La pel·lícula narra l´èpica lluita de Ford contra Ferrari sobre l´asfalt de Le Mans a l´any 1966 de forma trepidant, de com dos homes valents, autèntics, decidits i treballadors poden amb el seu esforç aconseguir el que podria a priori semblar impossible, de com poden el talent i el geni individual ser més forts que el control burocràtic. També ens mostra com Goliat acaba sempre, si té prou paciència, vencent finalment a David. Vertebrant aquesta epopeia majestuosa trobem unes aparentment petites històries personals, que són per mi, el millor de la cinta, la seva veritable ànima.

Diuen que la història sempre l´escriuen els vencedors i aquest cas no és pas diferent. Ford va decidir batre a Ferrari a la pista perquè no va poder comprar-la, segurament sí que hauria pogut fer-ho, però li haurien calgut molts més diners i fer una cosa a la qual no estaven acostumats, negociar d´ igual a igual; el cas és que Henry Ford II es va sentir ofès per la negativa i va decidir donar un escarment a aquells italians tan orgullosos: Si no podem comprar la glòria, l’aconseguirem lluitant.

Ford era als anys seixanta del segle passat una de les empreses més potents del món, de fet era la segona, el entrebanc residia en què la primera era també del seu sector i del seu país, General Motors, la seva gran competidora. Com a màxim executiu de la companyia hi havia llavors una persona excepcional, un enginyer que havia fet carrera a la casa, considerat el gran Guru màrqueting d´aquell moment, Lee Iacocca, que acabava de substituir en el càrrec a Robert McNamara, cridat pel president J.F. Kennedy per al seu comitè de savis com a secretari de defensa. Malgrat que la seva excel·lència, la companyia perdia pistonada, calia reaccionar.

General Motors, en comparació, era una empresa diversificada composta per moltes marques més petites ben diferents, tot el contrari que la monolítica Ford; podia arribar a tots els segments de mercat amb més facilitat. Axixí, per exemple, una de les empreses del seu grup, Chevrolet, va començar a 1962 la producció del model “Corvette Sting Ray“, tota una revolució en el sector: Agressiu, innovador, potent, preciós, descarat fins i tot. Els nois el miraven amb veneració i les jovenetes els miraven a ells quan el conduïen.

Quinze anys després de la Segona Guerra Mundial hi havia tota una generació d´homes joves que buscaven alguna cosa més enllà de cobrir les seves necessitats, eren més rics que els seus pares i buscaven exclusivitat, modernitat, estètica, velocitat, esperit esportiu: “el glamur”. En aquell moment Ford no el tenia. En Lee Iacocca ho va veure clar, calia accedir a aquell segment del mercat tan prometedor, així ho va proposar al propietari com a solució per revertir la tendència negativa.

La primera opció i més rapida era comprar el glamur, o sigui Ferrari, això no va poder ser, calia construir de zero un corxe guanyador. En paral·lel van començar el disseny d’un nou model que ho capgiraria tot: El mític “Ford Mustang“, la resposta de Ford al Corvette i la palanca ideada d’Iacocca on sostenir-se per començar la remuntada. Però res era possible sense l’èxit als circuits, el millor aparador de vendes, i llavors comença aquesta història.

Les pel·lícules no diuen sempre tota la veritat, es permeten, com els llibres, llicències narratives, aquelles petites modificacions de la realitat que la fan encara més gran i més èpica, i en aquest cas, com sovint passa amb la història, està escrita des d’un costat i per tant és una visió parcial. Veient el film et queda la impressió que Ford era David i Ferrari Goliat, en realitat va ser just al contrari. La segona empresa més gran del món contra un petit taller ubicat al poblet de Maranello, Itàlia. Tota la producció anual de Ferrari la feia Ford en menys d´un dia. Però anem a la pel·lícula, si cal, ja tornarem a la història.

L´argument és ben senzill, dos excombatents de la guerra, dedicats ambdós al món de l’automòbil i les curses, uneixen les seves forces per portar els cotxes Ford a la victòria a Le Mans; serà una lluita contra un rival aparentment invencible, també contra el temps, i per acabar-ho d´adobar tindran un enemic poderós, en Leo Beebe, un executiu arribista del fabricant americà que sempre estarà darrera tractant d´impedir que assoleixin la fita, doncs l´ èxit el vol per ell sol. El film se sustenta sobre tres columnes: Les curses i els seus derivats, on trobem l’acció trepidant i l´èpica esportiva; les relacions personals, sense cap dubte la pota més sòlida i les intrigues empresarials, la més petita però que dona encara més gruix a la cinta.

Veiem al principi a un dels protagonistes, en Carroll Shelby, al voltant d´un Aston Martin l’any 1959 corrent una fantasmagòrica nit emboirada per les carreteres de Le Mans, és com jugar a la ruleta russa doncs no es veu quasi res, has de conduir de memòria, recordar els revolts i llançar-t’hi a segues, esquivar els cotxes més lents que et vas trobant i se’t venen a sobre com fantasmes sortits del no-res.

Aquella cursa la guanyarà ell, mai abans ho havia fet un yankee. Al cap de poc temps un metge li diu que no té el cor prou fort per seguir corrent, llavors aquest texà obrirà un taller de preparació de cotxes esportius a Califòrnia que es convertirà en el més famós del país. D’aquí que Ford l’anés a buscar el febrer de 1965, ja que era el seu èxit el que cercava.

Tornem a la història, dels tallers de Shelby sortiran els famosos roadsters “Cobra”, fruits de la unió d´un xassís anglès AC modificat, amb un poderós V-8 Ford. Imbatibles a les carreres a EUA seran superats regularment a les internacionals, mancats d´una bona aerodinàmica, pels Ferrari 250 GTO, fins que crearen el Cobra Daytona, una berlinetta capaç de superar el 300Km/h, que va donar el primer triomf en categoria GT a un equip americà a les 24 hores de Le Mans l’any 1964; si bé, la victòria absoluta seria, com sempre, per un Ferrari, davant de l´humiliant desfeta dels primerencs i confiats Ford GT40 MK1; aquest petit important detall no ens el conten a la pel·lícula. Un motiu més per escollir al Carroll com a soci.

Segona parada del film, un taller mecànic on treballa un malcarat Ken Miles, el gran heroi de la cinta, que no és precisament un noi afalagador tractant als seus clients. Una noia jove, amb aire modern i desimbolt se li acosta i li diu que adora l´olor de la benzina i de la goma cremada, que la vida no té sentit per ella sense la velocitat, sembla que la molt desvergonyida el vulgui seduir… Una original forma de presentar-nos a la dona del protagonista principal. La passió d´en Ken són les curses, que corre els caps de setmana de circuit en circuit per tota Califòrnia, allà coneixerà en Carroll, que admira tant el seu talent com el seu valor. Per això, quan Lee Iacocca proposa a en Carroll preparar un cotxe capaç de vèncer Ferrari en tan sols tres mesos, l´anirà a buscar per tal que li doni un cop de mà per la posada a punt i com a pilot.

Tenim doncs els que per mi són els eixos anímics de la cinta: La relació de parella d´en Kent amb la seva dona, un exemple del respecte del que no s´acaba d´entendre, de l´atracció del que és diferent i a l´hora igual; i l´ amistat entre els dos homes, aquella companyonia tant física com espiritual que no necessita paraules, tan propera a l’univers masculí, capaç de passar una tarda junts sense quasi ni parlar amb una cervesa a la mà. No podem oblidar l´estreta relació de Ken Miles amb el seu fill per qui és far de referència i que l´admira profundament.

Hi ha dues escenes que per mi són de les millors que he vist en una parella: La primera quan ella conduint li pregunta al seu home que va fer la nit passada i ell li respon evasivament amb monosíl·labs, com aquell que no li dona importància, ella comença a conduir més ràpidament, cada cop més ràpid, quasi imprudentment, avançant temeràriament, fins que obté la resposta que necessita i que ell estimava innecessària; porta la seva tensió interna, el seu neguit a un nivell que ell pugui comprendre, més físic, menys emocional, o com a mínim emotiu d´una altra manera. La segona és una nit, quan ell s´ha quedat sol al taller treballant i ella va a cercar-lo amb una carmanyola; hi ha un nivell de complicitat que em recorda l´escena d´ “Únic Testimoni“, amb en Harrison Ford i Kelly McGillis, una nit dins d´un graner al voltant d’un cotxe espatllat escoltant una cançó i ballant; no arriba al seu erotisme però iguala la seva proximitat emocional.

Com és lògic en una pel·lícula de cotxes de carreres hi haurà curses, tant a Amèrica com a Europa, no sempre amb èxit per als nostres herois, fins al punt que el repte que Ford els hi proposava a Carroll Shelby i als seus no s´assoleix tan aviat com ell volia. Quan sembla que Henry Ford II l´acomiadarà, ell es treu de la màniga una raó de pes perquè no ho faci:

“Ara Ferrari ha vist el ràpid que som i ja no dormirà mai més tranquil”.

La reunió dels dos homes és d´una gran intensitat dramàtica i d´ella surt que dos lluitadors incansables han de seguir lluitant.

Vindrà la batalla final, les 24 hores de Le Mans del 66, apassionant, tensa i amb un final tan del tot inesperat com injust. El film va més enllà d´aquesta fita i com a resum podríem dir que demostra que en aquella època les curses tenien un caràcter èpic i dramàtic, que la mort en un accident era el final previsible per un gran nombre de pilots de carreres. També hi trobarem la lectura més humana que serà una fantàstica cloenda per aquesta gran història.

La pel·lícula és tècnicament impecable, ben dirigida, bona fotografia i molt bones interpretacions. La història té intensitat dramàtica, té ànima més enllà del que és la competició i atrapa a l´espectador amb un ritme narratiu que no baixa en cap moment. Les escenes de les curses són un prodigi, tant des de dins dels cotxes com des de fora, de les millors que he vist en tota la vida. La recreació històrica és impecable, inclou la construcció de reproduccions quasi exactes dels vehicles originals, així com decorats que recreen els tallers i les fàbriques de Ferrari, Ford i Shelby, cosa que he pogut comprovar amb fotos d’època.

Passem novament als fets reals per veure com van succeir les coses des del punt de vista dels seus rivals, per buscar una certa imparcialitat i demostrar que aquell estiu de 1966 a Le Mans David era Ferrari i no el seu competidor americà. Ford va aterrar al circuit de La Sarthe amb vuit Ford GT-40 MK2, de dos equips oficials. Ferrari, ofegat per les vagues que assolaven Itàlia, sols va poder presentar dos 330 P3 oficials i dos cotxes més de privats, per tant en clara desavantatge numèrica. A més, els MK II de Ford disposaven d´un motor de 7 litres de cilindrada i els de Ferrari eren solament de 4 litres, era com si fossin de dues categories diferents; això es traduïa en la velocitat màxima a la llarga recta de les Hunaudières, de 5 km de longitud, 315Km/h pels 330 P3 i 345Km/h o més pels MK II, només a la recta els hi treien més de sis segons als Ferrari. Les imatges que es veuen a la pel·lícula amb els dos cotxes en paral·lel braç a braç a la llarga recta mai van succeir, si estaven més o menys a prop, els Ford superaven fàcilment als prototips italians. Afortunadament els Ferrari eren millors en les zones virades, però la manca de preparació per la conflictivitat laboral italiana i els accidents els van eliminar ben aviat.

El resum, un film de gran qualitat i valor dramàtic que agradarà tant als amants de les curses de velocitat com als cinèfils, també als espectadors de qualsevol mena. La recreació d´un moment històric meravellós per la humanitat, una edat daurada on tot era possible, fins i tot anar a la lluna. Una cinta per veure en pantalla gran i poder gaudir de les increïbles imatges i del vertigen de la velocitat.

USA 2019 (2h 32min)

Direcció: James Mangold

Guió: Jason Keller, James Mangold, Jez Butterworth, John-Henry Butterworth (Llibre: A.J. Baime)

Actors: Matt Damon, Christian Bale, Jon Bernthal, Caitriona Balfe, Noah Jupe, Josh Lucas, Tracy Letts, JJ Feild, Ray McKinnon, Rudolf Martin, Ward Horton, Bridie Latona, Lachlan Buchanan, Christopher Darga, Sean Carrigan, Ian Harding,…