Kenneth Branagh va viure a Belfast fins als nou anys. Tal com veiem a la cinta, quan no estava a escola es passava el dia jugant al carrer amb altres nens. Era un barri obrer de cases baixes on tothom es coneixia i on la seguretat pels petits era absoluta. Però, per la tensió religiosa entre protestants i catòlics, amb aldarulls i atacs violents, afegit a la manca de treball i a la penúria econòmica, tota la seva família va haver d’emigrar cap a Londres. Aquesta pel·lícula, rodada en un nostàlgic blanc i negre, ens parla dels seus records d’infantesa.

Comença la pel·lícula veient la sortida del sol sobre la ciutat, on els colors blaus i freds van deixant lloc als grocs que apareixen entre els núvols matiners, les grues del port es reflecteixen majestuoses sobre els vidres dels hangars de maó vermell, la càmera vola per sobre de les illes de cases baixes arrenglerades, baixa a peu de carrer i comença a pujar en un contrapicat per un mur blau fins que podem contemplar, com d´amagat, un petit carrer on hi ha nens jugant. Una veu en off ens diu: “A vegades, a les històries, no és tan important com acaben, sinó a on comencen”. En aquest moment la imatge passa al blanc i negre, mentre que sobreposat llegim un cartell que ens anuncia: Belfast, 1969.

La primera cosa que vull dir d’aquest film és que està contat des de la mirada d’un nen de nou anys; és innocent, no té la mateixa capacitat de jutjar que té un adult i les imatges que la seva retina captura són netes i simples. Per això, algunes persones que van viure aquells dramàtics dies de la història d’Irlanda poden pensar que la cinta és superficial i intranscendent, que algunes escenes no tenen intenció o que, fins i tot, són buides. Crec que s’equivoquen en jutjar-la així, ja que aquesta és la seva grandesa. Proposo que el que cal fer per gaudir realment d’aquesta emocionant obra és deixar de jutjar i ficar-nos dins de les escenes amb la ment lliure i oberta, tal com faríem de nens, és clar que aquesta abstracció pot no ser sempre fàcil.

Per això, no penso endinsar-me dins de què va passar aquells turbulents i violents anys on protestants i catòlics es van ficar en una guerra que semblava d’un altre temps, ja que aquesta pel·lícula no parla de la història global d’Irlanda, ni de religions ni de política. Parla d’una família i dels valors que transmeten als seus fills, com a mínim dels que percep i resten dins de la memòria del protagonista.

En aquesta pel·lícula és important parlar dels personatges, perquè tots són rellevants, a més estant al mateix nivell que en Buddy, el protagonista; fet i fet, és la mirada d’un nen i els adults són molt importants per ell, els necessita i els admira.

  • Així la mare, interpretada per una magnífica Caitriona Balfe, és, als seus ulls, l´educadora, aquella persona que posa límits i controla, que està sempre a sobre, que cuida que les coses sempre estiguin bé i res canviï. És el pilar que sosté la família. També, és una dona enamorada del seu marit, que li fa costat sense submissió, que té les seves opinions i les defensa, que sap perfectament el que vol i quins són els seus sentiments. Recordo a l’actriu en el paper de dona d’un dels protagonistes a “Ford versus Ferrari“, del 2019, dirigida per James Mangold, en aquell film també era una dona enèrgica, decidida, enamorada i amb una gran capacitat de seducció.
  • El pare, interpretat per Jamie Dornan, és per en Buddy l’heroi de la seva vida, equiparable als que surten per la televisió que ell mira embadalit, pot ser una mica distant per la seva feina, segur de si mateix, protector de la família i també enamorat.
  • Els avis representen la saviesa i la serenitat, són el pal de paller de la família i en Buddy passa moltes estones amb ells quan té als pares enfeinats. El pare treballa a Londres i durant les seves llargues absències l’avi ocupa la figura paterna.

Ja, de primeres, viurem els primers aldarulls, quan una turba de manifestats, dels que no veiem cap simbologia, envaeix el petit carreró d’en Buddy. Ell es queda d’en peus, allà al mig, sense saber què fer, quan de sobte un cotxe esclata i comencen a caure pedres que llencen els revoltats. La seva mare apareix com una heroïna de còmic, s’emporta el seu fill protegint-lo de la pluja de projectils amb una tapa de cubell d’escombraries. A partir de llavors, veurem les barricades, el control d’entrades al barri i fins i tot l’exercit.

L’avia és molt religiosa, i cada dissabte tota la família va a l’església on escolten el sermó del reverend. L’home es pren la seva feina seriosament, s’emociona, s’excita, crida i lògicament acaba ben suat.

En el camí d´un bon cristià sempre s´acaba trobant una bifurcació i llavors cal escollir el bon camí.”,

diu fora de sí. L’escena ens pot recordar perfectament a Orson Wells, tant per la cara del capellà, com per l’enquadrament. En Buddy quedarà molt preocupat doncs no té clar quin camí ha d’agafar.

Com la majoria de nens de la seva edat, en Buddy és molt juganer i sempre se’l veu feliç. A vegades escolta d’amagat les converses dels pares i queda una mica amoïnat, tenen problemes de calés i pateixen per la seguretat dels seus fills. El pare es planteja emigrar a Austràlia per començar una nova vida, però la mare no ho veu clar i plora. Ell no acaba d’entendre què passa, però la inseguretat i les discussions dels pares el neguitegen. Aquestes escenes on ell espia als pares per l’escletxa d’una porta mig oberta, llums, ombres i misteri, són evocadores d’una cosa que tots vam fer algun cop de petits.

S’esforça a treure bones notes, però no per saber més ni per vanitat, si no per acostar-se a la nena de qui està enamorat i poder seure al seu costat, doncs la professora cada setmana ordena als alumnes en funció dels resultats. Està preocupat, doncs ella és catòlica i ell protestant, tal com van les circumstàncies és una preocupació del tot natural, fins i tot li pregunta al seu pare si creu que té futur la seva relació. La resposta que li dona és un exemple de com hauríem de plantejar-nos les relacions personals. El pare és molt pragmàtic i sempre li diu una frase que ell ja se sap de memòria i repeteix:

“Sigues bo, però si no pots ser-ho ves amb compte”.

El cine i la televisió són molt presents en aquesta pel·lícula, en Buddy s’ho empassa tot, des de la publicitat fins als films que posen, de ciència-ficció o de l’Oest americà: “L’Home que va matar Liberty Valance” de 1962 dirigida per John Ford, amb John Wayne i James Stewart, o “Sol davant el perill” film dirigit per Fred Zinnemann l’any 1952, un paper antològic de Gary Cooper i amb una banda sonora mítica. Precisament aquesta música tornarà a sonar en un dels moments més dramàtics de la cinta i on el seu pare serà l’heroi de la vida real.

El cine és un entreteniment per tota la família i els veurem reunits extasiats davant la pantalla. Hi ha una clicada d’ull del director quan estan veient “Chitty Chitty Bang Bang” rodada l’any 1968 per Ken Hughes, que, per tant, en Buddy i els seus pares la veuen d’estrena. És fantàstic veure com es mouen a la butaca seguint el cotxe volador com si fos una muntanya russa!!!. El detall és que el que veuen a la pantalla, el món ideal i imaginari és en color, en tant que la seva vida és en blanc i negre.

Hi ha un moment especialment màgic, quan estan celebrant una festa en un bar amb orquestra i tot. El pare agafa el micròfon i comença a cantar-li a la seva dona la cançó “Everlasting Love“, amor per sempre, és una declaració pública d’amor. Ella està dempeus al mig de la pista movent-se i ballant per ell al ritme de la música, el desitja. Hi ha una total comunió entre els dos, i en aquell moment tots els dubtes i retrets que poguessin haver tingut s’esvaeixen. S’acosten i comencen a ballar i girar agafats l’un a l’altre. Una escena que a mi em va recordar moltíssim a la rodada per Pawel Pawlikowski , també en blanc i negre, l’any 2018 a la meravellosa “Cold War“.

La música té una especial importància en aquest film, majoritàriament interpretada pel gran Van Morrison, nascut a Belfast, t’acompanya, et dona el ritme de la història i és una protagonista més de la pel·lícula.

Un guió preciós, emotiu i personal, una direcció fantàstica, una fotografia sòbria i magnífica i unes actuacions plenes de sentiment i professionalitat fan d’aquest film un dels millors de l’any. Un any on m’han emocionat moltes pel·lícules i, sense cap dubte, aquesta és una d’elles.

Gran Bretanya 2021 (1 hora, 38 minuts)

Direcció: Kenneth Branagh

Guió: Kenneth Branagh

Musica: Van Morrison

Actors: Jude Hill, Caitriona Balfe, Jamie Dornan, Judi Dench, Ciarán Hinds, Lewis McAskie, Lara McDonnell, Gerard Horan, Turlough Convery, Sid Sagar, Josie Walker,…