Un jove, bona persona, intel·lectual, intel·ligent, doctor en filosofia, treballa com a repartidor de paquets, perquè així es guanya millor la vida que donant classes, que va sempre d’aquí cap allà, es veu embolicat en el bell mig d’un atracament amb trets i morts. Es queda esgarrifat, bloquejat, sense saber com reaccionar; al costat de la seva furgoneta amb les portes obertes queden dues bosses d’esports plenes a besar de diners, no hi ha ningú, està sol, i, sense pensar-s’ho gaire, les fica a dins.

El director de la cinta, Denys Arkand, va néixer a Quebec a principis de l’estiu de 1941, té, per tant, 78 anys, però amb aquesta obra ens demostra que es manté tan jove i combatiu com sempre. Aquest film és el darrer d’una trilogia que va començar amb “El declivi de l’imperi americà” (1986), que va guanyar nombrosos premis i festivals i va ser nominada a l’Òscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa. La va continuar amb “Les invasions bàrbares” (2003), que va guanyar encara més premis i que aquest cop si es va emportar l’Òscar. Alguns inclouen també en aquesta sèrie a “L’edat de la ignorància” (2007), que no va ser tan ben rebuda com les anteriors i que tenia un to oníric i fantasiós molt especial.

La caiguda de l’imperi americà” comença amb un diàleg a dins d’un bar entre el protagonista, en Pierre Paul, i la seva xicota. Podria ser una escena típica d’un quadre d’Hopper, ja que visualitzem la incomunicació espiritual entre els dos, però no ho és, ja que té un toc de comicitat. Estan un enfront de l’altre, però és com si un vidre els separes, ell li argumenta que, per fer-se ric en la nostra societat la intel·ligència no és una qualitat, ans al contrari un defecte; segurament s’està defensant perquè ella li havia tirat en cara que fos pobre. Li posa com a exemple a un venedor, que si és tanoca i pensa que el seu producte pot fer feliç al comprador, podrà ser més convincent i vendre més, i en fer-ho, ascendir a la seva empresa i arribar, qui sap, a director general. Parla també de molta gent amb èxit que són en realitat uns idiotes i que deuen la seva bona fortuna a altres qualitats aliades sempre, això sí, a la sort. Li parla de Donald Trump com a exemple perfecte de cretí. La seva xicota li respon que sigui com sigui l’han votat seixanta milions d’americans, i en Pierre Paul argumenta que els imbecils adoren als cretins. Una conversa que finalment els portarà a la tristesa, a la desolació i al desamor, ja que ell no té la resposta per la pregunta que realment li vol fer la seva parella: si l’estima o no. Tenim doncs un noi més intel·ligent que la majoria, però pobre i sense ningú a qui estimar i que l’estimi.

En una entrevista, el director Denys Arkand, en ser preguntat sobre aquesta afirmació del president americà, va matisar que

no valia equivocar-se, que molta de la gent que vota a Trump no són ni ximples ni feixistes, paraules literals, sinó que mostren el seu descontentament per com evolucionen les seves vides, per com desesperançat és el seu futur, pel fàstic que els hi provoquen totes aquelles persones que amb prepotència i sense patir el que ells pateixen, s’atreveixen a donar lliçons a través dels mitjans de comunicació

la Hillary evidentment no queia bé a les classes baixes.


La meva opinió sobre el diàleg inicial és que queda clar que amb només la intel·ligència no n’hi ha prou, que cal actitud positiva, empenta, determinació, constància i sobretot saber escollir les teves prioritats, perquè sols així surt el talent; de cap de les maneres la intel·ligència és un problema per res, com a mínim en la teva relació amb el món i les persones. L’únic inconvenient que hi veig és que no aprenguis la cultura de l’esforç, ja que si tot et resulta fàcil, no hauràs de treballar gaire per tirar endavant i sortir d’un confort finalment poc confortable.

Tornant al film ens trobem al protagonista amb un fotimer de diners a casa, que en principi no pot gastar sense aixecar sospites,

què ha de fer? desfer-se’n d’ells? o tractar de blanquejar-los?

El que està clar que ell no sap com actuar i per això cometrà un petit error que posarà en alerta a la policia.

Ell és una persona que dintre de les seves possibilitats ajuda a la gent sense sostre, sense feina, als marginats, a les minories, els oblidats per l’administració; ho fa de l’única manera que pot, a part d’alguna petita almoina, amb el seu temps, donant un cop de mà en els menjadors socials i els centres d’acollida; no és sols la caritat la que el mou, sinó un sentiment de solidaritat, de fet hi ha persones en aquest col·lectiu desprotegit a les que ell considera autèntics amics. Ara que té calés ho podria fer més decididament, però no pot fer-ho fins que aquests diners siguin nets.

Demanarà ajuda a un delinqüent que acaba de sortir de presó i el seu mal cap el portarà a embolicar-se amb una “escort“, una prostituta de luxe; ja tenim doncs el personal que haurà d’ajudar-lo en els seus propòsits. Un jove com ell que quasi no sap res de la vida, un estafador i una puta, no sembla el millor equip possible. Però aquest és un detall sense excessiva importància, ja que el director el que ens presenta és una faula moral amb la qual denuncia a una societat que ha perdut el nord, per això es diu així la pel·lícula.

La reflexió crítica de la cinta és com una esmena a la totalitat en vers a un país ric i pròsper, Canadà, que és incapaç de donar cobertura i solució per tots els seus ciutadans, que deixa de banda a les minories, especialment les ètniques, on no hi ha segones oportunitats per aquells que no han tingut sort i on un doctor en filosofia no es pot guanyar la vida fent el que va estudiar; assenyala a un sistema econòmic i polític que no mira prim a l’hora d’aprofitar les escletxes legals per pagar menys impostos; una policia capaç de saltar la llei per castigar als que consideren culpables; una joventut que no té l’empenta dels seus avantpassats per “fer país”, que té altres prioritats que no acaben d’encaixar en el sistema. Doncs resulta que el jove desorientat, la puta i l’estafador, conjuntament amb un plegat de sense sostres, són l’única esperança per un país que trontolla en el més profund dels seus fonaments.

Al final de tot tindrem un final que podríem llegir com feliç, el protagonista deixarà de ser estrictament pobre, trobarà un amor de veritat i farà feliços als seus amics; ho aconseguirà gràcies a l’atzar i amb una relació simbiòtica amb aquest sistema que tant critica.

El film té tocs de thriller i de denúncia social, però en realitat no deixa de ser una comèdia romàntica, més divertida que cap altra cosa; una història que ens farà passar una bona estona a l’hora que també reflexionar sobre aquesta societat nostra que està en una encreuada entre la plena decadència o una renovació total. Té una bona direcció, molt bon ritme narratiu i bones actuacions.

Canadà 2018 (2 h 8 min)
Direcció i guió: Denys Arcand
Actors: Alexandre Landry, Maripier Morin, Rémy Girard, Louis Morissette, Maxim Roy, Pierre Curzi, Vincent Leclerc, Yan England, Claude Legault, Florence Longpré