració, no pas civils pacífics i dialogants; us asseguro que hi ha diferencia, això és valor i allò va ser por i covardia, però el símil continua sent vàlid. No he trobat enlloc referències històriques d’aquest episodi i segurament és una llicència del director, però és la palanca que dona força a la pel·lícula; és un episodi de manipulació de l’espectador brutal, però de gran força dramàtica, a partir d’aquí el film s’enlaira. Aquesta escena és també una al·legoria de la democràcia més pura, el governant preguntant al poble per poder guiar-los al destí que ells volen. El govern del poble, per al poble i amb el poble; no sense el poble, com sol passar per aquí; ens queda encara molt camí per recórrer.

Després, amb els pesos pesants del govern i del seu propi partit reunits en el comitè de guerra esperant-lo, ell tornarà a fer una jugada mestra a l’esquena i un cop ja tots dins de la cambra dels comuns, el seu territori favorit i més conegut i armat de la seva millor arma: l’oratòria, farà escac i mat per endur-se una victòria política històrica; com va dir algú aquell dia:

“Avui Churchill ha enviat a la guerra la llengua anglesa”,

una escena memorable del protagonista sortint caminant de la sala. Així acaba la pel·lícula, en un marc de grandesa com després de guanyar una Champions.

Vist des de la distància tot pot semblar ben fàcil, però tothom a la Gran Bretanya sabia que pocs anys abans, durant la Primera Guerra Mundial, una decisió tossuda seva, propiciant la pitjor derrota anglesa mai vista fins aleshores, per això era conegut com el “Carnicer de Galipoli“.

El film seria absolutament sec i aspre si no fos per dues figures femenines que el dulcifiquen: la seva dona, la dona més perfecte que pot existir per un aventurer i per qualsevol home: la classe, la raó, l’amiga, la mare, i la seva jove secretaria, que representa els sentiments que la majoria de les persones tenim, que és la representació de la bona gent d’aquesta Anglaterra per la qual val la pena lluitar.

És aquesta una pel·lícula històrica i biogràfica clàssica, si bé el director ens vol donar l’imatge, a part de la seqüència del metro, que el protagonista sempre estava pensant amb la gent, amb el poble anglès, per això hi ha dos o tres plans de persones a càmera lenta, però la veritat és que com la majoria de militars el que defensava Churchill és aquell concepte de pàtria representat per una bandera, més enllà de persones o territoris, un concepte superior i eteri.

Sense cap dubte és una bona pel·lícula, amb una ambientació d’època cuidada, però amb la gent massa ben afaitada i la roba massa neta i ben planxada, que s’aguanta bàsicament en l’extraordinari paper que fa Gary Oldman, que sense cap dubte espera i mereix un Oscar.

GB 2017( 2h 5 min)
Direcció: Joe Wright
Guió: Anthony McCarter
Actors: Gary Oldman, Ben Mendelsohn, Kristin Sacott Thomas, Lily James, Stephen Dillane, Richard Lumsden,…