Imaginem que fóssim capaços de crear un robot mecànic cibernètic i el dotéssim d’una intel·ligència artificial que li permetés prendre decisions davant de situacions complexes, que pogués parlar i argumentar, fins i tot que tingues consciencia de la seva existència com esser únic i diferent. Crear es en sentit estricte fer apareixia alguna cosa del no res, de fet si rellegim el gènesis ho veurem mes clar i entendrem que aquest atribut correspon tan sols a Deu. Si poguéssim fer una cosa axis segurament ens sentiríem deu i dintre de nosaltres mateixos naixeria la sensació de poder absolut sobre allò que hem creat, per modificar-lo, per fer-li fer tot el que nosaltres volguéssim sense tenir en compte la seva opinió; fins i tot per desconnectar-lo o destruir-lo; ¿en tindríem dret?…
No fa encara dos cent anys que al mon civilitzat existia l’esclavitud, i avui en dia hi ha indrets on encara es practica, sols de pensar-ho ens agafen esgarrifances. El propietari d’un esclau tenia la potestat de fer amb ell el que mes li convingués i era amo de la seva vida i de la seva mort. Culturalment estava acceptat que fos axis i si algun gosava revelar-se patia càstigs terribles, fuetades, o fins i tot la mort.
Al llarg de la edat mitjana, el senyor d’unes terres ho era tant dels camps, de les besties com de les persones i podia exercir per exemple el dret de pernada, deixar la seva llavor a les noies que es casaven abans de que ho fes el seu propi marit, ¿pot haver-hi mes domini que aquest?
Tampoc no fa gaire temps que els pares exercien de forma absoluta sobre la vida i futur dels seus fills, decidint casoris, estudis o sobre la forma de fer i vestir; els nois podien, al arribar a la majoria d’edat, deixar la casa pairal i buscar-se la vida, la solució única per les dones era casar-se, si volien canviar de vida i de senyor, doncs quedaven sotmeses als desitjos del seu marit. De fet no va ser fins a principis del segle passat que van conquerir el dret a vot.
Però tornem a la nostre historia, que parla de la relació entre dos homes i un parell de robots femenins, ¿poden tenir sexe els robots?, molt especials… Un jove programador d’una multinacional, podria ser Google perfectament, guanya un concurs i el premi es estar-se tota una setmana a casa del genial propietari de la empresa, una espècie de Dr. Frankenstein que juga a ser Deu, compartint amb ell les seves creacions mes amagades, al hora que participant en un test, dit de Turing, per tractar d’avaluar el grau d’intel·ligència artificial de les maquines creades per ell.
La casa del brillant emprenedor esta situada en un paratge de gran bellesa salvatge, aïllada de tot i de tothom, integrada perfectament amb la natura, d’un estil minimalista y conceptual, que ens recorda a l’hora tan les coves del primers homínids com les cases mes futuristes i amb tocs de refugi nuclear. El geni viu absolutament sol en el seu paradís , que també es el seu laboratori de biomecànica i d’intel·ligència artificial, tecnològic, asèptic i de nou minimalista. Dic sol però menteixo, dons l’acompanyen les seves creacions, a les que connecta o desconnecta per fer proves i amb les que interacciona de diferents maneres.
Per executar la seva tasca d’avaluador el nostre jove afortunat mantindrà converses a diferents nivells amb l´Ava, la darrera creació del seu contractador, que si be al principi es centraran en temes intel·lectuals aniran poc a poc derivant cap a aspectes mes irracionals i lligats als sentiments; paral·lelament compartirà pensaments amb el seu mentor amb el que discutirà sobre el objecte i el fi d’aquests experiments i sobre la seva sostenibilitat des de una basant ètica. Aquesta dualitat dialèctica situarà al protagonista entre dos focs, per una part sentirà una barreja entre la compassió i l’atracció física per l´Ava, que te atributs i pensaments femenins, i per l’altre una creixent desconfiança cap a l’hermètic amfitrió, situat sempre dos nivells per sobre d´ell, mes arrogant que no pas mestre, doncs se sent manipulat.
Amb aquest plantejament entrem de ple dins d’un dilema moral semblant als que hem plantejat al inici de la crònica: Crear no es una virtut en si, es un do, natural o treballat, però no ens fa perfectes ni tampoc infalibles; es per sobre de tot una responsabilitat que cal assumir en el mateix moment de la creació; es un acte lliure i cal respondre d´ell. Un enginyer que fa un pont ha de respondre de la seva solidesa, però no pot destruir-lo, malgrat que sigui una obra seva, doncs dona un servei a les persones; ja se que la Ayn Rand postulava una altre cosa en el seu llibre “el manantial”, però també es cert que en aquella historia altres persones li havien robat l’anima al projecte. Deu creador dona vida als homes, però desprès els fa lliures per equivocar-se i per patir les conseqüències, fins i tot el càstig, del seu error.
Però no tot es tant senzill com pot semblar, doncs no parlem d’uns iguals en sentit estricte; nosaltres som intel·lecte i sentiment però també, i pot ser per sobre de tot, físics, animals, amb instints com el de supervivència; estem per tant davant d’un rival, d’una possible amenaça per la nostra espècie. En un moment el creador diu al alumne. “ Arribarà un dia en que elles ( les maquines intel·ligents) ens miraran de la mateixa manera que nosaltres mirem a uns micos dins d’una gàbia en perill d’extinció”. Aquest film es com un primer apunt d’un debat que algun dia, sense cap dubte, haurem de tenir.
Artística i estèticament el film es rellevant, amb unes caracteritzacions molt aconseguides per els robots, futuristes i polides, subtils i elegants en la forma, però que també tindrien el seu lloc en una desfilada de moda, en resum, tot un exercici d’estil. Dels decorats i de les localitzacions ja hem fet esment, insuperables. Els actors fan un treball excel·lent, per alguna cosa Domhnall Gleeson i Oscar Isaak son dos dels mes en boga tan a l’actualitat com en projecció de futur, i donen vida a uns personatges absolutament creïbles. La direcció bona i la il·luminació absolutament encertada per donar intimitat però també angoixa. Contrasten uns interiors asèptics, però enrarits dels que voldries sortir per poder respirar, amb uns exteriors nets, purs, salvatges i freds.
Penso que es una pel·lícula molt recomanable.
Regne Unit 2015 ( 1h, 48 min)
Director: Alex Garland
Guió: Alex Garland.
Actors: Domhnall Gleeson, Oscar Isaak, Alicia Vikander, Sonoya Mizuno, …
Deixa un comentari