Impossible fer una pel·lícula més japonesa que aquesta sense disfressar a tothom de geisha o samurai, de fet si ho féssim, estaríem davant d’un film històric quasi sense canviar l’argument; dic això perquè a mi el fons de la història em recorda força a Ran d’Akira Kurosawa, una de les obres mestres del cinema d’aquell país. En aquella pel·lícula, un pare, poderós Senyor medieval, decideix repartir les seves propietats i tropes entre els seus fills, ell sols es queda un castell on viure i la seva guàrdia personal; el fill petit l’hi porta la contrària doncs creu que axis s’afebleix la família i el seu pare el repudia. La resta de germans veuen en el castell i en el símbol del seu pare una amenaça i decideixen atacar-lo. Derrotat i abandonat per tothom només trobarà consol i ajut en el fill rebel.
 
En el nostre cas, uns pares ja grandets que s’estan a una petita illa fen una vida rural i tranquil·la en un poblet costaner, viatgen a Tòquio per veure als seus tres fills que viuen allà i on cadascun d’ells té una vida molt ocupada. L’arribada dels seus pares, més que l’aparent alegria que manifesten envers ells, és un enrenou incòmode que no saben com afrontar; un cop ja els han tingut dormint a casa i han fet un parell d’àpats amb ells, són com un paquet que cal deixar en algun racó, doncs és difícil casar la feina i les obligacions diàries amb l’atenció i l’acompanyament que mereixen. Això provocarà que es produeixin algunes situacions curioses, d’altres incomodes, sempre amb molt bona intenció, però mai amb un resultat òptim. A la fi es produirà un fet que obligarà a tothom a fer una parada tècnica ineludible i tota la família es retrobarà al poblet dels pares; els enfeinats trobaran una excusa per fer curta l’estada i el fill petit, com en el cas de Ran el més distanciat, serà a la fi el més proper, per humanitat, amor i sentiment familiar.
 
Aquesta repetició argumental no deixa de ser una crítica a la societat japonesa i la seva educació; a la qual es demana, sobretot als homes, que siguin forts, que facin créixer el seu ego i que amaguin els seus sentiments. Les noies no cal que s’esforcin massa, però sí que s’adaptin als seus marits, encara que siguin uns cretins. Tot està per ells condicionat al treball i a l´èxit a la vida. Aquell respecte pels progenitors i la gent gran és més formal que real, ja que molt sovint les relacions humanes i familiars queden diluïdes davant de l’interessos particulars i amagades darrere d’una educada hipocresia; diríem que amb la distància i el respecte són capaços d’ensinistrar la seva consciència.
 
Malgrat aquest panorama aparentment desolador que plantejo, cal assenyalar detalls positius i que diuen molt dels personatges i de la cultura nipona: la relació d’amor i amistat dels pares; la solidaritat del poblet costaner; la capacitat d’entomar les desgràcies de la vida del pare; l’amor verdader dels més joves, que és un brot verd d’esperança en una societat convulsa que vol millorar.
 
La pel·lícula està molt ben construïda i va de menys a més, ben interpretada i ben dirigida. És claustrofòbica, almenys per uns occidentals, per què l’acció es mou en espais molt reduïts; té una certa estètica de bodegó i no és gens de paisatgista ni tampoc retratista, accentuant encara més la sensació de manca d’espai. La història passa més per l’interior dels personatges que no pas per la pantalla, la tensió ens la dóna justament el que pot passar pel seu cap o, per allò que poden sentir, i per quina pot ser la seva reacció. En acabar la pel·lícula fins i tot es podria dir que és també intimista, i aquest final és com obrir una finestra al cel obert per ventilar una cambra que fa moltes hores que és tancada i fa olor de ranci.
 
Potser no és un film de visió imprescindible però si una obra molt correcta, és un clar exemple del cinema japonès de costums urbans i que ens ajuda a entendre una mica més, aquest cop entre bastidors i de portes endins, a aquest poble mil·lenari i excepcional en molts aspectes però que també ens mostra en aquest cas les seves febleses.
 
JAPO 2013 (2h 26 min)
Direcció: Yoji Yamada
Guió: Yoji Yamada, Emiko  Hiramatsu
Actors: Isao Hashizume, Kazuko Yoshiyuki, Tomoko Nakajima, Yu Aoi, Yui Natsukawa, Satoshi Tsumabuki, Masahiko Nishimura, Shigeru Muroi, Shozo Hayashiya…