Arthur Fleck és un malalt mental a qui les retallades de la seguretat social han deixat penjat, viu en un miserable apartament d’un barri de mala mort de Gotham, una sinistra i fosca ciutat, tenint cura de la seva mare malalta. Es guanya la vida fent de pallasso a hores, però somnia en arribar a còmic monologuista, en fer riure a la gent. La Gotham és aquí més realista que mai, no és una ciutat justa ni agradable, hi ha grans diferències de classes i els poderosos es mostren prepotents, finalment les escombraries ho omplen tot per una vaga del servei de recollida. A la brutícia i la pudor s’hi ajunta la violència als carrers i el pobre Arthur en pateix sovint les conseqüències, ja que la seva malaltia li provoca un riure histèric, no cau bé a la gent. Quan les coses se li comencen a complicar i reacciona davant l’agressió d’uns executius borratxos, deixa de tenir por i es converteix en el monstre psicòpata que coneixem doncs ja res l’hi importa.

Sabíem pel còmic en paper i per totes les pel·lícules i telesèries de Batman qui era el Joker, aquell dolent que sempre reia, fins i tot ens havien explicat vagament com havia esdevingut malvat, dic vagament perquè ni ell mateix n’estava segur del tot, de fet hi havia com a mínim dues versions. El que fa aquesta pel·lícula és situar-lo en el moment exacte on tot s’ajunta perquè comenci a actuar com a tal; ens justifiquen que va ser la societat en el seu conjunt: Serveis socials, companys, gent del carrer, mitjans de comunicació, persones poderoses i, tanmateix, la seva mare, units a l’atzar, els que van despertar a la bèstia. Aquesta gènesi del personatge és sòrdida i cruel com mai abans ho havia estat, ens mostra el terrible Via Crucis de l’Arthur Fleck, pas a pas, pallissa a pallissa, decepció en decepció, que pel seu trastorn mental és incapaç de superar, de sortir de tota la merda que li cau a sobre. L’espectador se situa al costat del protagonista amb la mirada compassiva perquè el veu víctima innocent d’un món on sols els forts poden sobreviure.

A ell li agradaria ser una persona normal, tenir una feina on fos valorat i poder fer feliç a les persones a través del seu humor. No és de cap de les maneres un ressentit, malgrat que veu que és diferent de la resta i per això a una de les primeres escenes de la pel·lícula li diu a la seva psicòloga:

“No sé si soc jo o és el món que s’està tornant boix”.

Ella li respon que hi ha molta tensió als carrers, que falta feina i que la gent està descontenta. Ell, mancat d’empatia, no vol saber res dels altres, vol ser escoltat, comprés i la gent sistemàticament l’ignora. Quan un dia a l’autobús fa ganyotes per fer riure a una nena que té al davant, la seva mare se li encara:

“Deixi de molestar a la meva filla”.

Després hi ha aquell riure histèric, agut, incontrolable, molest, que sembla sarcàstic i que no denota felicitat si no angoixa, que en qualsevol moment es pot tornar un plor, un tic terrible i patètic que es dispara davant de situacions incòmodes.

Per més que ho intenti hi ha una barrera invisible però infranquejable entre ell i la resta del món: Està absolutament sol, si no fos per la seva mare. Una persona vulnerable en un món implacable que descobrirà que de cap manera és inofensiva, la violència li donarà un poder que ell ignorava posseir. El pas de víctima a botxí és fruit de la casualitat, un procés involuntari, sorprenent per ell mateix perquè ni el buscava ni el desitjava. La primera reacció serà de rebuig, de por, però si acabarà sentint còmode i un cop instal·lat allà li aportarà una pau que mai havia tingut, entrarà en un nihilisme alliberador, talment hagués begut una poció màgica.

El fet de fer riure a la gent és, a més del seu “modus” de subsistència, la seva forma de cercar un amor que no té i que mai ha tingut, quan la gent riu, vol dir que és feliç, per un còmic el riure del públic és el retorn positiu d’aquesta felicitat; significa que els hi agrada el que contes, que reconeixen la teva feina i també, perquè no, que t’estimen. Malauradament, ell no va en sintonia amb el món, riu d’imaginar coses que encara no han passat, però a l’hora no té la rapidesa per captar allò que fa riure als altres, hi ha una asincronia patètica. Sols se’l veu riure de debò mirant una escena de “Temps moderns” de Chaplin al cinema. És simptomàtic: l’home alienat per les cadenes de muntatge de la revolució industrial que no pot seguir el seu ritme, envers l’home embogit per un liberalisme econòmic salvatge sols apte pels més forts i que oblida als marginats.

Aquesta soledat, i potser la falta dels seus medicaments, desatès per la sanitat pública, li fan tenir al·lucinacions, hem dit que el seu cap visualitza coses que encara no han passat. Una mica com aquell nen que té un amic que no existeix. En Arthur emocionalment encara és un nen, no ha superat aquella etapa, encara viu amb la seva mare. En els seus somnis, en els seus desitjos, hi ha una noia de color amb una nena petita de mirada innocent i cabells arrissats, una mare soltera que viu al mateix replà que ell i que mai l’ha tractat malament, una persona tan vulnerable com ell, segurament pensa que junts es podrien ajudar mútuament. La pel·lícula en això, com en altres coses, no acaba de distingir entre el que és real i el que és somni o imaginació i d’aquesta forma ens situa en la mateixa posició de confusió que en Joker.

Amb el que dic potser pensareu que som davant d’una pel·lícula psicològica, un cop descartat que sigui de superherois o supermalvats, en realitat és un film especialment visual que té dos grans eixos que la vertebren: la direcció artística i de fotografia i la portentosa interpretació que fa el protagonista. Preses amb basculació de càmera, personatge sovint descentrat, picats i contrapicats, tot per fer la sensació de desequilibri; una il·luminació amb poca llum, colors càlids i una fotografia de la ciutat de Gotham molt propera a la Nova York de “L’any més violent“, de fet representa els anys vuitanta. Tot plegat un ambient desolador i terrible. Per la seva part Joaquin Phoenix fa un treball excepcional, per començar tal com ha hagut de modificar el seu propi físic per encarnar la torturada figura del Joker; després la seva gesticulació, la seva expressió facial i sobretot la comunicació corporal total, ballant i saltant.

Hi ha també una forta crítica social: cap al sistema sanitari americà i l’abandonament de la gent sense recursos; al capitalisme lliberal extrem, hi ha una frase de Wayne, el suposat pare de Batman, que en aquesta entrega ens el pinten no com un mecenes, sinó com un home sense escrúpols ni principis: “La gent pobra són uns pallassos”; també envers la televisió, els mitjans de comunicació i els programes d’entrevistes, un sistema de comunicació de masses sense ànima ni desig d’informar ni educar, sols alimentant els instints més baixos de la població; en aquest cas representat per un presentador d’un show interpretat per un excel·lent Robert de Niro; la reacció violenta de la gent embogida del carrer, que saqueja botigues i que tot ho destrossa, sense pensament propi, com una gossada de llops.
En resum és una pel·lícula visualment brillant, encara que no agradable de veure, amb una gran actuació i que us tindrà en tensió tota l’estona, però sense cap ànima ni intenció, llevat que sigui la de dir-nos que el món és un desastre, cosa que, per una altra part, ja sabíem.

USA 2019 (2h)
Director: Todd Phillips
Guió: Todd Phillips, Scott Silver
Actors: Joaquin Phoenix, Robert De Niro, Zazie Beetz, Frances Conroy, Brett Cullen, Bill Camp, Shea Whigham…