En Woody Allen va començar la seva carrera al teatre i això ho porta dintre. Per això, els diàlegs tenen tanta importància a la seva filmografia. En més d’una ocasió, ha rendit un homenatge, voluntari o subconscient, als grans dramaturgs i a la seva obra; “Si la cosa funciona” no deixava de tenir reminiscències de “Pigmalion“, “Blue Jasmine” era una versió posada al dia d'”Un tramvia anomenat desig“. Aquesta que comentem avui, al marge de si té o no una clara inspiració en alguna obra clàssica, és un drama teatral en tota regla, en la línia dels grans dramaturgs americans dels anys cinquanta, època que, per fer-ho més palès, transcorre l’acció.

Com en totes les tragèdies, diversos fets coincideixen en un punt concret de l’espai-temps i de la seva interacció, neix la fatalitat. No són successos aïllats, sinó entrellaçats que afecten persones amb llaços afectius, el que farà que els sentiments i la passió es desboquin. Desesperació, soledat, desesperança, avorriment, il·lusió, desig, confiança, amor fins a perdre els sentits, alegria, gelosia, por, odi, venjança, tristesa, desesperança; tots seguits un darrer l’altre.

L’estructura de la història és força clàssica, tal com passava a “El Crepuscle dels Déus” de Willy Wyler, un narrador que ho va viure de primera mà ens ho explica de forma aparentment imparcial, neutre i allunyada, perquè ell és escriptor i aspirant a autor, per tant, ho veu tot des d’una atalaia, no sols virtual, sinó també ben real, ja que fa de vigilant a la platja i s’està allà a dalt guaitant que ningú s’ofegui.
Espectador si, però no innocent i, el que és pitjor, tot i la seva superficialitat, es creu profund i moralment per sobre dels altres protagonistes. Per ell la vida i l’amor són encara com un joc que mai l’han ferit, encara que, com veurem, no sempre serà així, però per “els seus personatges“, ja que és com ell els veu, és una darrera i desesperada oportunitat de refer les seves vides.

Els personatges estan molt ben estudiats. En el centre de tots està la Ginny, magistralment interpretada per Kate Winslet, una dona propera als quaranta que ha comès molts errors i que porta una vida ben allunyada de la que hauria desitjat, actriu en hores baixes, de fet ja ha renunciat a ser-ho, casada amb un pobre home amb molt poques llums i exalcohòlic al qual no estima i que és, alhora, fusta de salvació i plom que l’enfonsa.

Té un fill de deu anys fruit del seu anterior matrimoni, que ella va trencar pel seu mal cap o pel seu cor voluble i apassionat, amb tendències piròmanes. De fet, és un dels trucs del Woody Allen per treure tensió a la trama i fer-nos somriure en mig de tanta pena.

Ella es guanya la vida fent de cambrera en una ostreria en el parc d’atraccions de Coney Island, on treballa el seu marit com encarregat de la sínia de fira. Aquesta “roda meravellosa” que dona títol a la cinta, Wonder Wheel, és també una reflexió de la vida que porten, ja que no para de donar voltes fins a marejar-te sense anar a enlloc.

Una vida ben desencantada i monòtona, fins que un dia arriba la filla del seu home, fugint del seu marit; un gàngster perseguit per la justícia. Aquesta arribada canviarà la relació de la parella, perquè, per més que repudiada, una filla sempre és una filla. Però l’autèntic explosiu que ho dinamitarà tot serà el nostre narrador; el fornit vigilant de la platja amb aspiracions literàries que la seduirà amb la seva xarrameca. A partir d’aquí tenim el drama construït i viurem com tots els sentiments que dèiem al principi van circulant un darrer l’altre barrejant a tots els protagonistes.

Com el film és en realitat com una obra de teatre, la il·luminació té un paper cabdal. Això en un film és la fotografia que a Wonder Wheel és força rellevant, tal com ja ho va ser en el seu anterior treball, “Cafe Society“. Res d’estrany, ja queel director de fotografia és el mateix, ni menys ni més que Vittorio Storaro, anomenat el mag de la llum, que ha treballat en pel·lícules tan mítiques com “Apocalipsi Now” o “Novecento“.
Les escenes, tant interiors com exteriors estant sobre il·luminades per donar importància a la situació, tal com es faria en un teatre. El resultat és magnífic i estèticament molt potent.
Segurament no és aquest el millor treball d’Allen, però si és un film interessant que els amants del cine han de veure, encara que en aquest cas pot agradar tant o més als amants del teatre i de la literatura, als amants de les històries ben contades.

USA 2017 (1h 41min)
Direcció i guió: Woody Allen.

Direcció de fotografia. Vittorio Storaro
Actors: Kate Winslet, Justin Timberlake, Juno Temple, James Belushi, Jack Gore, Max Casella,..