En Woody Allen ens captiva aquest cop amb una nova comèdia romàntica, aparentment superficial, ambientada als anys trenta del segle passat, que es mou entre Los Angeles a la seva època més daurada del cinema i la Nova York de la immigració, del creixement, dels negocis però també de la vida nocturna i els cabarets.

Estem davant d’una de les seves pel·lícules més romàntiques i personals després de Manhattan, la que per mi és la seva gran obra; els sentiments, i més concretament els que tenen a veure amb l’amor, són el centre al voltant dels que gira aquesta història. Per certificar-ho hi ha, a la que per mi és la seqüència central del film, una triple declaració d’amor amb els protagonistes al costat del llac de Central Parc, amb les vistes del skyline de Manhattan reflectida sobre les aigües amb la llum groguenca del sol llevant:

  • Amor d’en Woody pels sentiments autèntics
  • amor hivernat dels protagonistes que desperta i s’escalfa com la llum del sol
  • amor profund de l’autor per la seva estimada ciutat, tal com ja ens va declarar a la seva pel·lícula més celebrada.

Precisament és amb aquesta llum groguenca de matinada amb la qual la pel·lícula està fotografiada, estiguem on estiguem, dintre o fora, de dia o de nit, sempre hi ha aquest groc de tardor creant una atmosfera de melangia.

En Woody ens torna a cridar que l’amor existeix i que pot ser un sentiment pur; que un cop viscut, passi el temps que passi el continuem portant com una llavor a dins nostre, esperant un xic d’aigua i un raig de sol per tornar a brotar, com una brasa sempre encesa. I ho fa amb elegància, reflexivament, sense els recursos carrinclons habituals. Si com diu el protagonista la vida és una tragicomèdia escrita per un guionista sàdic, llavors les circumstàncies ens porten a situacions no desitjades, fins i tot difícils, com si fos el destí dels grecs amb els déus jugant amb nosaltres. A vegades no hi ha una sola decisió absolutament correcta i, per tant, tenim la sensació que anem acumulant renúncies, errades, i la vida segueix, la gent canvia, madura, però alguna cosa ens fa que en el fons continuem sent els mateixos i aquell sentiment no mort mai. Hi ha la innocència inicial, que haurà d’acabar convertint-se en sentit pràctic, en pragmatisme, però que segons en Woody roman sempre intacte. Amor en estat pur i innocència, un al costat de l’altre,

pot existir el primer sense el segon?

És un film romàntic, però sense la passió ni l’atracció, sense la seducció física que podíem trobar a Match Point a l’escena de la pluja amb els protagonistes fen l’amor sobre l’herba mullada, malgrat la bellesa i el glamur de la Kristen Stewart pràcticament no hi ha contacte físic; segurament el director ens ho vol mostrar a la seqüència de la prostituta “principiant“, on entre el protagonista i ella se les empatollen per tal que res no passi. Pot existir amor de cintura cap amunt, no tot ha de ser exclusivament físic encara que amb la unió dels cossos s’assoleixi un estat sublim.

Segurament per tot això en aquesta pel·lícula es parla molt dels somnis, que existeixen i creixen dins la nostra ment fins a quasi fer-se reals.

Però si deixem de banda els sentiments, sempre dins de l’univers de l’intangible, ¿que queda d’aquesta pel·lícula?: Doncs una obra molt bonica i polida, molt ben executada, amb una història prou interessant per a aguantar la narració, amb festes, glamur, cases meravelloses, gàngsters…; un xic de la història d’Amèrica però també de la història dels americans, una societat tan jove i ventilada, sempre amb nou vinguts, com el mateix país.

Com a quasi totes les pel·lícules de l’autor apareixen les seves fixacions; La religió, els jueus, la filosofia, la transcendència, l’amor i la mort, de fet una de les seves primeres pel·lícules es titulava “Love and death“, mal traduïda aquí com “L’última nit de Boris Gruxenko“. ¡¡¡Boníssima la comparació mercantilista entre el judaisme i el cristianisme!!!

Molt bona ambientació històrica, bones actuacions, molt bona fotografia, bona direcció i com no Nova York, la seva enamorada. Però llavors, si no tinguéssim aquesta transcendència, com la que tenia Manhattan, seria una més de les pel·lícules correctes de l’autor que fa any darrere any, afortunadament no és el cas.

USA 2016 (1 h, 36 minuts)
Direcció: Woody Allen
Guió: Woody Allen
Actors: Jesse Eisenberg, Kristen Stewart, Steve Carell, Blake Lively, Parker Posey, Corey Stoll,…