En Walt Disney va ser un revolucionari que  va canviar el mon, no estic del tot segur de si va ser realment ell el que va provocar-ho, o que el mon va canviar ell tot solet i l’amic Walt estava allà, no per casualitat i amb empenta i il·lusió, per explicar-ho a tothom; sigui com sigui, desprès de la seva  l’aparició el mon ja no va ser el mateix; els nens es van convertir en el centre de tot i la seva felicitat en una fita imprescindible.
 
El renaixement havia tornat al home al seu lloc a la terra, tant física com espiritualment, doncs estàvem aquí per alguna cosa més que passar, com deia la església, per aquesta vall de llàgrimes; podíem pensar, crear i fins i tot gaudir; amb  el romanticisme l’amor tenia un paper important a la vida, a part del purament reproductiu , i la dona també era protagonista; amb les sufragistes, a més podien votar i els líders ja no serien mai més iguals i la guerra començaria a perdre comba;  amb el comunisme, liderats per en Karl Marx, l’home del carrer, diluït com a proletari en el moviment de masses, podia fer tremolar l´individualisme dels poderosos i amb el consumisme, la resposta del capitalisme, les persones podien arribar a la felicitat  acaparant moltes coses, com més millor.
 
Però la infantesa era com una infermetat que calia passar el més ràpidament possible, el nen no estava per gaudir de la vida si no per assolir la edat adulta i aprendre tot el que calia per ser un “home de be”. Aquí és on apareix en Disney per capgirar-ho tot de forma que la infantesa sigui un paradís a la terra i  fins i tot els pares més assenyats puguin, encara que sigui per un instant, tornar a ser nens i entrar en aquest jardí abans prohibit per tothom.
 
D’aquesta manera el nostre home va començar dibuixant el retoli més universal i tot seguit una sèrie de personatges icònics de la nostra infantesa, va adaptar per la pantalla del cinema de dibuixos animats quasi be tots els comptes clàssics amb una perfecció i una recerca de l’excel·lència mai vistos fins llavors: El que i el com, tot era important per ell; i fins i tot va construir un país de somnis on els nens fossin els protagonistes i gaudissin conjuntament amb els seus pares que per l’ocasió recuperaven el nen que tots portem dintre i que mai deixem de ser.
 
Paral·lelament una australiana d’esperit molt anglès, escrivia les aventures d’una mainadera molt peculiar, que apareixia allà  on era necessària perquè els nens patien, volant per el cel suspesa del seu paraigües de mànec parlant i impulsada sempre per vents de  canvi. Em refereixo naturalment a Mary Poppins.
 
Vet aquí que l’amic Walt va voler, esperonat per les seves filles, incorporar aquest pura sang a la seva escuderia, cosa que va aconseguir com és ben sabut però no sense dificultats. La pel·lícula explica aquesta historia.
 
Però en realitat sols és el fil conductor, doncs la pel·lícula va molt més enllà i s’endinsa també en la gestació de la novel·la amb una historia paral·lela de la infantesa de la protagonista a la seva Australia natal, i la seva relació amb el seu pare. El seu amor per ell era tant gran que arribava a la devoció més absoluta, però malauradament les persones no són perfectes i ens poden arribar a fallar; quan el que ens decepciona és un deu, aquesta realitat és molt difícil de pair per una nena enamorada… Sols queda, en fer-se gran, el trobar una justificació, però la ferida és tant gran  que no es pot tancar ni guarir i el que cal és crear, a modus de sublimació, un mon paral·lel amb una fada que doni a la vegada un cop de ma als pares i torni la felicitat a la vida dels nens, amb il·lusió, màgia, alegria i solucions per totes les coses del mon.
 
De fet, sense saber-ho, en Walt Disney sempre havia buscat alguna cosa semblant i potser per això va estar tants anys darrera de la autora per poder explicar aquesta historia i fins i tot va haver d’anar al seu terreny, tant geogràfic com a dins del cor, per aconseguir-ho… Però,¿serà possible aquesta trobada a nivell emocional? ¿Es creuaran les dos rectes? ¿O seran dos paral·leles que mai es troben? Això també ho explica aquest film doncs a una de les escenes finals, el dia de l’estrena de la pel·lícula, es veu a la autora plorant a llàgrima viva amb el seu visionat en un alliberament de tensions, com si fos  una regressió cap al passat, com si fos el resultat d’una cura de traumes infantils aconseguida amb un psicoanàlisis hipnòtic. Potser descobreix en aquell moment, per primer cop a la seva vida, el perquè de la novel·la; i de la mateixa manera  com li passa al protagonista de la guanyadora del Oscar  “La Gran Bellesa” de Paolo Sorrentino, en descobrir les arrels de tot plegat, la autora torna a escriure.
 
La pel·lícula està dirigida de forma professional, i els actors principals fan una actuació superba, de fet apuntalen la historia per donar-li una gran solidesa, malgrat que el guio renuncia a mostrar-nos de forma clara les parts més lletges i fragoses de la realitat que conta, una mica com a aquella Disneylandia on tot està net, brillant i bonic. La fotografia i els escenaris, tant naturals com ciutadans, estan perfectament escollits i executats, donant al film aquest acabat tan americà i tant perfecte.  També te la gracia de que ens dona una visió  del mon del cinema, aquest cop des de la òptica dels productors, guionistes i compositors musicals i també dels estudis de gravació i tot el que si manega allà dins.
 
El cert és que a la fi, a part d’un homenatge al mon del cinema i especialment a Walt Disney, la pel·lícula és un bon entreteniment que pot acabar satisfent a tothom, tant als seus admiradors com als fans de Mary Poppins, que xalaran amb els trossos musicals, sense oblidar als malalts de cine o als buscadors de fets històrics rellevants, a les persones sensibles,o als amants de les grans actuacions… Sense cap dubte un film rellevant.
 
USA 2013 ( 2h, 5minuts)
Director: John Lee Hankock
Guió: Sue Smith, Kelly Marcel
Actors: Emma Thompson, Tom Hanks, Colin Farrell, Paul Giamatti, Jason Schwartzman, Bradley Whitford, Ruth Wilson, B.J. Novac, Rachel Griffths, Kathy Bakes