SEMPRE ENS QUEDARA DEMÀ

Som a Roma al principi de la primavera de 1946, la ciutat està encara ocupada per les tropes nord-americanes, la Segona Guerra Mundial a Europa fa tot just un any que ha acabat. Delia, la protagonista, està casada amb Ibano, que la humilia i maltracta contínuament; fa totes les tasques de la llar i a més té dues o tres feines mal pagades. Viu en uns baixos miserables amb una filla adolescent, Marcella, que la menysprea per la seva submissió, dos xicots entremaliats que no la respecten i el seu sogre impedit que la tracta com una minyona. La gran esperança per la família seria que Marcella trobes un bon partit que els tregui de la pobresa.


Per Paola Cortellesi aquesta és la seva primera pel·lícula com a directora, també actua com a protagonista, malgrat que porta més de vint anys com a actriu i ha treballat bàsicament en típiques comèdies italianes, la majoria no estrenades a Espanya i de qualitat justeta. Ha rodat la cinta en blanc i negre i per l’època que representa podria semblar una obra del neorealisme italià, això sí, sense el dramatisme i el realisme d’aquelles; ha substituït el drama per l’estètica, el patiment i la por pel sotmetiment, com si la protagonista fos una heroïna del Marquès de Sade; tot és tan maco que no fa patir, que no fereix l’ànima. Alguns crítics l’han comparat, fent-li un immens favor, amb “La vida es bella“, rodada i protagonitzada per Roberto Benigni el 1997; diuen que si aquella descrivia els camps de concentració nazis amb optimisme i humor, aquesta fa el mateix amb el maltractament a les dones i el patriarcat tòxic. Res a veure, a “La Vida es Bella” un pare s’inventava una història al·lucinant per tal que el seu fill petit no patis ni s’angoixés, en aquesta Delia simplement és colpejada per l’Ibano sense cap raó ni oposició per la seva part, els fills creuen que el maltractament és la normalitat, la filla sols vol fugir de casa i, a més, les veïnes la planyen en silenci sense recolzar-la.


D’una entrevista amb la directora m’he quedat amb què el que pretenia era fer una obra que agrades al gran públic, que fos ben acollida; amb això ha encertat, és un gran èxit al seu país. Considera que tots els temes, per tristos i dolorosos que siguin, poden ser tractats amb humor, jo no hi estic d’acord; també diu que ha quedat sorpresa en tenir tanta acceptació entre dones com entre homes, no m’estranya donat que tothom surt ben parat. Finalment, comenta que ha quedat satisfeta perquè la presidenta Giorgia Meloni hagi declarat que és una obra valenta; està clar, valenta en retratar amb dignitat a l’agressor, sempre controlat, aplicant el castic corresponent com un deure.


Cortellesi sap el que és el cinema i coneix totes les seves tècniques, les usa una darrera l’altra amb mestria. Aplica els fonaments del musical i del ball per maquillar la violència d’una pallissa, d’aquesta manera els moviments compassats i elegants transformen en bellesa el patiment i el dolor, tot plegat sembla oníric, simbòlic i irreal. Amb aquesta mateixa tècnica converteix una trista escena de rebuig i repressió en un moment d’enlairat romanticisme. Quan relata el passat fa servir l’antic cinema mut imitant al genial Charlie Chaplin, encara que la tendresa i la humanitat d’aquell es torna ridícula parodia. Tot aquest fantàstic domini tècnic del mitjà no es posa al servei de la veritat i la denuncia, ans al contrari, amaga una terrible realitat i l’angoixa i el patiment de la protagonista.


Paola Cortellesi ha volgut, malgrat tots “els infortunis de la virtut” de la protagonista, que el film tingui un final feliç, encara que per aconseguir-ho hagi hagut de fer trampes: Sense el soldat americà que li dona un cop de mà, la seva filla hauria seguit el seu terrible destí, ben calcat al seu. Seria molt bonic, encara que és il·lusori i mentider, que el vot femení pogués canviar d’avui per a demà la masculinitat tòxica de la societat, de fet, durant molts anys els homes casats han estat votant dos cops, una papereta la posaven ells i l’altre la seva dona, les dues ben idèntiques. Diu la directora que cal reivindicar les conquestes socials com el vot femení, que no ho podem donar per fet; francament, aquest sol pensament ja és en si mateix retrògrad, és pensar que els homes estan fent un favor a les dones. Crec que cal tenir una mirada feminista més llunyana. Si aquesta és la dona empoderada de la directora, paraula aquesta que detesto, que se la guardi pels mítings de “Germans d’Itàlia” o del PP.


Tal com està plantejada la pel·lícula, que majoritàriament passa al petit habitatge de la família, podria semblar que estem davant de l’adaptació d’una obra de teatre. Suposo que s’ha fet pensant a reduir el pressupost, tenint en compte la increïble acollida ben segur que ha estat una bona inversió pels productors.


Com a resum, vull dir-vos que la pel·lícula està ben dirigida i ben interpretada i, si la mirem sense pensar gaire, podem passar l’estona. En sortir segurament alguna cosa no ens encaixarà i pensarem que l’argument és absolutament irreal, més tard el veurem mentider i finalment directament manipulador.

Itàlia 2023 (1 hora, 58 minuts)
Direcció: Paola Cortellesi
Guió: Furio Andreoti, Giulia Calenda, Paola Cortellesi
Actors: Paola Cortellesi, Valerio Mastandrea, Vinicio Marchioni, Romana Maggiora Vergano, Emanuela Fanelli, Francesco Centarame,…

← Entrada anterior

Entrada següent →

1 comentari

  1. Emilia de Puig

    Totalment d’acord.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *