Anne és una noia de vint-i-un anys que estudia filologia a Rouen, viu en una residència amb altres estudiants i els caps de setmana torna a casa al poble, on els seus pares regenten un petit restaurant. És molt treballadora i està força motivada pel que estudia, ja que el seu somni és esdevenir escriptora. També li agrada divertir-se, sovint surt amb les amigues i van a ballar per conèixer algun noi interessant. De sobte, un dia descobreix que està embarassada i tot el seu món s’enfonsa, tenir la criatura és deixar els estudis, i això no entra dins dels seus plans. Som l’any 1963 i a França, com a la majoria del món, l’avortament és un delicte.


Annie Ernaux , va publicar el llibre en què és bassa la pel·lícula l’any 2001, llavors l’avortament ja s’havia despenalitzat a França, malgrat això, ella va sentir la necessitat d’aixecar la veu per denunciar el calvari que vivien moltes dones joves en els anys seixanta. De fet, la novel·la està escrita en to autobiogràfic, i fa pensar que està basat en un cas real viscut en primera persona, fet i fet, l’autora va néixer en un petit poblet de Normandia i va estudiar a Rouen, com la protagonista. Està plantejat des d’un moment temporal actual, quan ella decideix escriure el llibre, i els records li venen a la memòria estant a la sala d’espera del metge, pendent d’unes anàlisis que certifiquin que no té la sida després d’una relació sense protecció. És revelador que compari la SIDA, una amenaça de mort en aquella època, amb la que va viure anys abans, una amenaça de mort social i vital potser encara més terrible. En una entrevista l’autora diu que una nit va somniar que tenia a les mans el llibre que havia fet sobre el seu avortament, però que no hi era a les llibreries, va confessar que en escriure es va haver de contenir fugint del lirisme la colera o el dolor per ser fidel a com ho va viure llavors, centrada més en el problema que en plorar o cridar. A la pel·lícula van directe a la història dels anys seixanta i ometen aquesta doble capa temporal.


Ja a les primeres escenes percebem que aquest serà un film opressiu, primeríssims plans de la protagonista amb la càmera enganxada al clatell que em fan pensar en “El Fill de Saul“, dirigida l’any 2015 per Laszlo Nemes, que narrava les peripècies d’un jueu dins del camp d’extermini nazi. Encara que ambdues no tinguin res a veure, comparteixen la mateixa tècnica fílmica que genera en l’espectador aquesta sensació. Un format de pantalla quadrat limita el camp de visió dels espectadors alhora que constreny a la protagonista, un recurs que va usar Xavier Dolan a “Mommy” l’any 2014, portat en aquell cas a l’extrem, i que aquí es fa de forma moderada. El resultat és que sents que Anne està sempre controlada, que va sempre vigilant i amagant coses, ja que sap que la societat francesa de principis del 60 els hi nega a les dones la mateixa llibertat que tenen els nois.


Sentirem la seva solitud perquè no sap a qui demanar ajuda, la veritat és que no troba ningú en qui confiar. Ho amaga als pares, tracta d’enganyar a un metge sobre les seves relacions i finalment és un altre metge el que l’enganya a ella. Quan desesperada ho comenta a les amigues aquestes no en volen saber res, és un tema tabú fins i no s’hi pot parla. És una creu que ha de portar sola. Curiosament, tindrà més suport per part del gènere masculí, més agosarats i lliures en aquells moments, encara que la solució serà un afer de dones, un boca-orella d’una que va passar pel mateix tràngol, que la dirigirà a la practicant, que ho feia tant per diners com per corporativisme. Hi ha una escena especialment emotiva, quan Anne s’acomiada de la seva mare després d’un cap de setmana a casa, i ja sap que anirà a avortar. L’abraça com ho devia fer de petita en una demostració d’amor, en un desig d’obtenir protecció, potser també ara la compren més com a persona, ha madurat. La càmera se centra en la cara de la mare que d’alguna manera percep l’angoixa de la seva filla, sent el perill que corre i que no l’ha pogut ajudar, com quan un fill marxa a la guerra. Colpidora, no calen paraules.


Durant la cinta viurem el vertigen i la por d’Anne, que no vol creure el què li està passant, què no accepta el que està creixent dintre seu. La seva intel·ligència i el seu sentit de la llibertat es rebel·len davant d’aquesta discriminació, ja que ella creu que el seu cos ha de ser tan lliure com el d’un home. Tractarà racionalment el problema, cercarà informació a les biblioteques, sempre vigilant que ningú sospiti, buscarà provocar un avortament en una escena esgarrifosa. El seu cap serà incapaç de concentrar-se en cap altra cosa, lògicament els estudis s’hi ressentiran, ella que és de les millors de la seva classe!!! Que t’ha passat? Li preguntarà el professor, has estat malalta? I ella verbalitzarà: “He patit el mal que converteix a les noies en mestresses de casa”.


La directora, Audrey Diwan, nascuda a 1980, va passar ella mateixa per un avortament i quan va guanyar el Lleó d’Or a Venècia dubtava de si compartir-ho, va verbalitzar que la pressió social fa avergonyir a les dones que avorten, encara que sigui legal. En llegir el llibre d’Ernaux es va plantejar com hauria estat la seva experiència en una situació de clandestinitat, una reflexió sobre que prohibir la interrupció voluntària de l’embaràs no és erradicar la pràctica sinó condemnar a les dones a una carnisseria. Per tant, tant l’autora del llibre com ella coneixen la situació en primera persona.


Val la pena comparar la pel·lícula amb una altra americana, estrenada un any abans, que tracta el mateix tema de l’avortament, “Never, Rarely, Sometimes, Allways” dirigida per Eliza Hittman. En aquest cas la protagonista no pot avortar en el seu estat, New Jersey, perquè allà cal el permís patern, ja que encara no te 18 anys, i ha de viatjar, acompanyada per la seva cosina a Nova York. Seixanta anys separen els dos esdeveniments, i malgrat el pas del temps encara és un problema per les dones que no tenen el dret sobre el seu cos. El més impactant és constatar que en els dos casos la persona ha de passar una sèrie d’humiliacions com a pas previ a la seva decisió, si bé és cert que a la cinta americana el tràngol és sobre tot interior i no tant físic com el que viu Anne. En alguna cosa hem millorat.


Finalment, tant l’autora del llibre, Annie Ernaux, com la directora de la pel·lícula, Audrey Diwan i l’actriu, l’absolutament convincent Anamaria Vartolomei, aconsegueixen fer-nos viure en primera persona el seu drama personal. A més, la protagonista té una mirada que et traspassa com una espasa i que t’està dient que ningú ha de decidir sobre el seu cos. Surts del cinema absolutament convençut que cal donar a les dones el que és seu, sense que ningú de cap de les maneres pugui dir, decidir ni jutjar res. Una pel·lícula brillant i a l’hora colpidora. Ningú se l’hauria de perdre.

França 2021 (1 hora, 40 minuts)

Direcció: Audrey Diwan

Guió: Audrey Diwan, Marcia Romano. Novel·la: Annie Ernaux

Musica: Evgueni Galperine, Sacha Galperine

Actors: Anamaria Vartolomei, Sandrine Bonnaire, Luàna Bajrami, Pio Marmai, Anna Mouglalis, Kacey Mottet Klein, Louise Chevillotte, Fabrizio Rongione, Leonor Oberson, Louise Orry-Diquéro,…