El tema central d’aquest film és el cervell humà i les seves possibilitats de desenvolupar-se, del teòricament 10% que fem servir en l’actualitat fins al 100%, el seu límit superior; presenta una hipòtesi sobre els canvis que una persona experimentaria i sobre les facultats que seria capaç d’assolir si això passes; ambiciós, molt ambiciós i prometedor, molt prometedor. Per exposar-nos aquesta idea el director francès Luc Besson construeix una història d’aventures amb una trama de mafiosos asiàtics i amb una nova droga de disseny com a objectiu, que serà a l’hora la que desencadenarà per accident el creixement exponencial de les facultats de la protagonista, però també la que farà esclatar un seguit de persecucions i tirotejos.

Comença la cosa amb la pantalla plena de cèl·lules i connexions nervioses per passar tot seguit a veure un mico bevent aigua en un riu, de fet un homínid, que no està allà per casualitat, com veurem més endavant… Sense més ens trobem en una aula magna on un poc creïble i menys apassionat Morgan Freeman fa una conferència sobre les possibilitats del cervell de l’home i de la seva possible evolució futura; en paral·lel la protagonista i un amic seu discuteixen sobre un maletí que cal entregar; i un altre cop animals a la pantalla, sembla que el director vol que entenguem que els homes actuals i els animals salvatges som més proper del que ens pensem, “homo homini lupus es” (l’home és un llop per l’home), que deien ja els romans. Aquests paral·lelismes d’inici entre un professor i l’acció en si, ens recorden a la magistral Dràcula de Francis Ford Coppola, on un vehement, apassionat i absolutament segur de si mateix Anthony Hopkins parlava de la sang de forma acadèmica, bàsic per un film de vampirs i una clara referència a la sida, un mal tan terrible i obscur en aquella època com els vampirs.

Realment amb aquest plantejament tan ambiciós, encara que no massa ben resolt, esperes una història apassionant i trepidant alhora que un repte per la intel·ligència, però malauradament les expectatives no es compleixen i tot plegat es queda en una pel·lícula no excessivament brillant i una mica histriònica, plena d’asiàtics que apareixen en quantitat a qualsevol lloc per repartir llenya, sense el toc d’humor de Kill Bill de Tarantino però si amb el seu esperit d’irrealitat.

¿Què passa amb el cervell de la nostra heroïna i amb el seu creixement? Doncs la veritat és que no ho acabes de visualitzar i per això el director torna a mostrar-nos més connexions neuronals i elèctriques i perquè ho veiem més clar ens va mostra amb grans números a la pantalla el % d’aprofitament del seu cervell.

Cada cop la noia és menys humana i més robòtica, menys empàtica i més distant, com si la humanitat fos un atribut animal que es perd amb el creixement de la intel·ligència. Sols hi ha una conversa amb la seva mare a la qual manifesta sentiments, a passat això si, exactament el contrari del que després demostra i que dona a tot un aire banal en lloc del transcendent que es pretén; per contraposició, en un altre film, Her, on Scarlett Johansson posava la veu d’un sistema operatiu que era capaç d’empastissar i que representava la intel·ligència artificial, el punt cabdal era l’aprenentatge dels sentiments; això mateix passava a A.I. de Steven Spielberg, on un nen artificial buscava a una fada que el convertís de carn i ossos, tal com passava al conte de Pinotxo, per recuperar l’amor de la seva mare, de nou els sentiments; fins i tot Superman, malgrat ser originari del planeta Kripton, és més humà que la nostra dona vitaminada.

Ens queda doncs una pel·lícula d’acció trepidant i una mica esbojarrada, amb fugides, baralles i persecucions tot farcit de situacions paranormals i extraordinàries, que francament no acaben d’encaixar; aquest és potser el defecte principal de la cinta, com en aquelles pel·lícules de la sèrie B on apareixien éssers estrambòtics, antropomòrfics però inhumans.

Al final el director torna a agafar National Geogràfic i la revista Science en la seva versió en DVD per tal de mostrar-nos una cloenda que pretén ser transcendent, i a la que torna a aparèixer el mico bevedor, de la que ens quedarà com a resum un Morgan Freeman amb cara de babau i un xinés mort, no se sap si per les bales d’un policia al·lucinat o pel disgust i la incredulitat de tot plegat.

És un film d’aventures distret que et pot fer passar una bona estona i que et pot despertar la curiositat sobre el cervell de l’home, així i tot, no és una bona pel·lícula, possiblement la pitjor d’aquest director.

FRANÇA 2014 (1hora, 30 minuts)

Direcció: Luc Besson

Guio: Luc Besson

Actors: Scarlett Johansson, Morgan Freeman, Choi Min-sik…