La bellesa pictòrica i colorista de les primeres imatges ens anuncia que aquesta pel·lícula no serà una més; la cosa promet! Observem, a vol d’ocell, els meandres i els aiguamolls del riu Guadalquivir. Són com una serp verda i amenaçadora que s’enrosca sobre ella mateixa per anar mudant de color, com un quadre abstracte de gran format. Intuïm el bestiar que pastura, i a mitjana alçada veiem els ocells volant per sobre dels camps inundats en moviment constant. És un taulell d’escacs incert, un camp de batalla prou complex i ampli, per a iniciar sense garanties una partida contra les forces del mal.

Els protagonistes faran la seva aparició a escena d’una forma ben galdosa, arrossegats per un tractor que els portarà al poble de la tragèdia després que el seu cotxe tingues pana en mig dels camps aturats en el temps. La desigualtat de forces es veu ben evident, dos homes sols, deixats a la seva sort, vinguts de fora, contra una terra immensa i antiga amb uns habitants gelosos del seu passat.

Anem a pams… La història està ambientada a 1980 en un petit poble sevillà d’aquella Espanya demòcrata primerenca, on els terratinents continuen tenint la paella pel mànec i les formes de fer són les mateixes de tota la vida, malgrat uns sindicats que tracten de sortir de les seves cendres. Les dones són encara de segona divisió en un entorn completament masclista i les més joves pateixen més que ningú aquest ofec insuportable i moltes frisen per fugir i començar una vida diferent ben lluny d’allà.
Durant les festes, una nit dues germanes adolescents no tornen a casa seva, les van veure pujar a un cotxe als afores del poble i ningú n’ha sabut res més. Per resoldre el cas ràpidament, de Madrid envien dos detectius escollits segurament més com a càstig, que com a premi; un per ser massa lliberal en un cos que encara s’aferra al passat, l’altre per tot el contrari. Ideològicament oposats, però sols en un entorn hostil i recelós, hauran d’ajuntar les seves forces per tractar de trobar la veritat.

El film planteja de forma implícita diverses reflexions simultànies;

  1. la necessitat de la fugida com única alternativa a una vida subalterna i sense esperança, sobretot per les noies, per tal d’assolir un estatus impossible a casa seva, com a persones, com a treballadores i com a dones, i poder fer el que vulguin sense ser assenyalades amb el dit i trencar per sempre mes amb uns lligams més d’esclavatge que no pas afectius.
    Significa la recerca alhora de la llibertat i de l’anonimat, la il·lusió d’una nova vida, començar de zero amb res predeterminat i aparentment amb totes les portes obertes.
  2. la convivència de dos mons antagònics, l’antic i el nou règim, representats pels dos protagonistes, l’un dissolt dins l’altre, com si les coses haguessin passat fa molt de temps i calgués oblidar-les, sense responsabilitats ni sentiments culpables, l’altre orgullós d’ell mateix i de la fita aconseguida, recelós del passat que representa el seu company i que tem pugui despertar-se en qualsevol moment. Hi ha culpa, però no penediment, ni tampoc penitencia, per tant, tampoc perdó; si amagues la brutícia, mai fas net.

L’escenari escollit és el món rural amb grans espais, ben allunyat dels escenaris clàssics de la sèrie negra amb ciutats fosques i atapeïdes, però no per això menys tenebrós, una mica en la línia de la sèrie “true detective“, on en un espai obert s’amaguen secrets tan terribles com els que podrien fer-ho en un carreró sense sortida. Un laberint és un lloc del qual costa sortir, ja sigui un embolic de camins estrets i regirats, com en un gran desert buit del qual no veus els límits, l’angoixa pot ser la mateixa.

La pel·lícula té un bon ritme que, com ha de ser en un bon thriller, va” in crescendo“. Ens porta a unes persecucions frenètiques en mig de la nit, de la pols o de la pluja, que aconsegueixen l’efecte vertiginós i opressiu necessari sense els mitjans dels films americans, plens d’afectes especials, de destrosses, de cotxes volant o esclatant i d’especialistes. És com si el director volgués recordar-nos que la processó va per dins, aconseguint que tot sigui més real, més proper i d’aquesta forma nosaltres vivim dins del personatge, som el perseguidor, i no sols un espectador en un circ.

També hi ha a les acaballes una brillant escena sota la pluja i en mig dels aiguamolls. Una escena humida i fosca com una cova, que ens pot fer pensar en aquelles pel·lícules bèl·liques a la selva, on l’enemic podia aparèixer a qualsevol moment per colpejar-nos. Dins ella, veurem la soledat, la por, la determinació i el valor inconscient, especialment quan un dels protagonistes s’esbraona, amb un ganivet a la mà a un agressor violent, per salvar al company sense cap seguretat.

Tot plegat una obra molt notable, del millor del cinema espanyol de la temporada. Posats a buscar algun punt a millorar podríem dir que la mare és massa bonica per tenir dues filles adolescents i fer una vida rural, o que les alumnes del col·legi del poble també ho són en excés com a conjunt, perquè no estem en un concurs de “Mis Andalusia”, però a ningú li molesta la bellesa. Potser també s’hauria pogut buscar un final més compromès i amb més implicacions, això no obstant, no hauria sigut un producte tan purament de gènere. Sigui com sigui la pel·lícula ho té tot: L’estètica cuidada, unes interpretacions notables, un guió ben trobat, ritme i bona direcció. S’ha de veure si o sí.

ESPANYA (1h, 45 minuts)
Director: Alberto Rodriguez
Guió: Alberto Rodriguez, Rafael Cobos.
Actors: Raul Arévalo, Javier Gutiérrez, Nerea Barros, Antonio de la Torre, Jesus Castro, Manolo Solo, Jesus Carroza, Cecilia Villanueva, Salvador Reina, Juan Carlos Villanueva…