En Ricky, pare d’una arquetípica família anglesa amb dos fills, ha deixat la feina on s’estava treballant de paleta cansat del seu cap. D’esperit lliure li costa molt adaptar-se a fer feina amb altres persones, si no és el cap que el té enfilat són els companys que fan el gandul. Troba una oportunitat de repartidor autònom fent feina per una gran companyia de distribució; és el seu somni, serà independent. La seva dona, que fa feina com assistent social atenent a persones dependents, vendrà el seu cotxe per pagar l’entrada d’una furgoneta, una aposta arriscada. ¿Una oportunitat per refer les finances familiars o el conegut conte de la lletera?

Ken Loach ja ha fet els vuitanta-tres anys, exactament la mateixa edat que Woody Allen, sis menys que Clint Eastwood, com ells, segueix al peu del canó, perquè ja ho diuen: Els vells roquers no moren mai. Els tres són uns lluitadors i els tres tenen un alè de llibertat que els impulsa a continuar fent cinema. En Clint creu en l’home lliure de principis, sovint un solitari; en Woody està preocupat per les relacions humanes i sempre està cercant l’amor i en Ken és un lluitador per la justícia social i la igualtat de les persones, un activista compromès, sempre disposat a denunciar les injustícies de l’estat i a defensar als més febles.

A partir del 1964 comença a treballar a la BBC com a director de “docu-drames” de caràcter social i el 1966 va dirigir el que seria el més controvertit de tots els emesos per la cadena: “Cathy Come Home”, sobre la precarietat de l’habitatge i la pobresa en la suposada societat del benestar britànic; a conseqüència de l’enrenou causat es va haver de modificar la llei sobre els sense sostre. En 1969 i ja pel seu compte, va dirigir la seva segona pel·lícula “comercial” com a director,” Kes”, sobre un noi rebel de quinze anys que no vol seguir el destí de tot el poble i acabar treballant a la mina de carbó, va ser molt nomenada a Anglaterra i és considerada el dia d’avui com la setena millor pel·lícula anglesa de tots els temps.

Nosaltres a Espanya el vam conèixer sobretot pel seu film,“Terra i llibertat”, de 1995, sobre la Guerra Civil Espanyola des del punt de vista d’un brigadista britànic. Dins de la seva filmografia jo destacaria, “El vent que agita la civada”, una crua reflexió sobre el procés d’independència d’Irlanda, on enfrontava l’idealisme revolucionari amb el pragmatisme d’un home d’estat, guanyadora de la palma d’or a Cannes en 2006 i “Jo Daniel Blake” del 2016, triomfadora també a Canes i que era una crítica sense embuts al sistema de seguretat social anglès.

Aquesta d’avui segueix en aquesta tònica, la família protagonista va perdre els seus estalvis amb la crisi del 2008 i des de les hores no acaben d’aixecar el cap, sempre endeutats i sense que el marit pugui trobar un treball segur i on se senti còmode. La finestra d’esperança oberta amb la compra de la furgoneta i el treball com autònom d’en Ricky ens la mostren com una trampa, ja que per guanyar diners de debò has d’anar al límit i fer moltes hores al volant, sense cap errada; a més, la dona, ara sense cotxe, es passa també tot el dia a fora de casa i els fills adolescents es passen quasi tot el dia sols.

La família no treballa per viure, viu sols i exclusivament per treballar, a casa pràcticament sols hi dormen i no hi ha pràcticament cap mena de comunicació. Els adolescents per definició sempre tenen algun problema i en aquesta família lògicament també els tenen, però ells estant sols. Els fills necessiten quelcom més que garantir-los la seguretat econòmica, una certa comprensió, estar al seu costat per escoltar-los, donar-los suport emocional i si cal fins i tot donar-los un cop de mà amb els deures de l’escola.

El film té dues parts perfectament diferenciades, si bé la transició es produeix escalonadament. La primera quan en Ricky comença a treballar, on ens atiparem una mica de furgoneta i repartiments, on veurem que la mínima part de relacions públiques que té la feina li pot donar dubtes, no és un home empàtic; per sort, en paral·lel, veiem la feina de la seva dona on hi ha més contacte humà, on ella arriba a tenir intimitat amb alguna clienta, però el director no ha volgut tampoc obviar els seus trajectes en transport públic. Si a nosaltres com a espectadors ja ens cansa tant anar i venir, imagineu com arriben a casa els protagonistes.

La segona part, la més intensa, és quan comencen a haver-hi dificultats a casa, quan seria necessària la figura del pare a la llar, però en Ricky és autònom, és un empresari que ha agafat el compromís de fer uns repartiments, no pot demanar dies de festa a ningú i si els agafa, pot incorre en penalitzacions per part de l’empresa per qui presta el servei. No ens ho diuen en cap moment, però veiem clarament que un contracte de serveis entre dues empreses, en aquest cas l’empresa es redueix al Ricky, pot ser molt més dur i esclavitzant que un contracte de treball, en principi legislat de manera que defensa, cada cop menys això sí, al treballador.

Com hem dit abans, si en una dificultat més o menys greu, del teu fill a escola no pots anar-hi, si has d’alliçonar-lo a partir de les deu de la nit cansat i emprenyat, si ets incapaç de controlar-te i a més prens decisions sense haver-les comentat abans amb la teva dona, llavors estàs agreujant la situació. Ja us podeu imaginar que la cosa no acabarà aquí, haureu de veure la pel·lícula per saber com se’n surten d’aquest embolic.
En Ken Loach és un gat vell en temes socials i humans, sap perfectament com tocar la fibra sensible de l’espectador, no diu res que no sigui veritat, ni tampoc fa que els seus actors sobreactuïn, però l’enfocament que dona a les situacions, algunes portades al límit, pot fer que algú se senti manipulat. Ens planteja primer un dubte raonable sobre si en Ricky se’n sortirà com a repartidor, després ens fa viure, com si fos en pròpia carn, l’estrès que pateix el protagonista realista Ricky al volant per arribar a temps i finalment entrem en l’angoixa d’una família que no sap com sortir del pou en què el marit els ha ficat, sols una frase de la filla que ho defineix tot:

“Papa, no podria ser tot com abans?”

Una pel·lícula molt ben dirigida i amb molt bones actuacions, tant que sentirem com si fos el problema del veí del costat. Recomanable per persones compromeses i per amants del neorealisme; també per qualsevol que estimi el cinema d’autor.

GB 2019 (1h 41min)
Direcció: Ken Loach
Guió: Paul Laberty
Actors: Kris Hitchen, Debbie Honeywood, Rhys Stone, Katie Proctor, Nikki Marshall, Harriet Ghost, Linda E. Greenwood,…