Sovint els homes, amagats darrera de vestits elegants, acostumats a les comoditats de la vida que portem, enlluernats per l’art, la musica i la bellesa que ens acosten a Deu, aclaparats per el pes de la ciència i la cultura, que ens fan creure que tot ho podem, oblidem que no fa tan, sols fa un instant comparat amb la nit dels temps, vam ser animals i que encara ho som…
Aquesta dualitat de la naturalesa humana es ben present en el nostre dia a dia i en fem us sense quasi ni pensar-hi, vaja, ho interpretem racionalment i no volem donar-hi mes voltes.; llavors tot lliga i ens permet creure que vivim en un  mesurat equilibri, però la veritat es que el nostre costat salvatge es ben viu, encara que endormiscat, esperat el moment de reapareixia.
Som animals quan cardem seguint l’instin de supervivència de l’espècie, un codi genètic d’ordre superior, que nosaltres vestim dient que fem l’amor, que estimem, doncs som capaços de generar sentiments enlairats i espirituals al voltant d’aquest acte, també  d’un cert hedonisme amb la recerca del plaer sense conseqüències,  o fins i tot lúdics i festius, sex shops i festes de casori incloses. Som animals quan mengem, per mes estrelles Michelin que tingui el restaurant,  per mes parafernàlia que hi posem, el que si que fem es reimterpretar les sensacions gustatives en el nostre cervell, ensinistrar la memòria i convindrà que fem art amb aquest  instint basic.  Som animals quan patim, quan alguna cosa ens fa mal perdem el mon de vista i ens centrem en aquella part del nostre cos, ve el metge i allò te un nom molt complicat, llavors el nostre cervell queda mes tranquil. Però la cosa no queda aquí i fem sortir el nostre costat animal, el mes salvatge, quan ens ataquen o quan ho fan amb el nostre territori, la pel·lícula aborda aquesta part de nosaltres que veiem com mes fosca.
Si aquesta es la interpretació que fem, queda perfectament clar el perquè al inici del metratge hi surten un seguit d’animals en el seu medi natural, la càmera es centre en les seves  mirades que una mica perdudes busquen en el que els envolta aquella llum que encengui el seu instint i els faci reaccionar seguint els codis marcats i sense cap tipus de raonament.
El film son cinc histories  llargues precedides per una de curta,  aquesta primera, francament divertida, es ben diferent de la resta, doncs malgrat ser una situació destructiva no te res de salvatge al haver-hi una premeditació i una  racionalitat  malaltissa, ben allunyada de una reacció animal.  A partir d’aquí  si trobarem aquest lligam de trencament de les convencions socials. Una cuinera, un conductor, un ciutadà ofegat per la burocràcia, un pare benestant i una núvia traïda, reaccionaran desproporcionalment  al sentir-se atacats, les dos ultimes son francament brillants i superen àmpliament les tres primeres. Deixeu-me que us en faci cinc cèntims…
A la primera, una serp surt del seu cau sigil·losa per fer caure mort amb el seu verí a un poderós  elefant que havia trepitjat sense miraments els seus ous; a la segona, dos braus, un de jove i ràpid i un altre mes vell i lent però molt fort encara, es troben en un estret corriol  i es disputen la prioritat de pas fins la mort; a la tercera un mico emprenyat  fa caure una muntanya de cocos sobre els seus companys que li robaven els plàtans quan estava distret i acaba sen proclamat  cabdill del grup; a la quarta un aparentment tranquil goril·la mascle dominant, demostra a la resta de la tribu qui mana en el menjar que la resta volia amagar-li; i per últim, una lleona en cel menystenida per el mascle l’humilia davant   de la manada  al hora que malfereix a la rival, malgrat això la crida del instint reproductiu els acabarà  ajuntant un altre cop.
No us espanteu, no es un documental de National Geogràfic, però les semblances son mes que casuals. De fet si ho pensem una mica, tants sols fa 10.000 anys que la humanitat va traspassar  la porta de la civilització, desprès de 1.000.000 d’anys  d’existència i no sabem quans anys mes d’evolució fins arribar a ser el que ara  anomenem home;  el codi genètic no coneix la celeritat del nostra mon i per ell 1.000 anys no son res,  per tant pesa mes la part animal que la racional i a mes, com en el cas de les lleis de la robòtica d’Asimov , tenim  processos automàtics implantats que no esta al nostre abast el canviar-los
La pel·lícula es molt argentina, ¿que tenen quasi totes que les fa ser tan autòctones?,  i  també ho son els seus personatges amb aquella estranya barreja entre extremenys, gallecs i italians del sud, podríem dir que es desenvolupa en un marc  localista, i es en aquest escenari una mica masclista, un xic burocràtic, prou classista i força corrupta on apareix la força animal per oposar-se  a les restriccions de la mal dita, al menys en aquest cas, civilització.
Tècnicament es un film molt correcte, no es estèticament  enlluernador però si detallista i cuidat, el treball dels actors es molt bo, en Darin sempre es ell i la última historia, que es la mes explosiva de totes,   també es  la millor en aquest aspecte; la pel·lícula va clarament de menys a mes i si alguna cosa hi trobo a faltar es que les histories poguessin  lligar-se la una amb l’altra, tal com passava a Crahs o a Babel, si el director ho hagués proposat el conjunt hauria guanyat en solidesa.
Una bona pel·lícula.
Argentina 2014 ( 1h, 59 min)
Director: Damián Szifrón
Guió: Damián Szifrón
Actors: Ricardo Darín, Dario Grandinetti, Leonardo Sbaraglia, Erica Rivas, Oscar Martinez, Rita Cortese, Julieta Zylberberg, Maria Onetto, Osmar Nuñez, Nancy Duplaá, German de Silva, Maria Marull, Marcelo Pozzi, Diego Gentile, Alan Danicz.