La productora d’aquesta pel·lícula, Haddock Films —sí, com el famós capità de Tintín—, és la mateixa que la de El secreto de sus ojos, protagonitzada per Ricardo Darín. La majoria dels que vam veure aquell thriller argentí tan aconseguit en tenim un molt bon record. En aquell film, la parella de protagonistes treballava a la fiscalia i tractava de desentrellar un assassinat amb violació, però les forces fàctiques protegien l’autor, un dels seus sicaris; els dificultaven la tasca i fins i tot posaven en perill les seves vides.

El corol·lari de la història era que vivien en un país, l’Argentina —o fins i tot en un món— injust i classista, on els poderosos sense escrúpols mouen els fils dels diners, de la vida i de la mort. En aquell cas es deixava la porta oberta a agafar-se la justícia per un mateix. Podríem dir que, d’alguna manera, aquest tipus de films d’intriga policial amb tocs polítics s’ha convertit en el segell d’identitat d’aquesta productora, ja que n’han produït una darrere l’altra. En general, productes molt correctes que són un bon divertiment, però sense arribar als nivells del vaixell insígnia de la casa.

Betibú té moltes qualitats: un guió interessant, basat en la novel·la del mateix títol de Claudia Piñeiro; unes interpretacions molt correctes i una direcció encertada. De fet, us garanteixo que passareu una bona estona, però malgrat tot això acabareu pensant que, si no l’haguéssiu vist, tampoc hauria passat res, a menys que sigueu uns fans irreductibles del gènere. D’això se’n diu una pel·lícula prescindible. Hi ha llibres que et marquen i llibres que et fan passar una bona estona i prou; amb les pel·lícules passa el mateix. Betibú és d’aquest segon tipus. Quedi clar que estem parlant de bones cintes; de les dolentes, de les avorrides, de les que, si estàs a casa, acabes apagant la tele, d’aquestes ara no en parlem, ja que no és el cas de la que comentem.

Com a la seva predecessora, hi ha també un crim, però en aquest cas els protagonistes que fan el paper de detectius són dos periodistes i una escriptora de novel·la negra en hores baixes. També hi ha famílies poderoses implicades i, per sobre de tots, una força, una organització de la qual mai no sospitarem qui hi ha al darrere, però que queda clar que està per sobre de tot. Per esbrinar la veritat i tractar d’enxampar els culpables, hauran de capbussar-se en el passat de la víctima, un noi de casa bona en aquells temps, i dels seus companys de classe; tots ells amaguen un secret. Una foto robada els donarà la clau. El desenvolupament de la trama està molt ben trenat, manté la intriga en tot moment i deixa un final que és com un cop de puny i que, segons siguis optimista o pessimista, pots imaginar una cosa dolenta o el pitjor.

Si ets un fan del cinema argentí, no te la perdis, ja que és un film molt d’aquell país. Si ets un lector impenitent de llibres de misteri, no la deixis escapar. Si no ets res d’això, passaràs una bona estona i prou; i si tens un bon pla, no el bescanviïs per veure-la: guarda-la per a una tarda plujosa d’hivern. Segur que se’t farà curta.

Argentina, 2014 (1 h 39 min)
Direcció: Miguel Cohan
Guió: Ana Cohan, Miguel Cohan

Actors: Mercedes Morán, Alberto Ammann, Daniel Fanego, José Coronado, Carola Reyna…