Sovint els homes, amagats darrere de vestits elegants, acostumats a les comoditats de la vida que portem, enlluernats per l’art, la música i la bellesa que ens acosten a Déu, aclaparats pel pes de la ciència i la cultura, que ens fan creure que tot ho podem, oblidem que no fa tan sols un instant, comparat amb la nit dels temps, vam ser animals i que encara ho som.
Aquesta dualitat de la naturalesa humana és ben present en el nostre dia a dia i en fem ús sense quasi ni pensar-hi; vaja, ho interpretem racionalment i no volem donar-hi més voltes. Llavors tot lliga i ens permet creure que vivim en un mesurat equilibri, però la veritat és que el nostre costat salvatge és ben viu, encara que endormiscat, esperant el moment de reapareixia.

Som animals quan cardem seguint l’instint de supervivència de l’espècie, un codi genètic d’ordre superior, que nosaltres vestim dient que fem l’amor, que estimem, doncs som capaços de generar sentiments enlairats i espirituals al voltant d’aquest acte; també d’un cert hedonisme amb la recerca del plaer sense conseqüències, o fins i tot lúdics i festius, sex shops i festes de casori incloses. Som animals quan mengem, per més estrelles Michelin que tingui el restaurant, per més parafernàlia que hi posem, el que sí que fem és reinterpretar les sensacions gustatives en el nostre cervell, ensinistrar la memòria i convindrà que fem art amb aquest instint bàsic. Som animals quan patim; quan alguna cosa ens fa mal perdem el món de vista i ens centrem en aquella part del nostre cos, ve el metge i allò té un nom molt complicat, llavors el nostre cervell queda més tranquil. Però la cosa no queda aquí i fem sortir el nostre costat animal, el més salvatge, quan ens ataquen o quan ho fan amb el nostre territori; la pel·lícula aborda aquesta part de nosaltres que veiem com més fosca.

Si aquesta és la interpretació que fem, queda perfectament clar per què al inici del metratge hi surten un seguit d’animals en el seu medi natural. La càmera es centra en les seves mirades, que, una mica perdudes, busquen en el que els envolta aquella llum que encengui el seu instint i els faci reaccionar seguint els codis marcats i sense cap tipus de raonament.

El film són cinc històries llargues precedides per una de curta; aquesta primera, francament divertida, és ben diferent de la resta, doncs malgrat ser una situació destructiva no té res de salvatge al haver-hi una premeditació i una racionalitat malaltissa, ben allunyada d’una reacció animal. A partir d’aquí sí trobarem aquest lligam de trencament de les convencions socials. Una cuinera, un conductor, un ciutadà ofegat per la burocràcia, un pare benestant i una núvia traïda reaccionaran desproporcionalment al sentir-se atacats; les dues últimes són francament brillants i superen àmpliament les tres primeres. Deixeu-me que us en faci cinc cèntims.

A la primera, una serp surt del seu cau sigil·losa per fer caure mort amb el seu verí un poderós elefant que havia trepitjat sense miraments els seus ous; a la segona, dos braus, un jove i ràpid i un altre més vell i lent però molt fort encara, es troben en un estret corriol i es disputen la prioritat de pas fins a la mort; a la tercera, un mico emprenyat fa caure una muntanya de cocos sobre els seus companys que li robaven els plàtans quan estava distret i acaba sent proclamat cabdill del grup; a la quarta, un aparentment tranquil goril·la mascle dominant demostra a la resta de la tribu qui mana en el menjar que la resta volia amagar-li; i, per últim, una lleona, en cel menystinguda pel mascle, l’humilia davant de la manada alhora que malfereix a la rival, malgrat això la crida de l’instint reproductiu els acabarà ajuntant un altre cop.

No us espanteu, no és un documental de National Geographic, però les semblances són més que casuals. De fet, si ho pensem una mica, només fa 10.000 anys que la humanitat va traspassar la porta de la civilització, després d’1.000.000 d’anys d’existència i no sabem quants anys més d’evolució fins arribar a ser el que ara anomenem home; el codi genètic no coneix la celeritat del nostre món i per ell 1.000 anys no són res, per tant pesa més la part animal que la racional i, a més, com en el cas de les lleis de la robòtica d’Asimov, tenim processos automàtics implantats que no estan al nostre abast per canviar-los.

La pel·lícula és molt argentina; ¿què tenen gairebé totes que les fa ser tan autòctones? També ho són els seus personatges, amb aquella estranya barreja entre extremenys, gallecs i italians del sud. Podríem dir que es desenvolupa en un marc localista, i és en aquest escenari, una mica masclista, un xic burocràtic, prou classista i força corrupta, on apareix la força animal per oposar-se a les restriccions de la mal dita, almenys en aquest cas, civilització.

Tècnicament és un film molt correcte; no és estèticament enlluernador, però sí detallista i cuidat. El treball dels actors és molt bo; en Darín sempre és ell i la última història, que és la més explosiva de totes, també és la millor en aquest aspecte. La pel·lícula va clarament de menys a més i, si alguna cosa hi trobo a faltar, és que les històries poguessin lligar-se la una amb l’altra, tal com passava a Crash o a Babel. Si el director ho hagués proposat, el conjunt hauria guanyat en solidesa.

Una bona pel·lícula.

Argentina 2014 (1 h 59 min)
Director: Damián Szifrón
Guió: Damián Szifrón
Actors: Ricardo Darín, Darío Grandinetti, Leonardo Sbaraglia, Erica Rivas, Oscar Martínez, Rita Cortese, Julieta Zylberberg, María Onetto, Osmar Núñez, Nancy Dupláa, Germán de Silva, María Marull, Marcelo Pozzi, Diego Gentile, Alan Danicz.