Julie és una jove a punt de complir els trenta d’esperit lliure i expansiu. Mai en té prou amb el que té i sempre està oberta a coses noves. És molt auto exigent, per això va escollir estudiar medicina, una carrera difícil i selectiva on gràcies al seu esforç constant va destacar de forma brillant. Aviat va veure que els metges es quedaven amb la carcassa de l’ésser humà i decidí passar a psicologia per capbussar-se en el contingut, on novament va demostrar les seves capacitats. Tanmateix, un dia va quedar enlluernada per una imatge i va abandonar l’estudi de l’ànima humana per abraçar la fotografia, capaç de copsar l’absolut d’un instant. Amb les seves relacions sentimentals li passà una mica el mateix, ja que mai se sent del tot satisfeta.

Julie apareix a la primera escena observant pensativa com cau el crepuscle sobre la seva ciutat, Oslo, des d’una terrassa enlairada, porta un vestit de festa negre que li escau molt i li retorna aquella seguretat en ella mateixa de la que dubta a vegades, alguna cosa li ronda pel cap. És a la presentació del darrer llibre de còmics del seu home, on ell és l’indiscutible protagonista i ella no ha nascut per ser l’acompanyant de ningú, així que decideix marxar caminant sense presses gaudint de la ciutat. Aquesta escena inicial és un punt d’inflexió de la pel·lícula i la retrobarem més endavant, perquè després d’aquest primer tast, com un pròleg, la narració va uns anys cap endarrere.


De seguida veurem que si alguna cosa no vol la Julie, és seguir el camí marcat, fer el que fa la majoria de la gent. Té molt clar que no vol fer d’esposa i mare, tenir cura dels fills. De fet, és una situació que no suporta ni en els altres, la treu de polleguera; renega d’aquesta pèrdua de protagonisme, de la manca de llibertat, de la pèrdua d’autonomia per decidir, o potser de traslladar les seves il·lusions presents i futures a uns marrecs impertinents i capriciosos. Entenem que no vol patir aquesta transformació metamòrfica, que encara, i potser per sempre, no vol deixar de ser filla per fer de mare.

Es troba en aquest estatus de ser filla, val a dir que encara no ha superat l’absència i el menyspreu del pare, una persona egoista que només pensa en ell mateix i sempre la deixa penjada, ella, malgrat saber-ho, no ho porta gens de bé, li fa mal. Potser, per això, descobreix un substitut en una parella bastant més gran que ella. Diguem que l’acompanya, li dona consells i a l’hora li dona llibertat, llavors, quan l’oportunitat apareix o ella la busca, no té cap inconvenient en deixar-lo quan descobreix a un amant més jove, alegre i simpàtic, de fet tota filla acaba deixant al pare en fer-se gran, encara que l’amor cap al teu progenitor és molt més fort que res i això ho veurem al final.


Alguns han vist en el seu personatge una posada al dia del personatge femení d'”Annie Hall” dirigida per Woody Allen l’any 1977, o de les més actuals “Frances Ha“, del 2012, o “Mistress Amèrica“, del 2015, ambdues de Noah Baumbach, nomenat per molts com a successor del director de Nova York. És cert, que totes elles eren també noies independents i una mica esnobs, que també fugien de la vulgaritat, però penso que en aquestes predecessores el personatge tenia més personalitat i, sobretot, més necessitat de significar-se d’alguna manera. En canvi, la Julie és més apàtica i introvertida, fins i tot avorrida. El que si tenen en comú totes, és en ser el reflex d’una generació. En el nostre cas, desencisada i una mica perduda, sense una visió engrescadora del seu futur, que cerquen sobreviure en un medi poc amable de la millor forma possible, minimitzant els mals que la vida et pot donar. També les protagonistes de Noa Baumbach, tal com fa Julie, corren pels carrers a la recerca de la llibertat o fugin del seu destí. Un recurs narratiu que ens mostra la unió entre la part física i espiritual, suar i accelerar el ritme del cor, poder-ho fer com un nen de vuit anys, quina puresa!

La seqüència de la protagonista, corrent per la ciutat, és el punt central i primordial de la cinta conceptualment parlant. Tothom s’atura i les persones es queden congelades en el temps, com estàtues de sal, és un dels moments estèticament més rellevants. Ella pot viure d’aquesta manera tot un dia assajant una nova relació, una nova vida, amb el món aturat.

Qui no voldria poder gaudir d’aquest comodí!

De fet, tot succeeix dins del seu cap i el seu cor en unes dècimes de segon, però suficient per tenir les coses clares del que vol: fugir de la rutina, i prendre una decisió de canvi en la seva vida.

De la Julie no ens mostren cap amiga; és la soledat el preu a pagar per la llibertat? Així ho manifestava Henrik Ibsen en el monòleg final de la seva obra de teatre “L’enemic del poble“, estrenada a Oslo, on viu la Julie, el 1883. Només es relaciona amb homes i amb la seva mare, no té cap referència d’una igual, és cent per cent independent.

Tal com vaig escoltar dir al director alemany Werner Herzog,

la natura és terrible i cruel i no la va inventar Walt Disney,

de la mateixa manera ho és la vida de les persones que formen part d’aquest conjunt biològic anomenat humanitat. La realitat sovint fa mal i quan som capaços de veure més enllà del nostre univers tancat i petit ens pot ferir profundament; encara que potser és l’única manera que tenim de madurar. La Julie ho acaba fent i trobem a una persona tranquil·la i segura.

La pel·lícula és una metàfora de la recerca d’un mateix, que partint del món purament físic: el meu cos, el sexe, la relació amb altres cossos, s’endinsa dins de la immaterialitat: el que sento i penso, que m’aporten les vivències compartides; per mes endavant arribar a una simplificació més pura que conclou que jo i la meva manera de veure el món son la mateixa cosa. Acceptar el meu jo.


No, ella no és el mirall on moltes dones superficials es poden veure reflectides, però sí que ho és de moltes que no han acabat de descobrir el seu lloc. Sovint ens pot semblar antipàtica, pensarem que defuig el compromís i de prendre decisions, malgrat fer mal a molta gent per la seva inacció. El que no fa mai és actuar en contra de la seva consciència i els seus sentiments, malgrat que aquesta forma d’obrar l’exposi constantment al risc. No vol, com fem tots, deixar res en el camí en aquesta desesperada recerca de la totalitat, cerca descobrir sempre sentit a la seva vida. Segurament, actua inconscient de la seva vulnerabilitat, sense pors, tot és tan espontani en ella que és entendridor i no pots finalment sinó estimar-la. Fet i fet, se la veu feliç.

Tècnicament, és una obra de molt bona factura, bona direcció i fotografia, un guió intimista i personal i una actuació de primer ordre de la protagonista. Absolutament recomanable.

Noruega 2021 (2 hores, 8 minuts)
Director: Joachim Trier
Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt
Musica: Ola Fløttum
Actors: Renate Reinsve, Anders Danielsen Lie, Herbert Nordrum, Silje Storstein, Maria Grazia Di Meo, Hans Olav Brenner, Marianne Krogh, Vidar Sandem, Sofia Schandy Bloch, Anna Dworak, Eia Skjønsberg, Thea Stabell,…