Una família amb pocs recursos, mare, pare, filla i fill, viuen en un sòrdid semisoterrani d’un barri pobre de Seül, no tenen treballs fixos i sobreviuen fent petites feines temporals, tampoc es poden pagar els estudis que els hi caldrien per millorar la seva situació. El fill aconseguirà, gràcies a un amic universitari, unes classes particulars pel menut d’una família rica que viuen en una gran mansió, a poc a poc s’hi aniran col·locant tots. Una relaxada nit d’esbarjo en absència dels propietaris, es transformarà, sota d’una pluja intensa i amb uns sorprenents descobriments, en un malson estressant i d’aquesta amable comèdia social naixerà un thriller embogit que mutarà a comèdia negra.


Coneixen la tradició del cinema Sud Corea, molt donada a films de zombis, monstres i mons distòpics, sols cal recordar “Train to Busan”, “The Host”, “L’Estrany” o “Snowpiercer”, podríem imaginar en llegir el títol, que som davant d’una història de ciència-ficció on una estranya plaga amenacés a la població indefensa. Si, la població Coreana està amenaçada, com ho està la de la resta del món, però no per animalons sortits de la profunditat d’una fosca cova ni vinguts de l’espai en un meteorit, sinó per la dinàmica de la mateixa societat. Aquesta pel·lícula usa un d’aquests desequilibris per fer una sàtira moral i reflexionar, arribant a l’extrem, sobre el món en què vivim i el seu aparentment perfecte equilibri. Ho aconsegueix ajuntant dues famílies simètriques, una rica i una altra pobra en un mateix espai, que rarament compartirien si no fos en la relació forçada pel director d’empleat-ocupador.
La família pobra té una plaga d’escarabats al seu soterrat habitatge, no té diners per comprar insecticides, i aprofita que l’Ajuntament fumiga els carrers per obrir les finestres de bat a bat i fer neteja gratis. Dos actes de parasitisme: Els escarabats a la casa i la família aprofitant la feina i la despesa d’altres. Amb aquest començament el film no enganya i dona pistes de com hem de llegir la història.
Crida l’atenció el fet que tot i la seva penúria econòmica, la família tingui un nivell cultural bastant bo, això no té res de sorprenent, ja que per Corea del Sud l’educació és la prioritat número u de l’estat i és obligatòria i gratuïta fins als setze anys. Per això en el film sempre estan parlant de currículums, universitats, títols i acreditacions, perquè aquesta societat està obsessionada en la formació; és ben normal que un nen entre col·legi i classes particulars dediqui més de deu hores al dia a l’estudi. Els fills d’aquesta família en hores baixes han vist com per manca de diners els seus estudis han quedat de moment aparcats, segurament també han suspès l’examen d’ingrés, però hi continuen pensant de cara a un futur pròxim. El pare havia estat treballant fins que la seva empresa va haver de tancar, no és un exclòs social de llarga durada, la mare havia estat de jove una atleta d’alt nivell i n’està orgullosa. Per això, ben arreglats, poden passar fàcilment com de classe mitjana, de fet ho són culturalment parlant.

El film ens mostra dues classes socials perfectament separades; per una part els pobres, sense feina, sense massa oportunitats, però preparats, espavilats i creatius. Ens els pinten sense gaires principis morals a l’hora de fer-se un lloc a la societat, si cal fent fora a un altre dels seus, depredadors, carronyaires; en algun moment el fill mostra una certa culpa referint-se als empleats que han perdut la feina que ells ara ocupen: “Segurament ja estaran fent feina en un lloc millor”, la seva germana li clava l’esbroncada, li diu que han de pensar en ells i no en els altres; una de les característiques de la societat Coreana és una competitivitat i un individualisme ferotges que aprenent de ben petits.


La classe sap que ho és, tal com ho sabia la noblesa, no cal que ells ho demostrin doncs les diferències són tan grans que es veuen de lluny. No són mai altius, però si distants. Són benèvols i fins i tot si cal, momentàniament propers. Tracten bé als seus subalterns, no necessiten vigilar-los ni marcar excessivament les fronteres, ells mateixos s’autocensuren doncs saben perfectament que si alguna cosa no els hi agrada, els acomiadaran fulminantment amb alguna excusa i un somriure amable. Per això els rics, com coneixen el seu poder, són confiats.

Hi ha encara una diferència més barroera, l’olor, està clar que la pobresa té una flaire característica; és el que té viure a barris atapeïts i habitatges mal ventilats, és el que té rentar-te amb sabó barat i eixugar-te amb tovalloles velles i humides, és aquell que s’agafa anxovats en els transports públics, o en portar roba molt usada que has tret d’armaris entaforats. És tan evident que fins i tot el petit de la casa benestant s’adona compte, també el que comenta el pare a la seva dona referint-se al seu xofer:

“A vegades la seva pudor arriba al seient de darrere”.


Hem dit al principi que una pluja torrencial ho pot capgirar tot; ja sigui un cap de setmana en tendes de campanya amb un grup d’amics tan rics com tu, com que si vius a la part baixa de la ciutat i a prop del riu que s’inundi casa teva; el primer és un petit contratemps, que portarà a un inesperat canvi de plans, el segon és una tragèdia. Ja veieu que fins i tot el clima tracta a les persones de forma diferent segons la seva classe. Els pobres passaran la nit sense dormir o fent-ho en un poliesportiu, els rics celebraran que la pluja hagi fet fora la contaminació i la boira per celebrar l’endemà una festa al jardí.


Tornem al títol de la pel·lícula: “Paràsits”. Clarament, la família pobra s’introdueix a poc a poc i subtilment a casa dels rics, usa la mentida per agafar lloc i a poc a poc van fent fora a la resta del servei. Si, fan una feina i cobren per ella, seria llavors simbiosis, però no tenen la titulació per les tasques que fan i fins i tot alguns enganyen amb els seus suposats coneixements. Els rics per la seva part no poden fer res sense els seus empleats: No saben cuinar ni tenir cura de la casa, no volen conduir ni portar els paquets quan van de compres, si els necessiten el cap de setmana, paguen una mica més i ja està; els treballadors si volen mantenir la feina, no tenen cap altra alternativa. D’una manera clara, tant uns com els altres actuen com a paràsits.

El film té un molt bon ritme narratiu, és una escalada constant, un més difícil encara, que mai deixa de sorprendre’t, quan arriba al seu zenit i estàs pensant en quin petit error cometran que farà que tot es descobreixi, o fins i tot pots estar pensant en quina nova suplantació imaginaran, arriba el caos absolut d’una forma tan trepidant que et deixa sense alè. És com pujar a una muntanya russa!!! La cosa no acaba aquí, hi ha com una conclusió narrada en primera persona pel protagonista que sembla deixar-ho tot aclarit, on tampoc falten els ensurts, les sorpreses, ni els somnis. Brillant, molt brillant.


Tot encaixa a la perfecció en aquesta pel·lícula, les dues famílies ho semblen de veritat i els actors, tots ells, fan un treball excel·lent; la comparació entre els dos habitatges és esfereïdora, el guió és brillant, té una bona fotografia i una boníssima direcció. Un film que ningú al qui li agradi el cinema o que estigui interessat en l’evolució de la societat actual es pot perdre.

Corea del Sud 2019 (2 h 12 min)
Direcció: Bong Joon-ho
Guió: Kim Dae-hwan, Bong Joon-ho, Jin Won Han
Actors: Song Kang-ho, Lee Seon-gyun, Jang Hye-jin, Cho Yeo-jeong, Choi Woo-sik, Park So-dam