És difícil resumir en poques paraules 12 anys de la vida d’una persona. Més encara, si és l’etapa compresa entre els 6 i els 18 anys; de la infantesa fins a la joventut, uns anys plens de canvis i transformacions. Però, si a més, aquesta persona és com el cotxe de “Google Maps”, que va amb una càmera de filmar de 360º a dalt del cap, enregistrant-ho tot i que observa tot el que l’envolta i tot amb el que es relaciona; llavors tenim davant nostre un tros de la totalitat d’una vida i l’empresa sembla inabastable.

Això ho va tenir clar en Richard Linklater, el director i guionista d’aquesta performance fílmica i vital, perquè el que és aquesta pel·lícula, per sobre de cap altra consideració és això, una performance, i, per tant, no hi ha un guió ni un film conductor, més enllà de seguir el creixement del protagonista, ni tampoc un objectiu concret, són senzillament moments d’una vida, com la nostra, com la de qualsevol. Aquesta és la grandesa d’aquesta cinta que fuig de la grandiloqüència que podria tenir una empresa titànica com aquesta i cerca la quotidianitat alhora que fotografia la bellesa de cada instant, de les coses petites i de les persones; per això hi ha un munt de primers plans, com si fossin quadres pintats però en moviment, i també paisatges serens, tal com els podríem trobar en una galeria d’art clàssic: retrats i natura, en aquest sentit l’art és inalterable malgrat el pas del temps i l’avenç de les tecnologies. Es tracta sense cap dubte d’una obra atemporal que s’estudiarà a les escoles de cinema i que es revisarà dintre de molts anys.

Hi ha molts detalls d’aquesta quotidianitat, com el Mason, el protagonista, amb no més de set anys volant en el gronxador de casa seva lliura i valent: tota una declaració d’intencions davant la vida. També d’aquesta aposta per la neutralitat ideològica, quan a casa dels seus avis li regalen pel seu 16 aniversari una bíblia amb el seu nom gravat i una escopeta que passa de generació en generació a la família; el revòlver al puny i Déu al costat, com deia en Bob Dylan a una de les seves cançons, és la pura idiosincràsia americana tradicional, bondat i sentiments, no hi ha cap grinyol en aquestes escenes i la convivència entre les generacions és entranyable; però també de la captura de moments històrics, com per exemple

  • el daltabaix de les torres bessones
  • o ilusió que va generar entre molts americans la campanya de l’Obama i l’espontània tropa de voluntaris esperançats que hi van col·laborar.

Tot plegat ens fa sentir com si estiguéssim davant d’una gravació familiar, com si la història que ens estan contant fos real i no fictícia.

En Mason no és un conformista, no obstant tampoc és un rebel, s’enrabia, però acaba acceptant les situacions, no sempre justes, a les que el porta la vida, canvi de ciutat, de pare o d’escola, a tot s’adapta; és com un nedador expert en mig del corrent del riu, capaç de dirigir la seva vida sense esforços inútils. Com hem dit al principi, sembla més un observador que no pas un protagonista i d’aquesta forma veiem amb els seus ulls nets i sense retrets com el món va evolucionant. És fantàstic veure resumit el pas del temps, modes i tecnologies es transformen davant de la nostra vista, un bon exemple l’evolució de les videoconsoles i els seus jocs, acostant-se a poc a poc a la realitat virtual.

També trobem algunes claus de la pel·lícula en el que l’hi diuen els seus pares, com la seva mare, que en quedar-se sola en marxar ell a la universitat li confessa plorant:

Ara tot s’ha acabat, jo sempre pensava que la vida seria alguna cosa més.

la seva mare

Mira fill, a la vida les coses et van venint i molts de cops has d’improvisar sobre la marxa

el seu pare

M’encanten les escenes de carretera, tant per l’intimisme de les converses com pel seu valor estètic, amb la contemplació del paisatge net i de les rectes carreteres americanes amb aquells amplis punts de vista. És un recurs habitual d’aquest director, però en aquest cas també una clara referència al fet que la vida és moviment.

La història va avançant, com un riu, i potser a l’últim terç de la cinta es fa notar, ja fa dues hores que portem de pel·lícula, segurament perquè les aigües s’alenteixen, hi ha més diàlegs i menys paisatges per reposar la ment, però mai es perd l’interès, encara que potser si la sorpresa del principi.

A les acaballes de la pel·lícula, en una conversa entre el protagonista, en Mason, i una noia a qui acaba de conèixer poques hores abans, en mig d’un paisatge natural d’una rara i càlida bellesa, sota de la llum vermellosa d’un sol ponent, parlen dels moments importants de la vida i ella li diu que allò que ens diuen sempre que hem de ser capaços d’atrapar aquests moments, és en realitat a l’inrevés i que en realitat són aquests moments màgics els que ens atrapen a nosaltres. Això és el que fa aquesta pel·lícula i aquest bé podria ser el seu missatge.


Sense cap dubte una obra de visió imprescindible.

USA 2014 (2h, 45minuts)
Direcció: Richard Linklater
Guió: Richard Linklater

Actors: Ellar coltrane, Ethan Hawke, Patricia Arquette, Lorelei Linklater, Jordan Howard, Tamara Jolaine, Zoe Graham, Tyler Strother, Evie Thompson, Tess Allen, Megan Devine, Fernando Lara, Elijah Smith…