Un estudiant universitari esnob i desorientat, en Gatsby, torna a la seva Nova York natal amb l’excusa d’acompanyar a la seva xicota, Ashleigh, que ha de fer una entrevista per al diari del seu Campus a un conegut director de cinema en plena crisis existencial; tenen la idea de viure un cap de setmana romàntic en un hotel amb vistes al Central Park. La pluja i un seguit de trobades i imprevistos embolicaran una mica els seus propòsits. Sota la pluja i novament a la seva ciutat, en Gatsby trobarà per fi les seves prioritats.

Woody Allen porta amb aquesta, cinquanta-tres pel·lícules dirigides, algunes molt bones i la immensa majoria prou bones per a anar al cine a veure-les, lògicament descobrirem unes poques no tan brillants, “Dia de pluja a Nova York” és una d´aquestes últimes. Un bon film ha de tenir tensió dramàtica, allò que fa que necessitis saber que passarà a la següent escena; o t’ha de tenir embadalit per la força i la bellesa de les seves imatges; potser n’hi ha suficient que et faci pensar; malauradament en Woody, que sempre ens ha donat una mica o un molt d’aquests ingredients, aquest cop no ho ha fet.

“Wonder Wheel” i “Blue Jasmine” tenien la força dels grans drames clàssics americans, “Match Point” era una gran òpera sobre l’atzar i el desig, “Manhattan“, per mi la seva gran obra, era a la vegada una declaració d’amor cap a la seva ciutat, però sobretot una reflexió sobre el que de veritat importa en aquesta vida, ell responia que era l’amor. Aquesta també passa a Nova York, tot i que quasi no ens mostren la ciutat, també ens parla de l’amor, aquest cop en minúscula, com a recurs i no com a necessitat existencial. No hi ha drama, tampoc hi ha cap de les grans passions que mouen a l’home. És una obra menor, un entreteniment, això si, prou amable per a tenir-nos una hora i mitja amb el somriure als llavis.

Engega en un campus universitari on s’estan els protagonistes, una presentació tan lleugera que no sabem d’ells gaire més cosa que la cara que fan i en un vist i no vist ja som a Nova York. A partir d’aquí els protagonistes començaran un periple per la ciutat, bàsicament en espais interiors, on s’anirà desgranant la trama. En realitat el que el Sr. Allen ens ofereix és un seguit de situacions irrellevants i fets aïllats, sobretot en el recorregut d’en Gatsby, l´Ashleigh, per la seva part, cau en un remolí d´emocions del que no pot o no vol sortir; el més curiós en aquest cas és que el protagonista és ell sense cap dubte, però a la que li passen més coses és a ella.

La major part de les seqüències són anècdotes, en general deslligades i sense connexió entre elles, com si estiguéssim davant d’un monologuista que ens va explicant acudits, un darrer l’altre. Alguns pretenen ser intel·lectuals i altres més aviat sal gorda, com és el cas de la promesa del seu germà, un episodi que no aporta res i ens distreu del possible nus narratiu; sigui com sigui l’obra va avançant.

En Woody Allen és un gran dramaturg i cineasta i ens ho demostra en una escena, per mi la millor de la pel·lícula, on retrobem aquella intimitat i aquell ambient que omplen la major part dels seus films, aquella calidesa que t’arriba al cor i t’escalfa del fred de la pluja. En Gatsby i una antiga amiga, la germana petita d’una núvia seva de l’adolescència, arriben a l’apartament d´ella per assecar-se de la pluja i canviar-se. El protagonista s’asseu a un piano que hi ha a la sala i comença a tocar una melodia i a cantar una cançó romàntica, la noia l’escolta des de la seva cambra i torna ja canviada al saló tot just quan la música acaba; la conversa entre ells dos i el seu moviment d’acostament és el moment de més força de tot el metratge, hi ha una química que ja no retrobarem més. Podríem afegir la seqüència de la festa on l’Ashleigh va passant de conversa en conversa, té força ritme i és com una bona coreografia.
El desenllaç final és sorprenent, no perquè sigui atípic sinó per tot el contrari, no hi ha cap advertiment previ que ho justifiqui, et quedes amb la idea que el que preval finalment és la ciutat, aquella que gairebé no ens han mostrat, que la resta són complements i això inclou a les persones.
Una altra lectura és pensar que el director és un fan de l’erotisme de la joventut i escull la frescor del cos jove a la sensualitat de la intel·ligència. Segurament hi ha una mica de tot.

Hem dit que hi ha més interiors que exteriors, cosa que aprofita el director per mostrar-nos la grandesa i el luxe de salons, museus i fins i tot bars i restaurants. Abans per en Woody L’important de la seva ciutat eren els carres i els ponts de Manhattan, s’ha fet gran, pensareu, perquè no és això, el que passa és que la major part de la pel·lícula està rodada a Donosti, es veu que a Nova York no plovia prou.

Una part rellevant de la pel·lícula és la fotografia, de Vittorio Storaro, l’anomenat mag de la llum, que ja va treballar amb Allen a les seves dues darreres pel·lícules i que havia col·laborat molts anys amb Francis Ford Coppola, que dona una calidesa increïble a les imatges. Els actors estan a un gran nivell, però amb una obra tan lleugera no brillen com haurien de fer-ho, ja que difícilment es pot aprofundir la superficialitat.

En resum és un film per passar una estona amable, tot i que sense retorn o postgust, com un vi jove ben nascut.

USA 2019 (1 h 32 min)
Direcció: Woody Allen
Guio: Woody Allen
Fotografia: Vittorio Storaro
Actors: Timothée Chalamet, Elle Fanning, Selena Gomez, Jude Law, Diego Luna, Liev Schreiber, Annaleigh Ashford, Rebecca Hall, Cherry Jones