William Tell, un exmilitar que ha passat per la presó per actes comesos durant el servei, es guanya la vida com a jugador professional de pòquer. Porta una vida obsessivament meticulosa, no guanya més que el que necessita per viure, vol passar desapercebut. Llavors tot es trastoca en creuar-se amb un jove absolutament desorientat que busca venjança per la mort del seu pare. Decideix fer-se’n càrrec d’ell, ajudar-lo a refer la seva vida, com una forma de cercar la mateixa redempció i fer-se perdonar dels seus pecats. Amb ells dos, viatjarem per tot el país, de casino en casino i comprendrem alhora que les seqüeles de l’horror són inesborrables.

Paul Schrader, el guionista i director d’aquesta cinta, va rebre una educació calvinista ultraortodoxa, seguint unes regles dictades per un pare dominant i inflexible. A casa seva estava prohibida la música, l’alcohol i la majoria de coses que els joves qualifiquen de divertides, de fet no va poder veure una pel·lícula fins que va complir divuit anys. Aquesta circumstància ha marcat profundament la seva obra, tant de guionista com de director. Els seus guions sovint presenten personatges amb l’ànima torturada, que aparentment es comporten de forma absolutament normal de cara a l’exterior.

Com a guionista, voldria recordar obres com “Taxi Driver“, de 1976, dirigida per Martin Scorsese, on un taxista excombatent de la guerra de Vietnam s’obsessiona amb una prostituta adolescent i la vol salvar fent de justicier; “Raging Bull“, de 1980, també de Scorsese, una aproximació biogràfica al boxejador Jake la Mota, un home que va rebre més cops dels que va donar; “Obsession” de 1976, titulada a casa nostra Fascinación, amb Brian de Palma com a director, on un home que va perdre tràgicament a la seva família, s’obsessiona amb una noia que li recorda a la seva dona morta; i “La Costa dels mosquits“, de 1986, de Peter Weir, on un pare barallat amb la civilització arrossegava a la seva família al bell mig de la selva. Obres totes elles prou reconegudes que col·loquen a Schrader entre els grans guionistes actuals.

Com a director i guionista, citaré tan sols dues de les seves obres: “Afliction” de 1997, on un xerif amb una baixa autoestima, que de nen va patir maltractaments del seu pare alcohòlic i ara mateix és menystingut per tothom al seu poble, busca recuperar el reconeixement resolent un estrany crim i “First Reformed” de 2017, estrenada a Espanya com “El Reverendo, que ens presenta a un antic capellà militar abandonat per la seva dona, incapaç de suportar la culpa de la pèrdua del seu fill a la guerra d’Iraq, que intenta de trobar una redempció ajudant a una jove parella.

La Culpa, la recerca del perdó i la redempció, ajudant a altres persones amb problemes, és una constant a la seva obra, dit així, pot semblar un plantejament optimista i positiu, no és el cas dels seus films, foscos, torturats i fatalistes, tal com també passa a EL Comptador de Cartes. En ella, el protagonista, quan era soldat, va estar destinat al centre de detenció de Guantánamo, o potser era un altre de semblant, allà va fer coses horribles a altres éssers humans a qui va torturar per obtenir una informació que, ben segur, no tenien la majoria de detinguts. Aquests records el persegueixen a les nits com a malsons que ens presenten filmats amb un ull de bou que ho distorsiona tot donant-nos unes imatges terribles i grotesques, encara més pertorbadores que la realitat.

Penso que l’horror de la detenció i la tortura sense cap supervisió d’un sistema judicial és una activitat més pròpia de gàngsters que d’estats que s’autoanomenen democràtics. Portar aquestes accions lluny de la seva pròpia justícia és un acte execrable. El que veiem a “El Comptador de Cartes” lliga bastant amb el que mostrava, sense estalviar-se cap cruesa, “Zero Dark Thirty“, film de Kathryn Bigelow del 2012 guanyador de molts premis, que a Espanya van titular com “La nit més fosca”; en ella, una agent de l’FBI interpretada per una brillant Jessica Chanstain, usava tots els medis possibles, incloent-hi la tortura de presoners, fins a localitzar Bin Laden que seria abatut per un comando especial de marines.

En William Tell, l’exmilitar protagonista, havia aconseguit mantenir adormits els seus fantasmes, envoltat sempre d’un entorn asèptic i amb una vida avorridament metòdica, ho tenia tot controlat fugint de les emocions i dels sentiments. L’atzar i una atracció malaltissa per un sinistre personatge del seu passat el creuaran amb en Circ; un adolescent que li demanarà ajuda per portar a terme una venjança contra aquesta persona. En Tell s’hi negarà i, per ajudar-lo a refer la seva vida, es ficarà en el circuit professional de pòquer deixant temporalment el seu perfil baix d’apostes.

És molt interessant veure la diversitat de personatges que es mouen en aquest món dels jugadors dits professionals, podríem definir-lo com un mostrari de la mateixa societat americana. Hi trobem tant joves com vells, més homes que dones, això si, persones vestides amb elegància i d’altres amb roba esportiva. Crida l’atenció un jove ucraïnès, vestit amb una samarreta amb la bandera americana, que s’autoanomena USA i va sempre envoltat d’un grup de fans cridant el seu nom. En William Tell riu una mica d’aquest patriotisme populista a càrrec d’un estranger que només fa cinc anys que viu al país, el compara amb ell que ha estat servint al país a l’exèrcit; l’aparença en enfront de la realitat.

Quan creu que ja és el moment, jugarà amb en Circ fent a l´hora de policia bo i de policia dolent, fet i fet uns quants anys de pràctica en interrogatoris extrems són una bona escola, encara que no és el mateix treure una confessió que convèncer a un adolescent, llavors, una foto enviada pel mòbil, ho canviarà tot.

Com en totes les seves pel·lícules, Schrader aconsegueix crear un clima tens que ens fa sentir la força negativa del costat fosc de les persones, aquell moment que traspassen del seny a la follia dels psicòpates, la fragilitat de la seva suposada racionalitat que ho hauria de sostenir tot, al descens als inferns de l’ànima. A “El Reverend ens obria a l’esperança de l’amor com a redempció, i aquí novament és l’única cosa bona que queda com a possibilitat d’escapolir-nos del nostre tràgic destí. 

Un film meticulós on no sobra cap escena, bona direcció i un guió que, com tots els d’aquest autor, ens té en un estat d’atenció constant que es manté després de sortir del cine. De visió imprescindible per tots els amants del cinema.

USA 2021 (1 hora, 52 minuts)

Direcció: Paul Schrader

Guió: Paul Schrader

Actors: Oscar Isaac, Tye Sheridan, Tiffany Haddish, Willem Dafoe, Bobby C. King, Alexander Babara, Marcus Wayne, Don Lay, Britton Webb, Hassel Kromer, Marlon Hayes, Justine Salas,…