Quant surten els títols de crèdit que anuncien el final, segueixes allà assegut a la teva butaca sense poder-te aixecar, colpit com el protagonista per un cop de puny inesperat, amb la sensació de que acabes de veure una gran pel·lícula; la teva ment tracta de repassar-la i tens la seguretat de que no has sigut capaç de fer teu la totalitat del que has viscut; com si no fos una pel·lícula, com si fos la realitat, doncs el que has vist i escoltat es això: Un tros de realitat. Els germans Coen han fet com tenen per costum una feina professional i minuciosa, però en aquest cas han anat mes enllà doncs es tracte de la reconstrucció perfecte de una època, una obra mestra d’arqueologia i d’antropologia, com si haguessin desenterrat Pompeya de sota les cendres del volca; en aquest cas el Grenwich Village bohemi de 1961 , ni un any mes, ni un any menys, amb els seus bars on es feien els concerts folk del cistellet, amb els poetes beatniks de la generació perduda, amb els jazzmens devorats per la seva pròpia musica i que declinaven per el gran públic i amb aquells joves sense una llar fixa que volien fer reviure els trobadors i explicar a la gent, amb les seves cançons i el seu particular i lliure punt de vista el que succeïa al mon mes enllà del que explicaven els diaris o la televisió.
Es una pel·lícula aparentment circular, que acaba com comença, i encara que puguis pensar que tot el que succeeix es l’explicació del perquè d´aquesta escena del principi-final, no es ben be axis, perquè hi han detalls que les fan diferents i cadascú pot fer la seva lectura… Un primeríssim pla d’un micròfon, la càmera s’allunya una mica i veus un petit escenari il·luminat sense masses alegries en mig d´un local a la penombra, la recreació del famós Gasligth de NY, el protagonista, amb una guitarra a la ma, es allà cantant una cançó que explica una historia trista i desesperada; quan l´acaba, el propietari el crida i l’hi diu que un que diu ser conegut seu l’espera al carreró del darrera, ell surt, parlen i el suposat conegut, desconegut en realitat, l’hi dona un cop de puny… Aparentment l’endemà s’aixeca al mati del sofà a on a dormit a casa d´uns amics, doncs ell no te una llar fixa, esmorza, escolta un disc i se’n va, amb la mala sort de que el gat de la casa surt amb ell quan tanca la porta i es clar, ell no te claus; ja veus doncs que ara s’haurà de fer càrrec d´un gat, que el farà anar de corcoll. Es hivern i fa molt fred i el Lleywin no te abric; va d´aqui cap allà, a casa d´una parella d´amics també cantants de folk com ell per poder deixar les seves poques pertinences i que l´hi guardin el gat, a la oficina del seu representant a veure com van les vendes del seu disc i a qui demana diners, a veure a la seva única germana amb aquesta mateixa intenció…, doncs la seva amiga l´hi ha donat una noticia, un entrebanc per el que l´hi calen diners. En Llewyn segueix cantant per les nits i un conegut, el company de la seva amiga, l´hi aconsegueix un contracta per gravar una cançó, uf!!!, ja te una mica de pasta!!! Amb aquest periple neoyorques et fas càrrec perfectament de com viu en Llewyn, sense rumb, amb desordre, però amb sinceritat i honestedat, i sense un objectiu concret a la vida desprès de que el seu company musical es suïcides; sol sap que no vol ja mes companys i que vol cantar sol per guanyar-se la vida. Troba una oportunitat d´anar amb cotxe a Chicago compartint despeses amb un vell music de jazz i un poeta beatnik, i allà, desprès de l´historia ciutadana, comença una road movie alternativa amb aquests personatges tant curiosos, que provocaran situacions i diàlegs sorprenents, i amb un gat que l´hi fa companyia. Les imatges a la carretera son de una rara bellesa, tant de dia amb amplis espais que s’obren davant del protagonista, com de nit, ja de tornada, sota una tempesta de neu i sense res de visibilitat com un reflexa de la seva percepció del futur. El seu objectiu amb aquest viatge es arribar a Chicago per tal de que el representant Bud Grossman l’escolti cantar i l’hi hi doni una oportunitat, cosa que aconsegueix en part, doncs el que l´hi diu amb una mirada comercial es per ell com un altre cop de puny. Decideix doncs tornar a New York, potser deixar la musica i es planteja reprendre el seu ofici de mariner; va a veure al seu pare que es a una llar de gent gran i viu en silenci fora de la realitat i l´hi explica el que vol fer, doncs també havia treballat a la mar, i toca una cançó marinera per ell, però tot es torça hi ha de tornar al Gasligth a cantar; i ens trobem un altre vegada a l’escena del principi… Aquest cop canta dos cançons, en lloc de la única del inic de la cinta; quan se’n va cap al carreró seguint les indicacions del propietari, al escenari hi ha un jovenet que no pot ser un altre que en Bob Dylan amb la seva veu trencada, la seva guitarra i la seva harmònica; un altre vegada els retrets del desconegut i el cop de puny, però aquest cop en Llewyn s´acosta a la cantonada per veure passar el cotxe del seu agressor i des del terra l’hi diu: Au revoir… , una forma de dir que esta atrapat per el seu destí, com el protagonista del dia de la marmota, entre tant, dins de la sala en Dylan segueix cantant anunciant la fi d´una era i el naixement de un altre molt mes lluminosa. Quant passa l’últim títol de crèdit i t’aixeques de la teva butaca tens ja la certesa d’haver vist una molt bona pel·lícula, minuciosa, preciosista, plena de detalls i crua com un tros de realitat, un retrat de la història de la nostre cultura col·lectiva.
Deixa un comentari