Després que Alberto Rodríguez ens deixes bocabadats a tots amb la seva òpera prima “la Isla Mínima” tenia una gran expectació per veure com seria la seva segona pel·lícula, un cop vista puc dir que no m’ha decebut de cap de les maneres; és una obra ben diferent de la primera, bàsicament urbana en lloc de rural, si la primera era lineal i austera aquesta és enrevessada i cosmopolita, però amb el mateix ritme, la mateixa intriga i el mateix i profund sentit estètic. Però les connexions entre les dues cintes van segons la meva opinió més enllà de les formes i entren dins del terreny de la crítica social i política, qüestionen, conscientment o inconscientment, tot el procés democràtic i la transició política, denuncien una impostura de fons amagada dins d’una façana aparentment perfecte.

¿Sorpresos? Segur que si ¿incrèduls? Segurament. Però deixeu que m’expliqui:

La “Isla mínima” succeïa als principis d’una democràcia que havia nascut sense trencar res, una transició modèlica sobre el paper, però tots els que havien creat, mantingut i permès la dictadura, continuaven asseguts a les seves poltrones; certament s’havia obert la porta a nous actors, però sense fer net; una mica com si fregíssim un bon filet a la mateixa paella on abans havíem cuinat unes sardines. No és, per tant, d’estranyar que a la parella de policies protagonistes; un, fos sindicalista i d’esquerres i l’altre, un botxí de l’Antic Règim. Junts aconseguien aturar els assassinats, però el fet que el culpable material moris sense poder parlar, que els, més que probables, cervells amagats seguissin a l’ombra i que ningú molestes als poderosos, era una al·legoria del fet que la justícia no era total; sorties del cine amb la sensació d’haver vist una simfonia inacabada, una gran obra però sense epíleg. Potser precisament aquest final deixat en el buit certificava els seus dubtes sobre la justícia espanyola de l’època.

Al “Hombre de les mil caras” assistim a un dels episodis més esperpèntics de la política nacional: en Luis Roldán, el director general de la Guàrdia Civil, un dels cossos més respectats i emblemàtics del país, el mateix que assitia seriós i solemne als funerals dels morts en la lluita contra ETA, feia un desfalc de mil cinc-cents milions de pessetes i s’emportava d’Espanya els fons que el cos tenia estalviats per pagar les vídues dels seus membres caiguts.

En Roldán era un socialista, segurament de vocació tardana, però de cap de les maneres era un membre de l’establishment preconstitucional, però el seu modus operandi si era similar: contactes, comissions, prebendes, fons reservats, luxes i ben poca transparència. Tot de forma accelerada, amb una urgència fins llavors desconeguda: era la modernitat, atès que en els anys que va ser director d’aquest cos policial el va posar al dia, va fer més ell en set anys que els seus predecessors en els 30 anteriors, és clar que també ho va aprofitar per enriquir-se personalment encara més ràpid: En Luis era un yupi.

Com lligaven l’antic i el nou règim per fer que en el fons res canvies?

Gràcies als alts funcionaris dels ministeris, ja que ells sabien com moure i manegar les coses i, per sobre de tots els ministeris el d’Interior, el poder obscur.

¿Qui treballava amb el ministeri de l’interior?

Un espia anomenat Francisco Paesa, el protagonista d’aquesta pel·lícula.

Tots hem sentit parlar d’aquest personatge misteriós, sabem que ha estat darrere de moltes operacions dels serveis secrets espanyols, però en general tot és una nebulosa poc concreta, com ha de ser amb un espia com cal; deixeu-me que us en faci cinc cèntims perquè sapigueu qui és aquesta persona, ja que a la pel·lícula sols el veurem actuar, magistralment això sí, en l’afer Roldán.

  • Ja en el col·legi, aquest noi era un aconseguidor: expliquen que als Maristes de Sant José a Madrid si volies fumar, als lavabos o a qualsevol lloc amagat, els paquets de Chester te’ls aconseguia en Paco, pagant naturalment; un dia van desaparèixer tres rellotges d’or i el va expulsar a ell, mira tu. Va fer de venedor de llibres, va imaginar negocis agosarats sense massa èxit, un incendi a unes naus de la seva propietat li van permetre guanyar 12 milions de pessetes. Va ajudar a fundar una banca a una Guinea que acabava d’assolir la independència amb la idea de fabricar diners i va haver de fugir a Suïssa, on el van anar a buscar els serveis secrets espanyols, fundats per Carrero Blanco, admirats per les seves qualitats i valor. Un idil·li molt llarg que va seguir malgrat que els canvis de règim. Amb els socialistes ja al poder i amb els GAL fent la guerra bruta, va participar amb en Luis Roldán amb una compra de munició, defectuosa, per cert, a Filipines, per la Guàrdia Civil. Participà fent un doble joc, la seva especialitat, amb l’operació Sokoa, primer gran èxit de l’estat en la lluita contra ETA i quan el Luis Roldán fa el que fa és buscat com a mitjancer per “Interior” per tornar-lo al bon camí; però no se’n surt i comença la història que conta aquesta pel·lícula. Un altre cop el doble joc, amb molts diners bruts sobre la taula, mentides a dojo, trucs, jocs d’enganys i tot, tot, molt tèrbol per totes bandes; tant que costa saber qui és el bo de la pel·lícula.

Ja veieu doncs que des d’aquesta perspectiva les dues pel·lícules del director tenen un lligam: Una democràcia amb peus de fang que propicia una justícia no del tot independent ni igualitària, que manté en actiu pràctiques poc transparents i dona joc a personatges que transiten fora de la llei. D’una sospita de la primera, passem a la constatació d’un cas de corrupció escandalós, però que ens venien com aïllat en aquell moment, de la segona; si Alberto Rodríguez decideix fer una trilogia, de què hauria de parlar la tercera? de la certesa que no hi ha un pam de net? Temes no li faltarien i personatges tampoc, en aquesta Espanya de la qual difícilment un es pot sentir orgullós.

Cinematogràficament el film és rellevant: Els vermells, verds i grocs del camp andalús són substituïts pels grisos i blaus de la ciutat; la sobrietat i el minimalisme dels pobles, pel luxe i el confort de capital; la terra seca i dura es converteix en catifa persa. La història té la gràcia de ser narrada per un testimoni excepcional, un pilot aeri amic de Paesa magistralment interpretat per José Coronado, això li dona entitat literària. És un thriller que no et dona respir, amb bon ritme narratiu i una trama de la qual no pots perdre cap detall si vols saber que passa. Com a la seva antecessora els crítics li retrauran la seva manca de valor per remoure la merda, però els silencis subtils poden ser més poderosos que els crits salvatges.
Molt recomanable.

Espanya 2016 ( 2hores, 3 minuts)

Director: Alberto Rodríguez

Guió: Alberto Rodríguez, Rafael Cobos ( Llibre de Manuel Cerdán

Actors: Eduard Fernández, Jose Coronado, Carlos Santos, Marta Etura, Emilio Gutiérrez Caba, Luis Callejo.