Tres policies d’una brigada especial de lluita contra el crim, que patrullen per un barri marginal de París, han de fer front a una crisi per evitar una batalla campal entre dues ètnies: els gitanos d’un circ i els immigrants centreafricans; un marrec ha robat un apreciat cadell del circ i ells l’hauran de trobar per calmar els ànims. Una errada en una actuació perillosa i un testimoni que ho ha gravat els posaran en una encreuada moral difícil. A mig camí entre drama social de denúncia i thriller trepidant aquest film ens deixarà sense alè.

El jove director, Ladj Ly, es va criar, de fet encara hi viu, al raval on està rodada la pel·lícula, està tan integrat que fins i tot el seu fill fa d’actor a la cinta, ell és el nen del dron que ho grava tot. Prèviament a la pel·lícula havia estrenat en 2007 un documental, 365 jours à Clichy-Montfermeil, sobre els aldarulls del 2005 que van incendiar els “banlieus” i commocionar a tota Europa, amb entrevistes als veïns del barri, tant en 2004, abans dels esclats de violència, com al cap d’un any dels fets. Recordarem que la guspira que va encendre la revolta va ser la mort de dos adolescents de color que fugien de la policia. Aquest llargmetratge, de ficció en el seu conjunt, està inspirat en situacions semblants a les que van provocar els enfrontaments, ell ho ha viscut en primera persona, explica que absolutament totes les situacions que surten filmades són reals, per tant, no deixa de ser un documental dramàtic.

Les primeres imatges, tota la seqüència introductòria, és bastant diferent del que veurem després. Seguim a un jove de color que camina pel carrer embolcallat amb la bandera francesa com si fos la capa de Superman, es va trobant amb altres nois amb qui se saluda entre rialles, tothom està molt content, molt emocionat, van a buscar el tren per anar al centre de París. Els carrers estan ja a besar de gent quan ells arriben, tothom mira les grans pantalles dels bars, és la final de la copa del món de futbol, un esdeveniment que demana comunió, no val quedar-se a casa; finalment França aconseguirà fer seu el títol. L’eufòria es desferma i la gent, tots a una, canten amb els ulls plorosos d’emoció la marsellesa, un moment que els que ho viuen no oblidaran mai més. Sembla un sol poble tant si dona que siguis ric o pobre, que visquis al centre de París o a una barriada, la multitud, ondejant les senyeres tricolors, omple els Camps Elisis i camina com un exèrcit vencedor cap a l’Arc de Triomf. En mig de la pantalla podem llegir el títol: “Els Miserables”.

Un home arriba a la gendarmeria de Montfermeil, és un agent que acaba d’incorporar-se, haurà de patrullar pels carrers amb dos companys més, un afroamericà que viu al barri i un altre que pel seu aspecte sembla el típic policia de pel·lícula, supremacista, dur i prepotent, com dirà més endavant: “jo soc la llei aquí“. Veurem no gaire més d’un dia i mig de la feina i la vida d’aquests agents, els acompanyarem en la seva rutina. En el seu periple anirem coneixent el barri, a la seva gent i els diferents grups de poder.

A Montfermeil hi viuen més de trenta mil persones, és un suburbi amb un terç de població migrant, un quaranta per cent d’atur i quasi el mateix percentatge de menors de vint anys. El barri és pler d’edificis idèntics perfectament alineats, el conjunt és sense encant, desequilibrat i sense simetria, a peu de carrer és lleig, incòmode, mal cuidat i brut. Sembla tot molt vell, el que contrasta amb la joventut dels seus habitants. Són les vacances d’estiu i els joves es passen el dia al carrer, els pares se’ls treuen de sobre dels pisos minúsculs on viuen i no tenen res millor a fer.

Ens presentaran als acòlits dels Germans Musulmans, islamistes que tracten de fer adeptes entre els més joves, una espècie de brigada moral que encercla als minyons, els hi dona quatre lliçons i els convida a berenar a canvi d’un bon rentat de cervell, un sortir del foc i caure a les brases. En un Kebab coneixerem a un perillós delinqüent que ha abraçat la religió, que pretén tant alimentar el teu cos com el teu esperit i exerceix d’Imam amb una gran dignitat. Sabrem d’un grup de traficats, proxenetes i en general malfactors, que s’amaguen en un fosc local amb llums vermelles i morades, que viuen relativament integrats i alhora al marge de la comunitat. Finalment, veurem a la representació de l’autoritat municipal, que es porten bé amb tothom i sempre estan fent tripijocs, equilibren el barri i les persones com una garantia de mantenir la seva corrupció. Anecdòticament, des del llindar de la porta veurem que en un dels microscòpics habitatges les dones han trobat espai per “La Tontina“, una espècie de banca social d’economia col·laborativa. Dins de la seva pobresa i el seu caos, el barri és un lloc aparentment tranquil on viure.

Ho capgiraran tot els gitanos d’un circ que planten la seva carpa a prop del banlieue, als que un marrec del barri ha robat una cosa molt preciosa per ells. Per mantenir la pau els policies buscaran recuperar l’objecte robat per tornar-lo als seus propietaris. En la seva feina no miraran prim i creuran els límits de la legalitat, llavors s’adonaran que un adolescent amb un dron, que espiava a les noies per la finestra canviant-se a les seves cambres, els ha estat gravant. Sorgirà el dilema moral, un conflicte d’interessos, però la seva prioritat serà atrapar al nen, recuperar la cinta i, per tant, la seva impunitat. A partir d’aquest moment, la pel·lícula que era com un tur turístic, s’accelerarà exponencialment, les tensions entre ells seran insuportables i qualsevol final serà possible; veiem clarament que ni ells saben com pot acabar tot plegat. Per saber-ho haureu de veure la pel·lícula.

Els factors que trenquen de forma dramàtica l’aparent harmonia seran el robatori en el circ, amb uns firaires de raça gitana a qui no ens pinten gaire bé, disposats a la violència al marge de la llei per recuperar el seu tresor, el nen voyeur amb el seu dron, una mirada imparcial malgrat que gens innocent, que estava en el lloc en el pitjor moment, que ho ha vist tot, i lògicament la violència policial, amb el seu “modus operandi” habitual que aquest cop n’han fet un gra massa.

En un moment donat semblarà que les aigües es calmen, que malgrat que tots tocats i colpits podran seguir amb les seves vides. El director ens ofereix aquell instant de tranquil·litat típic dels thrillers i de les cintes de terror, aquella calma d’abans de la tempesta, on ens voldran dir que en el fons tots són bones persones que trontollen sota tensió, que fan la feina el millor que saben, que tots tenen famílies a les quals estimen. Però serà com l’últim dinar dels condemnats a mort, ja que el que ens espera en els darrers minuts serà l’infern, la ràbia, l’anarquia, la por i podrem entendre, amb allò que una imatge val més que cent paraules, com es va poder produir la revolta del 2005.
La pel·lícula ens mostra el problema, no ens dona les solucions, però ens prepara perquè ens fem les preguntes que sí que donaran la resposta. Què cal perquè hi hagi justícia?: Redistribució? Representació política? Segur que si, però també reconeixement de la mateixa identitat en un pla d’igualtat. Ho fan els policies?, rotundament no. Això és el que demanda la pensadora Nord-americana Nancy Fraser en els seus escrits.
Per una altra part, els emigrats, per més ben rebuts que siguin en el país d’acollida, hi haurà d’integrar-se i això equival a una forma de colonització en origen. El pensador Jaques Derrida, una referència en el tema, un home que va ser estrany al seu propi país, deia:

“Acollim a l’estranger a condició que convertir-se en un altre, a això ho anomenem integració, però és en realitat violència”.

Jaques Derrida

Doncs si és així, no ens ha de sorprendre si passa el que també deia ell: “Un dia no molt llunyà el terror irromprà i ens tornarà a sorprendre, com sempre abans. I de nou no donarem crèdit a què sabíem que anava a succeir”.
El film es podria dividir perfectament en tres actes diferenciats: La calma, el trasbals i el caos. Tècnicament, és una obra molt potent, a la seva part central potser massa clàssica, massa vista, podríem comparar-la perfectament amb “Training Day” el film del 2001 d’Antoine Fuqua, però quan arribem al tram final l’obra es transmuta en una òpera infernal que no deixarà a ningú indiferent. Ben dirigida i amb bon ritme narratiu, ens ensenyarà el que va passar a l’hora que ens advertirà del que pot esdevenir, ens farà viure un thriller angoixant i gaudir del bon cinema, d’aquell que serveix també per més coses que per entretenir-se. Per certificar-ho acaba amb una frase de “Els Miserables” de Victor Hugo:

“No hi ha males herbes ni tampoc males persones, sols hi ha mals cultivadors”.

Victor hugo

Molt recomanable.
França 2019 (1 hora, 42 min)
Direcció: : Ladj Ly
Guió: Ladj Ly, Giordano Gederlini, Alexis Manenti
Actors: Damien Bonnard, Alexis Manenti, Djibril Zonga, Jeanne Balibar, Steve Tientcheu, Issa Perica, Al-Hassan Ly, Almamy Kanoute, Nizar Ben Fatma, Raymond Lopez