En Walt Disney va ser un revolucionari que va canviar el món. No estic del tot segur de si va ser realment ell qui ho va provocar o si el món va canviar tot sol i l’amic Walt era allà, no per casualitat, sinó amb empenta i il·lusió per explicar-ho a tothom. Sigui com sigui, després de la seva aparició, el món ja no va ser el mateix: els nens es van convertir en el centre de tot i la seva felicitat en una fita imprescindible.

El Renaixement havia tornat l’home al seu lloc a la Terra, tant físicament com espiritualment, ja que estàvem aquí per a alguna cosa més que passar, com deia l’Església, per aquesta vall de llàgrimes; podíem pensar, crear i fins i tot gaudir. Amb el Romanticisme, l’amor tenia un paper important a la vida, a part del purament reproductiu, i la dona també era protagonista; amb les sufragistes, a més, podien votar i els líders ja no serien mai més iguals, i la guerra començaria a perdre empenta. Amb el Comunisme, liderat per Karl Marx, l’home del carrer, diluït com a proletari en el moviment de masses, podia fer tremolar l’individualisme dels poderosos, i amb el Consumisme, la resposta del capitalisme, les persones podien arribar a la felicitat acaparant moltes coses, com més millor.

Però la infantesa era com una malaltia que calia passar el més ràpidament possible; el nen no estava per gaudir de la vida, sinó per assolir l’edat adulta i aprendre tot el que calia per ser un “home de bé”. Aquí és on apareix Disney per capgirar-ho tot, de manera que la infantesa sigui un paradís a la Terra i fins i tot els pares més assenyats puguin, encara que sigui per un instant, tornar a ser nens i entrar en aquest jardí abans prohibit per a tothom.

D’aquesta manera, el nostre home va començar dibuixant el ratolí més universal i, tot seguit, una sèrie de personatges icònics de la nostra infantesa. Va adaptar per a la pantalla del cinema d’animació gairebé tots els contes clàssics, amb una perfecció i una recerca de l’excel·lència mai vistes fins llavors: el què i el com, tot era important per a ell. Fins i tot va construir un país de somnis on els nens fossin els protagonistes i gaudissin conjuntament amb els seus pares, que per a l’ocasió recuperaven el nen que tots portem a dins i que mai deixem de ser.

Paral·lelament, una australiana d’esperit molt anglès escrivia les aventures d’una mainadera molt peculiar, que apareixia allà on era necessària quan els nens patien, volant pel cel suspesa del seu paraigua de mànec parlant i impulsada sempre per vents de canvi. Em refereixo naturalment a Mary Poppins.

Vet aquí que l’amic Walt va voler, esperonat per les seves filles, incorporar aquest pura sang a la seva escuderia, cosa que va aconseguir, com és ben sabut, però no sense dificultats. La pel·lícula explica aquesta història.

Però, en realitat, això només és el fil conductor, ja que la pel·lícula va molt més enllà i s’endinsa també en la gestació de la novel·la amb una història paral·lela de la infantesa de la protagonista a la seva Austràlia natal i la seva relació amb el seu pare. El seu amor per ell era tan gran que arribava a la devoció més absoluta, però malauradament les persones no són perfectes i ens poden arribar a fallar. Quan qui ens decepciona és un déu, aquesta realitat és molt difícil de pair per a una nena enamorada. Només queda, en fer-se gran, trobar una justificació, però la ferida és tan gran que no es pot tancar ni guarir, i el que cal és crear, a manera de sublimació, un món paral·lel amb una fada que doni alhora un cop de mà als pares i torni la felicitat a la vida dels nens, amb il·lusió, màgia, alegria i solucions per a totes les coses del món.

De fet, sense saber-ho, Walt Disney sempre havia buscat alguna cosa semblant i potser per això va estar tants anys darrere de l’autora per poder explicar aquesta història, i fins i tot va haver d’anar al seu terreny, tant geogràfic com dins del cor, per aconseguir-ho.

Però serà possible aquesta trobada a nivell emocional? Es creuaran les dues rectes? O seran dues paral·leles que mai no es troben?

Això també ho explica el film, ja que en una de les escenes finals, el dia de l’estrena de la pel·lícula, es veu l’autora plorant a llàgrima viva durant el visionat, en un alliberament de tensions, com si fos una regressió cap al passat, com si fos el resultat d’una cura de traumes infantils aconseguida amb un psicoanàlisi hipnòtic. Potser descobreix en aquell moment, per primer cop a la seva vida, el perquè de la novel·la; i, de la mateixa manera com li passa al protagonista de la guanyadora de l’Oscar La gran bellesa, en descobrir les arrels de tot plegat, l’autora torna a escriure.

La pel·lícula està dirigida de forma professional, i els actors principals fan una actuació superba; de fet, apuntalen la història per donar-li una gran solidesa, malgrat que el guió renuncia a mostrar-nos de forma clara les parts més lletges i fragoses de la realitat que explica, una mica com en aquella Disneyland on tot està net, brillant i bonic. La fotografia i els escenaris, tant naturals com urbans, estan perfectament escollits i executats, donant al film aquest acabat tan americà i tan perfecte. També té la gràcia que ens dona una visió del món del cinema, aquest cop des de l’òptica dels productors, guionistes i compositors musicals, així com dels estudis de gravació i tot el que s’hi maneja.

El cert és que, al capdavall, a part d’un homenatge al món del cinema i especialment a Walt Disney, la pel·lícula és un bon entreteniment que pot acabar satisfent tothom: tant els seus admiradors com els fans de Mary Poppins, que xalaran amb els fragments musicals, sense oblidar els malalts de cinema, els buscadors de fets històrics rellevants, les persones sensibles o els amants de les grans actuacions. Sense cap dubte, un film rellevant.

USA, 2013 (2 h 5 min)
Director: John Lee Hancock
Guió: Sue Smith, Kelly Marcel

Actors: Emma Thompson, Tom Hanks, Colin Farrell, Paul Giamatti, Jason Schwartzman, Bradley Whitford, Ruth Wilson, B.J. Novak, Rachel Griffiths, Kathy Baker,…