En un pròxim futur distòpic, en mig d’una cruenta guerra civil als Estats Units d’Amèrica, un grup de periodistes i fotògrafs viatgen, per carreteres secundàries, de Nova York fins a Washington amb la intenció d’entrevistar al president abans que les tropes rebels assaltin la Casa Blanca. Filmada quasi com un documental el film ens situa com espectadors al bell mig de l’horror d’una guerra fratricida.

El director i guionista Alex Gardland, es va donar a conèixer en el món del cinema quan la seva novel·la del 1996 “La Playa” va ser adaptada per Danny Boyle el 2000. Després va treballar com a guionista fins que el 2014 es va passar també a la direcció amb “Ex machina”, distòpia de ciència-ficció sobre la consciència de les màquines i la intel·ligència artificial, a la que va seguir “Aniquilació” el 2018 i “Men” el 2022, en aquesta faula una noia jove es veia assetjada per totes les formes de la masculinitat tòxica. Amb “Civil War” dirigeix la seva millor pel·lícula, on aborda un futur tant terrible com possible.

A Civil War veurem a Kristen Dunst en la millor interpretació de la seva brillant carrera, on interpreta a Lee, una fotògrafa de guerra bregada en mil batalles, completament compromesa en captar l’instant tràgic i fer-lo públic, amb l’esperança de que la visió de l’horror aturi la seva repetició. Al seu costat hi ha un periodista que necessita estar en perill per sentir-se viu, que cerca la declaració definitiva de cada entrevistat. Els acompanyen un altre periodista beterà i una jove estudiant que desitja emmirallar-se en la Lee. Aquest grup tant divers emprendran aquesta aventura seguin un dels anomenats arguments universals: “el viatge de l´heroi”, i en aquest cas i més concretament el motiu del viatge és “la recerca del tresor”,  la joia que cerquen serà l´entrevista definitiva i la foto que es converteixi en la imatge de la guerra.

Entre els missatges de la cinta hi ha la humana necessitat de deixar un llegat, una llavor, un successor de la teva obra; també és un homenatge als periodistes i fotògrafs de carrer determinats en copsar la realitat per explicar-la, donar notícies del que realment ha passat, ben allunyats dels arribistes i sectaris transmissors de mentides que avui dominen el panorama informatiu.

Aquesta obra ens farà pensar sense dubte en “Apocalypse Now” dirigida el 1979 per Francis Ford Coppola, perquè les dues comparteixen un format de “road movie”; si en aquell cas era una llanxa la que ens pujava riu amunt cap al terror, a Civil War és un 4×4 circulant en mig de la desolació, i que amb les successives parades ens mostra les conseqüències col·laterals del conflicte. L’episodi de la missió francesa al film de Coppola és ben comparable al del poble de Civil War que vivia com si no hi hagués guerra. A les dues l’horror omnipresent, la constatació de la violència i la pulsió per la mort que enlluerna als homes, el nihilisme i la irracionalitat. Per això, tal com li passava a l’àngel del quadre de Paul Klee, “Angelus Novus”, sols veurem, en mirar cap al passat, la desolació i la mort.

No hi ha el bàndol dels bons i dels dolents clarament assenyalats en aquesta cinta, encara que en els discursos que escoltem a les notícies podem entendre que hi ha uns agressors, que són els estats secessionistes de Califòrnia i Texas, curiosament un progressista i l’altre conservador, que s’han unit contra el govern del país i el seu president, que està en el seu tercer mandat, fet aquest anticonstitucional, i que va donant constantment notícies falses al país en runes i fracturat. Impossible no pensar en Donald  Trump que no volia ni acceptar els resultats ni deixar el càrrec.

El film comença als carrers de Nova York, on una multitud enfurismada està reclamant aigua, reclamant aigua al centre del primer món!!!, i s’enfronta violentament als policies antiavalots, allà coneixerem als  quatre protagonistes, que després, ja a l’hotel,  planificaran el viatge fins a Washington entre talls de llum. A aquesta primera seqüència podem, en pocs minuts, entendre que el país està immers en un caos. L’endemà, al principi del viatge,  veurem l’autopista bloquejada per cotxes abandonats, molts d’ells destruïts pel foc i les bales, un advertiment de què els hi espera als periodistes: desolació i  violència.

El que volen els reporters i fotògrafs és arribar al front de batalla circulant per rutes alternatives, per després passar a l’altre costat i arribar a la capital, amb la intenció d’entrevistar al president, abans que caigui en mans dels insurgents, una tasca difícil perquè ja fa uns quants anys que no concedeix entrevistes. Suposadament, el perill real l’hauran de viure en arribar a la línia de foc, encara que de seguida veurem que el país sencer està en guerra, els uns contra els altres, aquí i allà. Com a periodistes i fotògrafs que són aprofiten per fer fotos i reportar els fets. El que mai sabrem és a quin bàndol lluiten els guerrers, fins i tot en algun cas ni ells mateixos  ho saben, potser l’enemic és aquell veí que et cau malament, o aquell poblet rival, sigui com sigui  és una lluita a vida o mort, no es retenen presoners, a menys que sigui per practicar amb ells la violència per la violència. La majoria se senten orgullosos i mostren els seus crims als periodistes, senten amb satisfacció que han recuperat el poder que l’estat els hi havia manllevat en assolir el monopoli de la violència, en un país on gairebé tothom té armes a casa això és possible quasi sense cap transició.

Si hagués de resumir el que denuncia la pel·lícula en una sola escena escolliria aquella en què un combatent amb ulleres de sol rosa, excel·lent interpretació de Jesse Plemons, els hi pregunta als periodistes:

Vosaltres quina mena d’americans sou?

una pregunta aterridora quan t’estan apuntant amb una arma de guerra. Això és exactament el mateix que sempre fan els partits populistes, en Trump n’és un bon exemple, separar les persones entre bons i dolents, amics i enemics, el mateix que va fer el partit Ciutadans a Catalunya, acusant traïdorament els altres del que feien ells mateixos: enfrontar. De fet, quan vam veure les imatges dels partidaris del PP i VOX, assetjant la seu del PSOE i proclamant la il·legalitat dels resultats electorals, jo estava veient als partidaris de Trump assaltant el Capitoli.

Després del que he dit potser pensareu que és una pel·lícula ideològica, de cap manera, és un film d’acció trepidant que en molts moments et deixa sense aler. Té un ritme narratiu absolutament endimoniat, com en un joc de rol passes d’una pantalla on sembla que perdràs la vida a una altra de pitjor, el suspens sobre l’esdevenir és angoixant de forma contínua. Fins i tot, en els suposats moments de trànsit, el director se les empesca per crear tensió, com quan un periodista passa d’un cotxe a l’altre en marxa, com si els protagonistes no poguessin prescindir de l’adrenalina ni un instant.

És una obra hiperrealista on realment et sents dins la pell dels fotoperiodistes, on vius els combats darrere d’una cantonada,  la sang dels ferits t’esquitxa la cara i veus la mort de ben a prop, res a veure amb aquella bala humanitària que va directa al cor i et provoca la mort instantània, la mort i el dolor tenen el seu ritme macabre. Naturalment, tot rodat càmera en mà, com si fos real. El director va fer diverses proves disparant foc real  i finalment va decidir apujar el volum dels trets fins a aconseguir que l’ona sonora t’impactes la caixa toràcica i et colpís físicament.

La seqüència final de l’assalt a la Casa Blanca et deixa absolutament esgotat. Sense cap dubte una de les escenes de combat més físiques de les rodades fins ara, similar al desembarcament de “Salvar al soldat Ryan”, dirigida per Steven Spierberg el 1998, o a la batalla final de la mateixa cinta. Cal assenyalar el moment màgic, el clímax total, que en qualsevol altra cinta s’hauria magnificat i dilatat, on la Lee, conscient que el seu temps s’ha acabat cedeix heroicament el testimoni a la jove Jessie, encara que en aquesta trepidant cinta, l’acció i l’actualitat ja s’ha desplaçat més endavant, i el periodista i la fotògraf, absolutament compromesos en el seu deure d’informar i plasmar l’instant, han passat a una altra pantalla; no es pot aturar el temps ni congelar els esdeveniments, el passat ja és passat per més colpidor que sigui, ja que potser si t’aturessis ja no podries continuar.

T’agradin o no les pel·lícules bèl·liques, no te la pots perdre.

USA 2024 (1 hora, 49 minuts)

Direcció: Alex Gardland

Guió: Alex Gardland

Actors: Kristen Dunst, Wagner Moura, Cailee Spaeny, Stephen Henderson, Jesse Plemons,…