Una pel·lícula monumental que ens permet, seguin a dues famílies al llarg de quasi cinquanta anys, copsar els canvis a la Xina, des de la fi de la revolució cultural fins als nostres dies. Dues famílies amigues i dos fills que han crescut com a germans, en un moment on el partit comunista sols permetia un nen per parella. Una desgràcia, una pèrdua realment irreparable, donarà la tensió dramàtica d’aquesta història.

Al principi de la pel·lícula veiem els dos amics, els dos nens, mirant com altres nens juguen amb l’aigua a la vora del riu, un d’ells no es vol banyar, no sap nedar i té por, els altres minyons se’n riuen d’ells, finalment el més llençat dels dos, enrabiat, es treu la roba i s’uneix a la colla, sembla una seqüència ben tranquil·la, però percebem que el drama sobrevola l’escena.

El director ha volgut contar una història transcendent en tots els sentits, de com les decisions polítiques i els canvis socials transformen i afecten la gent, per això ha fugit de fotografiar la successió cronològica i lineal dels esdeveniments, perquè quan les coses passen a poc a poc, en el dia a dia, passen de puntetes i sense fer soroll, sense que nosaltres que anem al mateix ritme ens n’adonem. Com la història aquella de la granota, que si la vols ficar en una olla d’aigua calenta pega un bot i s’escapa, però si la poses dins d’un pot al foc amb l’aigua que es va escalfant a poc a poc acaba bullida sense tenir temps a reaccionar.

D’aquesta manera treu importància als fets en si, a l’hora que ressalta les conseqüències sobre les persones, les famílies, els companys de la fàbrica, els veïns d’una escala i finalment de la societat xinesa tota ella. El patiment del cos i el dolor de l’ànima, la buidor, la sensació d’injustícia i d’abandonament, totes elles existeixen, sigui quina sigui la causa, és la persona i el seu dolor, tant se val el perquè i l’on. Així veiem com uns éssers colpits continuen caminant, no n’hi ha un altre, en diferents moments de la seva vida. Podríem pensar que venien de temps més feliços i segurament no seria veritat del tot, malgrat que si temporalment més esperançats o més relaxats, doncs els nostres protagonistes sortien de la revolució cultural, d’estar-se un parell d’anys en camps de reeducació a pagès en condicions duríssimes: Fred, fam i treball esgotador per passar després per inacabables sessions d’adoctrinament. Quan les coses semblaven un xic més suportables ve la terrible batzacada i tornes a caure a baix de tot.

Hem dit que la pel·lícula se centra en la gent, no hi ha una crítica explícita al comunisme revolucionari i la seva dictadura, no fa cap judici a la manca de llibertat, malgrat que aquest és el marc on es desenvolupa l’acció i sovint, mostrar la mateixa realitat, és la pitjor crítica possible. Per exemple, a totes les cases tenen sempre aigua calenta en una espècie de termo i és el que ofereixen quan venen visites perquè no tenen res més a oferir, ho veiem repetit diverses vegades i no de forma casual. L’acomiadament de treballadors a la fàbrica quan decideixen fer reducció de personal, sense cap mena de negociació ni dret adquirit, usant arguments més propis del capitalisme però sense les seves llibertats. Especialment punyent és el tema del fill únic per parella, un deure que implica a tota la societat escalant la responsabilitat en cas d’incompliment, el que vol dir que tot un col·lectiu o els seus responsables poden patir les conseqüències de l’error d’una persona; no queda pràcticament cap altra sortida que l’avortament si una noia es queda embarassada i la parella ja té un fill. Aquest serà un dels eixos dramàtics de la cinta que provocarà remordiments i males consciències.

Amb tota normalitat, tal com si es tractés d’un film etnogràfic o d’època, ens mostren als personatges fent la seva vida en mig d’aquesta situació que per nosaltres seria del tot anòmala, però en la qual el director ens la situa com si estiguessin dins d’un decorat. En realitat si fem una abstracció, cosa gens fàcil donades les diferencies, podem situar als nostres personatges a casa nostra: Celebrant festes amb els amics, amoïnats per la pèrdua del lloc de feina, plorant la mort d’un ésser estimat i portant el dol, patint la culpa i els remordiments, tenint problemes amb els fills, recuperant una amistat de joventut, il·lusionats o preocupats per al futur, patint pels fills amb els quals sovint costa entendres. Vides com les nostres i com segurament són arreu del món.

La història se centra principalment en tres moments històrics, sent l’últim l’actualitat amb els protagonistes ja vells, com comentàvem al principi el muntatge compon una desconstrucció temporal, que segurament ens farà ballar el cap al principi, anant d’una època a l’altra. Una forma de lligar-ho tot és la repetició dels escenaris en els tres moments diferents, com els passadissos del bloc d’habitatges on viuen els protagonistes o les escales de l’hospital.

Artísticament, el film és molt potent; les preses dels plans en general estan descentrades al principi respecte als personatges i el necessari moviment de càmera per trobar-los ens permet una visió més ampla de l’espai; sovint hi ha una gran amplitud de camp, el que ens fa estar present en tot el que passa al darrer de l’enfocament principal. La il·luminació està molt encertada i la paleta de colors també. Tots aquests efectes ens permeten fer-nos càrrec de forma independent de la situació dramàtica, pensar en el que està succeint, sense que la unidireccionalitat de la càmera i els talls ràpids de muntatge, ens donin directament una conclusió. La direcció i la fotografia són espectaculars i cada escena és com un quadre en moviment.

Una pel·lícula magistral que cap cinèfil es pot perdre.

Xina 2019 (2 h 55 min)
Direccio: Wang Xiaoshuai
Guió: Mei Ah, Wang Xiaoshuai
Actors: Liya Ai, Du Jiang, Zhao-Yan Guo-Zhang, Jingjing Li, Qi Xi, Roy Wang, Wang Jingchun, Cheng Xu,