Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que creen un camp gravitatori que va atrapant als personatges, al principi de forma molt suau, quasi imperceptible però, que va creixent a meseura que ens acostem al final, per portar-los, com si fóssim peixos que entren dins d’una xarxa, a un carreró sense sortida, a una habitació fosca i tancada, on quasi tothom trobarà la seva culpa i la seva penitència i, com els peixos, fora del aigua la seva anima morirà per manca d’oxigen.
Comença amb una retrobada a l` aeroport i amb una conversa sense so, un en front del altre, darrera d’un vidre i els dos dient coses que l’altre no pot escoltar. Sortint de la terminal, una pluja intensa els deixa ben xops escenificant el que seria un bateig, ja dins el cotxe un neteja vidres sorollós sembla voler esborrar el passat, després més converses i mirades separats per vidres aïllats acústicament.
Tot plegat un escenari aparentment pulcre e incomunicat; però també un indret perfecta on començar a escriure una historia, amb preguntes innocents que troben respostes que no ho son i amb una veritat que sortirà de la pluja com les frases escrites en un mirall amb el dit i que sols podem llegir quan la humitat de la dutxa ho omple tot amb aquell tel blanc, pur i efímer; com una revelació fantasmagòrica.
El film té com a protagonista, i a l’hora observador, a un iranià que torna a Paris per signar el divorci amb la seva exdona francesa desprès de quatre anys de separació. Es trobarà que darrera d´ una aparent normalitat hi ha una situació en la que tothom sembla tenir alguna cosa que amagar però també alguna ferida que guarir. Amb les respostes s’aniran dibuixant unes figures, com en una catifa persa,diferent per cadascun dels personatges; en el centre hi trobarà una realitat terrible de la que tothom es sent culpable.
Intrigant, subtil, reveladora, hipnòtica i absorbent, així és aquesta pel·lícula, però també molt senzilla, doncs el guio podria ser perfectament el d´un serial sud-americà i potser per això hi ha algun moment que baixa el to de la cinta, però el que fa la gran diferencia és el com s’explica la història i els tempos en que el director i guionista va donant la informació per mantenir el misteri. Segurament per l´ origen del director i per la seva cultura tens la sensació d’estar transitant pel bell mig d’una medina, plena de carrerons on un es pot perdre en qualsevol moment i amb sorpreses a cada cantonada,
Impecablement dirigida i filmada, m’atreviria a dir que de forma acadèmica, fen un bon us de tots els recursos fílmics, amb diàlegs ben construïts i amb algunes interpretacions magistrals, com es el cas de la protagonista i amb uns nens que fan un paper perfecte per donar allò que hi ha dins del cor, tot amb una naturalitat i una innocència increïbles. Sense cap dubte una de les bones cintes de la temporada i que cap cinèfil hauria de perdre’s.
Deixa un comentari