En Takumi i la Hana, la seva filla, viuen en mig de la natura, ben a prop d’un petit poble rural i muntanyós del Japó, per tant, no massa lluny de Tòquio. Home i natura mantenen un ajustat equilibri en aquest indret privilegiat, cosa que permet als vilatans viure relaxats, mantenir entre ells bones relacions amb llibertat individual i respecte col·lectiu. L’arribada d’una empresa que vol construir un càmping de luxe a la zona posarà en perill el seu paradís a la terra trencant el consens amb el medi natural.


Tot comença escoltant la hipnòtica música d’Eiko Ishibashi, a la pantalla podem veure el cel entre les fines i despullades branques dels arbrers que busquen enlairar-se per trobar la llum del sol hivernal, som a un bosc i ens movem mirant la teranyina de branques fosques sobre un fons blanc, com si levitéssim, anem avançant ingràvids per deixar un arbre darrere un altre, podem sentir com la natura envolta els nostres sentits en un gir de 180°. Una casa apareix i en acostar-nos descobrim a un home tallant llenya, és Takumi, el protagonista humà de la història què no ho és més que els arbres o les muntanyes, o que el rierol on instants després recollirà, curosament amb un colleró lluent amb el mànec de fusta, l’aigua pura que baixa de les muntanyes nevades que usaran per cuinar i per beure, ja de tornada descobrirà sota d’un arbre a la vora del camí wasabi salvatge per enriquir el sabor als fideus. Més tard caminarà sense presses pel bosc amb la seva filla i li anirà recordant el nom de cada arbre, li mostrarà el bevedor, envoltat de neu i gel, on els cérvols obliden la set i ella li ensenyarà una ploma de faisà que ha recollit per regalar-li a un veí que la farà servir per tocar un instrument tradicional. Algun espectador acostumat a l’acció trepidant del cinema comercial pensarà entre badalls que no ha passat res malgrat que el director ens acaba de definir entre imatges naturals i música embolcalladora l’equilibri entre natura i home.


Tot aquest fràgil equilibri està a punt de trencar-se perquè una empresa, que teòricament gira al voltant del talent personal, encara que guanyar diners n’és l’objectiu real, ha vist com s’obria una finestra de negoci: oferir una activitat reparadora i lliure, però també luxosa, per als estressats executius de Tòquio: el glàmping!!, una paraula inventada en anglès que ajunta càmping amb glamur, quin sense sentit més patètic!!! Quin millor lloc que aquell paratge pràcticament verge!!!, a més, si ho fan en un determinat termini aprofitaran una sucosa subvenció del govern, no val a badar, el primer és el que més hi pot guanyar. El post capitalisme ha de mantenir tot el temps a la gent ocupada, les activitats de lleure s’han convertit en un “treball fora-d’hores” que permeten millorar el rendiment encara que també tenir al personal ocupat, no fos que algú, en un moment d’inactivitat i meditació, se’ls hi ocorres pensar en aquest viure frenètic i sense sentit.


El segon acte d’aquesta història serà la reunió explicativa del projecte del glàmping que el promotor ha organitzat, teòricament per consensuar els detalls amb els habitants i realment per blanquejar la invasió davant de les autoritats. Una reunió que serà llarga i tensa segons els estàndards nipons malgrat que extremadament relaxada segons els nostres. Exposició sense interrupcions per part dels enviats per l’empresa, que no tenen cap autoritat per decidir res, plantejament per part dels veïns, educadament i sense trepitjar-se els uns als altres, de les incorreccions i mancances del projecte, dels efectes sobre el medi natural i la vida de les persones, dels greuges que ben segur patiran. Els expositors es mostren propers i empàtics, prometen plantejar els seriosos dubtes a la direcció i poder fer llavors una contraoferta que aquest cop convenci als vilatans.


En tornar a Tòquio els dos representants de l’empresa expliquen els inconvenients del projecte al seu cap directe, i possiblement el creador del projecte, un personatge histriònic i esbojarrar, absolutament narcisista i sord a qualsevol proposta que no sigui seva o del director general, el retrat d’ell mateix darrere la seva taula parla per si sol, i al cap màxim que els atén per videoconferència des del seu cotxe, fet i fet no mereixen més atenció. Les propostes del consell del poble són majoritàriament rebutjades i ells han de tornar al poble per oferir un càrrec dins del glamping a Takumi, amb l’esperança de tenir-lo al seu costat.


La conversa al cotxe anant cap al poble entre els dos delegats són esclaridores, els dos estan fent una feina que no és la seva, tenen dubtes del projecte que defensen i també d’ells mateixos i del seu futur, tant laboral com vital. Veurem que el contacte amb la natura i la gent els està transformant.


Llavors, de sobte, sense avís, un succés imprevist ho capgirarà tot més enllà del que els homes puguem controlar. La història gira 180°, la natura mostra una altra cara, tal com va dir Werner Herzog a la seva xerrada:

Èxtasi i terror a la ment de Déu: La natura no la va inventar Walt Disney

Sang que degota de l’espina d’un arbre, un cérvol ferit, de fet sentim trets més d’una vegada a la pel·lícula. El que era plàcid i amable es transforma en angoixós i terrible, el que era pausat i relaxat es transforma en frenètic. La boira del capvespre omplirà el bosc, tornarem a veure els arbres i les seves branques, ara amenaçadores com monstres de la nit on podrem imaginar el que vulguem.


Si busquem que ens expliquin una història de narrativa clàssica millor que anem a veure una altra cosa. Aquesta obra ens ensenyarà, si som capaços de copsar el que veiem, que cal protegir la natura per sobre d’altres interessos econòmics. Ens farem moltes preguntes i nosaltres mateixos haurem de trobar les respostes. Gaudirem de l’emoció de l’experiència artística i la bellesa. Serem més conscients de la nostra vulnerabilitat i de la fragilitat del nostre món. Podrem aprendre a ser una mica més conscients.


El mal no exiteix és sobretot visual i musical, que s’entén perfectament quan Ryûsuke Hamaguchi ens explica com va gestar l’obra. La compositora Eiko Ishibashi, que havia fet per ell la banda sonora de les seves darreres pel·lícules, “Drive My Car” i “La Ruleta de la fortuna i la fantasia“, ambdues del 2021, li va demanar que crees una sèrie d’imatges de vídeo pel seu espectacle musical en directe. Per fer-ho es va desplaçar fins al poble on viu la compositora, amb la idea que l’atmosfera que va permetre compondre la música inspires també les imatges. De forma natural aquelles imatges es van convertir en una pel·lícula muda i d’elles van néixer dues obres independents encara que connectades, l’espectacle visual amb música en directe: “Gift” i la pel·lícula “El mal no existeix“, per tant, les imatges i la música van ser abans que la pel·lícula i Hamaguchi va haver de construir el guió i els diàlegs a posteriori, al revés de com ho fa habitualment.


Totes aquelles persones que cerquen al cinema alguna cosa més que matar el temps viuran una experiència diferent. Recomanable per cinèfils.

Japó 2023 (1 hora, 46 minuts) –  Direcció: Ryûsuke Hamaguchi  –  Guió: Ryûsuke Hamaguchi  –  Musica: Eiko Ishibashi  –   Actors: Hitoshi Omika, Ryo Nishikawa, Riuji Kosaka, Ayaka Shibutani, Hazuki Kikuchi,…