Oto, una guionista de televisió, explica al seu marit actor i director teatral, històries que s’inventa després de fer l’amor amb ell, és com si en aquests moments de relaxació entre el somni i la realitat li vingués la inspiració, sovint ella no recorda l’endemà la totalitat del relat, però en Kafuku, així es diu ell, l’ajuda a fer memòria; aquesta en la hipòtesi de sortida, una història dins d’una altra. Sorpresos descobrirem que aquesta pel·lícula és com un joc de nines russes, perquè el guió es bifurca més vegades i a cada nou gir argumental, ens transporta a mons cada cop més intricats, rics i meravellosos.

Aquesta pel·lícula es basa en dos contes de l’escriptor japonès Haruki Murakami, que formen part d’un recull titulat “Homes sense dones”. L’esquelet central, el fil conductor, és l’anomenat “Drive my car“, que conta la relació d’un famós actor amb la conductora que ha hagut d’agafar per contracte i les seves converses dins del cotxe. L’altra narració curta és “Xahrazad“, el nom de la princesa de les mil i una nits, on una dona explica històries, reals o imaginades, al seu amant després del sexe. El que ha fet el director-guionista és entrellaçar aquestes dues històries i fer-les créixer de forma que la xofer de l’actor, Misaki, agafa més protagonisme. De la mateixa manera, l’obra de teatre en la que treballa Kafuku, l’Oncle Vania d’Anton Txèkhov, que escolta cada dia al cotxe en un casset gravat ,entra també a formar part de l’argument. D’aquesta manera l’obra resultant és molt més variada i profunda que la suma de totes les parts que la formen.

  • Oncle Vania és una obra que reflexiona sobre la decadència provocada pel pas del temps i la incapacitat de les persones per superar les seves frustracions; és, per tant, fatalista, el seu final desesperançat conclou que no es pot fer res més que viure amb el que et queda i aguantar la pena. Vania ha dedicat la meitat de la seva vida a col·laborar amb un home que ha fingit tenir unes qualitats que no té, que ha enganyat a tothom i finalment, per aquest motiu, l’ha decebut, també sap que en part és culpa seva i se’n culpabilitza d’haver sigut tan babau.

En aquest sentit, Kafuku, el protagonista, es mimetitza amb el personatge que interpreta; ha perdut la dona i té un glaucoma a un ull que li dificulta la visió, no és exactament que en tingui la culpa, però ell s’hi sent culpable, al final del film descobrirem el motiu en una confessió seva. Per justificar aquest mimetisme el guionista ha modificat la forma com Oto desapareix de la vida de Kafuku, que en el llibre de Murakami era progressiva i a la pel·lícula sobtada, de forma que una conversa pendent de la parella mai arriba a tenir lloc. Aquest dolor li impedeix fer d’Oncle Vania als teatres, un paper que se sap de memòria.

Una de les coses que planteja la pel·lícula és la relació de Kafuku amb el que va ser amant de la seva dona, segurament aquesta situació seria molt difícil de produir-se des de la perspectiva occidental. El protagonista amaga al seu interlocutor que ell coneix que tenia sexe amb Oto. El llibre és Kafuku el que provoca les trobades, hi ha un sentiment de revenja que acaba esvaint-se amb la relació i deixa pas a la indiferència; a la pel·lícula, per contra, és l´amant el que fa tot el possible per coincidir amb ell. Hi ha el desig de conèixer més d´aquella persona després d´una relació curta i truncada.

El que és pertorbador en el film és la història que Oto explicava al seu marit i que és el nucli central del segon conte de Murakami, ja que en Kafuku pensava que no tenia final i Takatsuki, l’amant, li aportarà la part que li falta. És el relat d’una adolescent que se saltava classes per entrar d’amagat a la casa d’un company del col·legi de qui estava enamorada i colar-se a la seva habitació quan la casa estava buida, aprofitant que havia trobat la clau a sota d’un test, tocava la seva roba, s’estirava al seu llit i fins i tot s’emportava petits objectes. El final del conte escrit i el que es planteja en el film tenen una diferència significativa, que possiblement suggereix el que Oto li hauria dit al seu marit en aquella conversa pendent que mai va tenir lloc. En els dos casos un dia descobreix el pany canviat, al llibre marxa sense mes, al film hi ha una confessió. La protagonista confessa que se sent com una llamprea, un peix paràsit de riu, que s’agafa a altres peixos amb una boca ventosa plena de petites dents. És potser com se sentia Oto fent l’amor?

A la pel·lícula hi ha bastants estones on veiem al cotxe de Kafuku circulant, ens l’enfoquen des de tots els punts possibles, ja sigui des del capo per tal que vegem al passatger al darrera parlant i a la conductora escoltant, des de l’interior centrats en els que seuen al darrera, la visió de la carretera que tenim al davant o la que deixem a darrera vista del de la finestra posterior. Aquests moments que molts podrien considerar morts ens donen un temps reflexiu, veiem al cotxe rodant per l’interior d’un túnel i podem imaginar al protagonista tractant de trobar la llum per la seva existència.

Un altre personatge és Misaki, la xofer, que de tant escoltar el casset d’Oncle Vania al final ja se sap una mica de què va. Sembla molt i molt tranquil·la, però com tots en aquest film, també té un passat que la persegueix. Ella creu que s’assembla a la Sonia, el personatge que es considera lletja a l’obra de Txèkhov, de fet té una petita cicatriu a la galta, que visualitza una de més gran a l’ànima. La seva relació amb en Kafuku s’anirà fent cada cop més propera, fins al punt que ell, en un moment donat s’asseurà al seient davanter al seu costat. Hi ha una escena de gran bellesa quan es posen els dos a fumar, obren el sostre del cotxe i veiem les dues mans, una al costat de l’altre, sostenint la cigarreta encesa.

És un detall important el fet que l’obra l’Oncle Vania, es representi amb actors de diferents nacionalitats i parlant cadascú amb el seu idioma, fins i tot una actriu amb el llenguatge dels signes; és la constatació que els sentiments que traspua l’obra són universals que ens afecten a tothom arreu del món. També el fet de representar-se a Hiroshima, on hi va haver la mort i la destrucció, l’horror total, és un missatge que hi pot haver un renaixement, un futur, un reforç més de la idea principal que transmet la pel·lícula, per contrast amb l’obra teatral: Sempre hi pot haver una nova vida.

Finalment, la pel·lícula és molt més esperançada del que veiem a l’obra de Txèkhov Oncle Vania i dona una volta més a les històries plantejades en els contes del llibre de Murakami amb un final més optimista i més tancat. Tant Kafuku com Misaki arriben a poder perdonar-se a si mateixos; ho veiem en una seqüència molt emotiva poc abans del final en un entorn nevat de blanca puresa. Per arribar a aquest indret màgic han hagut de creuar mig Japó per carretera, a punt d’arribar al seu destí, quan entren a la vall nevada, es fa el silenci absolut, no escoltem ni el fet de rodar del cotxe, el director ha volgut donar solemnitat al moment. Hi ha una doble transcendència: viatgen per trobar una cosa que ha de sortir de cadascú d’ells mateixos, la seva consciència ha d’assolir una altra dimensió; però alhora, necessiten recolzar-se l’un en l’altre. Hi ha una comunió entre dos personatges en una abraçada real.

Al llarg del film, Kafuku manifesta que no se sent capaç de representar com a actor a Vania des que la seva dona el va deixar, Misaki, per la seva part, no gosa esborrar la cicatriu del seu rostre, com si fos una penitència per un pecat comes. Un cop autoperdonats veiem a un representant l’obra al teatre i a l’altre amb la cara sense cap rastre.

Tècnicament, estem davant d’una obra superba, d’una sobrietat absoluta, amb una bellesa delicada i modesta. No perd el ritme en cap moment de les tres hores de durada. Direcció, fotografia i actuacions de primer ordre, ara bé, si hem de citar una qualitat per sobre de les altres aquesta és, sense cap dubte, el seu guió. Una obra imprescindible per tots els amants del bon cinema.

Japó 2021 (2 hores, 59 minuts)

Direcció: Ryûsuke Hamaguchi

Guió: Ryûsuke Hamaguchi, Takamasa Oe. ( contes de Haruki Murakami)

Actors: Hidetoshi Nishijima, Tôko Miura, Reika Kirishima, Sonia YuanSatoko AbeMasaki OkadaPerry DizonAhn Hwitae,…