¿Que faríem a la vida si poguéssim disposar amb un sol gest de tots els diners que ens calguessin?: ¿Acaparar bens materials?¿repartir-los?¿ convertir-los en el centre i la prioritat de la nostra vida? ¿o potser fer simplement que fossin una eina per la nostre felicitat i el nostre creixement personal? Segurament si fóssim prou llestos, al cap dels anys i un cop superada la novetat, serien simplement un recurs esporàdic i potser finalment innecessari…Si dubtem de quina seria la nostra resposta o la nostra reacció, llavors hem de veure aquesta pel·lícula… a la que per cert els diners ni tant sols es mencionen. Diuen que el temps és diners, i de temps sí que se´n parla.
El guió i la direcció són de Richard Curtis i això és ja “per se” una garantia d’ èxit doncs “Quatre bodes i un funeral” o “Nothing Hill” han sortit de la seva ploma i Love Actualy i la que avui comentem han sigut a més dirigides per ell. Sense cap dubte al Sr. Curtis l’hi agraden les comèdies romàntiques, sap trobar aquelles història que arriben al cor i a més, sap com explicar-les.
La pel·lícula és una comèdia romàntica anglesa clàssica, narrada en primera persona pel protagonista: en Tim, interpretat per Domhnal Gleeson, el típic jovenet pèl-roig insegur, especialment amb les noies, que ens desgrana amb un ritme pausat i tranquil, com en una balada, la seva vida; on ens parla de la seva família, gens convencional, al menys per un europeu continental, però que es centra sobre tot en la seva prioritat a la vida: L´amor, i com trobar una noia amb qui compartir-lo.
Un dia d’estiu, el dia que compleix 20 anys, el seu pare, seguint una tradició familiar, l’hi explica una característica dels mascles de la família, un do que els hi permet retrocedir en el temps, mira per on, una eina que potser l’hi serà d’utilitat en els seus anhels, en Tim no se n’amaga, doncs quan el seu pare li pregunta si té algun projecte vital en el qual usar aquest recurs, la seva resposta és ràpida: trobar xicota. Ja tenim doncs tots els ingredients per cuinar una bona història, però aquí com als fogons, les quantitats i els tempus són importants i en Richard Curtis demostra ser un molt bon cuiner.
En Tim aprofita aquelles vacances estivals per fer la seva primera provatura amb una amiga de la seva germana i descobreix que amb les noies no és tan fàcil canviar el futur per més que retrocedeixis en el temps i que fer el que elles et demanin tampoc es garantia de res. Llavors deixa la casa dels seus pares situada a un idíl·lic poblet costaner per marxar a Londres a treballar i va a viure a casa d’un excèntric amic del seu pare que l’acull sense massa alegries.
Després de setmanes de soledat coneix per fi a la protagonista femenina (Rachel Mc. Adams) en unes circumstàncies que demostren que l’amor és cec i més química que cap altra cosa, però la juguesca temporal l’hi juga una mala passada…
Després de setmanes de soledat coneix per fi a la protagonista femenina (Rachel Mc. Adams) en unes circumstàncies que demostren que l’amor és cec i més química que cap altra cosa, però la juguesca temporal l’hi juga una mala passada…
Es un film per cinèfils ple de referències i homenatges; primera clicada d´ull: No l’hi calen estris per fer el viatge temporal, sol un lloc fosc i discret on poder concentrar-se, estrènyer fort els punys i escollir el moment concret de la seva vida; el protagonista fa un bon ús de l’armari de la seva cambra, fosc i reservat, entra en el present i surt en el passat com si fos en Superman però sense capa vermella ni vestit blau.
Es inevitable no pensar en altres pel·lícules que juguen també amb el temps: “L’efecte papallona” de 2004 parteix de les mateixes hipòtesis “científiques”, amb un esquema quasi calcat, però en aquest cas el viatge en el temps del protagonista és més una malaltia, que no pas un do, i la tornada al passat és usada per omplir buits mentals traumàtics i la cinta té un to apocalíptic i tràgic, en lloc de festiu com la que avui comentem. A “El dia de la marmota” el protagonista quedava atrapat en el temps de la mateixa manera que el seu cotxe per la nevada, provocant situacions còmiques i repetitives, on el destí o els deus el tenien presoner complint una condemna per la seva manca d’humanitat, com un Sisifo qualsevol pujant cada dia una pedra a un cim que tornava a rodolar inexorablement muntanya avall… Sols el verdader amor el torna per fi humà i llavors és alliberat de l’esclavatge de la seva prepotent estupidesa. A “retorn al futur” el protagonista, ajudat per una tecnologia friky viatge al passat i aprofita per canviar el seu destí i el de la seva família, en aquest cas millorar l’estatus dins d’una jeràrquica ciutat de l’Amèrica profunda. Per fi a “Pegui Sue es va casar”, la Katelin Turner també retrocedeix en el temps, i un cop allà, malgrat els seus coneixements i la seva l’experiència, pren la mateixa decisió de la qual es plany en el present i s’enamora de la mateixa persona, ai la química!, un histriònic però insegur Nicolas Cage, doncs l´error molts cops no és el camí escollit sinó en la forma de caminar; quatre històries, quatre visions. Doncs aquesta és una cinquena!!!
A “About time”, tornar al passat te sobre tot un sentit introspectiu, és molt més que una segona oportunitat, encara que també ho és, és una forma que té el protagonista de reflexionar sobre les seves accions i també sobre la vida però sense deixar de costat els sentiments ni tampoc a les persones que l’envolten, llavors i com dèiem al principi, en Tim, amb l’exercici de retrocedir temporalment, aprèn a gaudir de cada moment de la vida i dels més petits detalls, en principi per prova, error i repetició, més endavant en un acte lúdic i hedonista i finalment a la primera, sense cap necessitat de retorn.
En acabar la pel·lícula tenim la resposta a la pregunta del principi. La felicitat es dins de nosaltres mateixos, apreciant les coses bones de la vida i de les persones a les quals estimem, però també de tothom; diners, els justos, viure intensament, fidels a nosaltres mateixos i gaudint de cada moment fa innecessari retrocedir en el temps.
Es inevitable no pensar en altres pel·lícules que juguen també amb el temps: “L’efecte papallona” de 2004 parteix de les mateixes hipòtesis “científiques”, amb un esquema quasi calcat, però en aquest cas el viatge en el temps del protagonista és més una malaltia, que no pas un do, i la tornada al passat és usada per omplir buits mentals traumàtics i la cinta té un to apocalíptic i tràgic, en lloc de festiu com la que avui comentem. A “El dia de la marmota” el protagonista quedava atrapat en el temps de la mateixa manera que el seu cotxe per la nevada, provocant situacions còmiques i repetitives, on el destí o els deus el tenien presoner complint una condemna per la seva manca d’humanitat, com un Sisifo qualsevol pujant cada dia una pedra a un cim que tornava a rodolar inexorablement muntanya avall… Sols el verdader amor el torna per fi humà i llavors és alliberat de l’esclavatge de la seva prepotent estupidesa. A “retorn al futur” el protagonista, ajudat per una tecnologia friky viatge al passat i aprofita per canviar el seu destí i el de la seva família, en aquest cas millorar l’estatus dins d’una jeràrquica ciutat de l’Amèrica profunda. Per fi a “Pegui Sue es va casar”, la Katelin Turner també retrocedeix en el temps, i un cop allà, malgrat els seus coneixements i la seva l’experiència, pren la mateixa decisió de la qual es plany en el present i s’enamora de la mateixa persona, ai la química!, un histriònic però insegur Nicolas Cage, doncs l´error molts cops no és el camí escollit sinó en la forma de caminar; quatre històries, quatre visions. Doncs aquesta és una cinquena!!!
A “About time”, tornar al passat te sobre tot un sentit introspectiu, és molt més que una segona oportunitat, encara que també ho és, és una forma que té el protagonista de reflexionar sobre les seves accions i també sobre la vida però sense deixar de costat els sentiments ni tampoc a les persones que l’envolten, llavors i com dèiem al principi, en Tim, amb l’exercici de retrocedir temporalment, aprèn a gaudir de cada moment de la vida i dels més petits detalls, en principi per prova, error i repetició, més endavant en un acte lúdic i hedonista i finalment a la primera, sense cap necessitat de retorn.
En acabar la pel·lícula tenim la resposta a la pregunta del principi. La felicitat es dins de nosaltres mateixos, apreciant les coses bones de la vida i de les persones a les quals estimem, però també de tothom; diners, els justos, viure intensament, fidels a nosaltres mateixos i gaudint de cada moment fa innecessari retrocedir en el temps.
Es una pel·lícula divertida, és optimista, és romàntica i és humana; surts del cine reconciliat amb la vida i amb les persones. Segurament algú pot pensar que les reflexions finals, una espècie de corol·lari, allarguen innecessàriament el film, però per mi són la cirera d´un pastís francament saborós.
GB 2013 ( 2h, 3min)
Direcció; Richard Curtis
Guió: Richard Curtis
Actors: Domhnal Gleeson, Rachel McAdams, Bill Nighy, Tom Hollander, Margot Robbie, Lydia Wilson,…
Deixa un comentari