Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que creen un camp gravitatori que va atrapant als personatges, al principi de forma molt suau, quasi imperceptible, però, que va creixent a mesura que ens acostem al final, per portar-los, com si fóssim peixos que entren dins d’una xarxa, a un carreró sense sortida, a una habitació fosca i tancada, on quasi tothom trobarà la seva culpa i la seva penitència i, com els peixos, fora de l’aigua la seva ànima morirà per manca d’oxigen.

Comença amb una retrobada a l’aeroport i amb una conversa sense so, un enfront de l’altre, darrere d’un vidre i els dos dient coses que l’altre no pot escoltar. Sortint de la terminal, una pluja intensa els deixa ben xops escenificant el que seria un bateig, ja dins el cotxe un neteja vidres sorollosos sembla voler esborrar el passat, després més converses i mirades separades per vidres aïllats acústicament.

Tot plegat un escenari aparentment pulcre i incomunicat; però també un indret perfecte on començar a escriure una història, amb preguntes innocents que troben respostes que no ho són i amb una veritat que sortirà de la pluja com les frases escrites en un mirall amb el dit i que sols podem llegir quan la humitat de la dutxa ho omple tot amb aquell tel blanc, pur i efímer; com una revelació fantasmagòrica.

El film té com a protagonista, i a l’hora observador, a un iranià que torna a París per signar el divorci amb la seva exdona francesa després de quatre anys de separació. Es trobarà que darrere d’una aparent normalitat hi ha una situació en la qual tothom sembla tenir alguna cosa que amagar però també alguna ferida a guarir. Amb les respostes s’aniran dibuixant unes figures, com en una catifa persa, diferent per cadascun dels personatges; en el centre hi trobarà una realitat terrible on tothom se sent culpable.

Intrigant, subtil, reveladora, hipnòtica i absorbent, així és aquesta pel·lícula, però també molt senzilla, ja que el guió podria ser perfectament el d’un serial sud-americà i potser per això hi ha algun moment que baixa el to de la cinta, però el que fa la gran diferència és el com s’explica la història i els tempos on el director i guionista va donant la informació per mantenir el misteri. Segurament per l’origen del director i per la seva cultura tens la sensació d’estar transitant pel bell mig d’una medina, plena de carrerons on un es pot perdre en qualsevol moment i amb sorpreses a cada cantonada.

Impecablement dirigida i filmada, m’atreviria a dir que de forma acadèmica, fen un bon ús de tots els recursos fílmics, amb diàlegs ben construïts i amb algunes interpretacions magistrals, com és el cas de la protagonista i amb uns nens que fan un paper perfecte per donar allò que hi ha dins del cor, tot amb una naturalitat i una innocència increïbles. Sense cap dubte una de les bones cintes de la temporada i que cap cinèfil hauria de perdre’s.

França 2013 (2h, 10 min)
Director: Asghar Farhadi
Guió: Asghar Farhadi
Actors: Berenice Bejo, Tahar Rahim, Babak Karini, Ali Mosaffa, Pauline Burlet, Elyes Aguis, Jeanne Jestin, Sabrina Ouazani, Valeria Cavalli