Quan surten els títols de crèdit que anuncien el final, segueixes allà assegut a la teva butaca sense poder-te aixecar, colpit com el protagonista per un cop de puny inesperat, amb la sensació que acabes de veure una gran pel·lícula; la teva ment tracta de repassar-la i tens la seguretat que no has sigut capaç de fer teva la totalitat del que has viscut; com si no fos una pel·lícula, com si fos la realitat, doncs el que has vist i sentit és això: un tros de realitat. 

Els germans Coen han fet, com tenen per costum, una feina professional i minuciosa, però en aquest cas han anat més enllà perquè es tracta de la reconstrucció perfecta d’una època, una obra mestra d’arqueologia i d’antropologia, com si haguessin desenterrat Pompeia de sota les cendres del volcà; en aquest cas el Greenwich Village bohemi de 1961, ni un any més, ni un any menys; els seus bars on es feien els concerts folk del cistellet, els poetes beatnik de la generació perduda, els jazzistes devorats per la seva pròpia música i que declinaven davant el gran públic, aquells joves sense una llar fixa que volien fer reviure els trobadors i explicar a la gent les seves cançons i el seu particular i lliure punt de vista el que succeïa al món més enllà del que explicaven els diaris o la televisió.

És una pel·lícula aparentment circular, que acaba com comença, encara que puguis pensar que tot el que succeeix és l’explicació del perquè d’aquesta escena del principi-final, no és ben bé així, hi ha detalls que les fan diferents i cadascú pot fer la seva lectura. Un primeríssim pla d’un micròfon, la càmera s’allunya una mica i veus un petit escenari il·luminat sense massa alegries enmig d’un local a la penombra, la recreació del famós Gaslight de Nova York, el protagonista, amb una guitarra a la mà. És allà cantant una cançó que explica una història trista i desesperada; quan l’acaba, el propietari el crida i li comenta que un, que diu ser conegut seu, l’espera al carreró del darrere, ell surt, parlen i el suposat conegut, desconegut en realitat, l’hi dona un cop de puny… Aparentment, l’endemà s’aixeca al matí del sofà on ha dormit a casa d’uns amics, ja que ell no té una llar fixa, esmorza, escolta un disc i se’n va, amb la mala sort que el gat de la casa surt amb ell quan tanca la porta i, és clar, ell no té claus. Ja veus doncs que ara s’haurà de fer càrrec d’un gat, que el farà anar de corcoll.

És hivern i fa molt fred i el Llewyn no té abric; va d’aquí cap allà: a casa d’una parella d’amics també cantants de folk com ell per poder deixar les seves poques pertinences i que l’hi guardin el gat; a l’oficina del seu representant a veure com van les vendes del seu disc i a qui demana diners; a veure a la seva única germana amb aquesta mateixa intenció, ja que la seva amiga li ha donat una notícia, un entrebanc per al qual li calen diners.

En Llewyn continua cantant a les nits i un conegut, el company de la seva amiga, l’hi aconsegueix un contracte per gravar una cançó, uf!!!, ja té una mica de pasta!!!

Amb aquest periple novaiorquès et fas càrrec perfectament de com viu en Llewyn, sense rumb, amb desordre, però amb sinceritat i honestedat, i sense un objectiu concret a la vida després que el seu company musical se suïcidés; sol sap que no vol ja més companys i que vol cantar només per guanyar-se la vida.    

Troba una oportunitat d’anar amb cotxe a Chicago compartint despeses amb un vell músic de jazz i un poeta beatnik, i allà, després de la història ciutadana, comença una road movie alternativa amb aquests personatges tan curiosos, que provocaran situacions i diàlegs sorprenents, i amb un gat que els fa companyia. Les imatges a la carretera són d’una rara bellesa, tant de dia amb amplis espais que s’obren davant del protagonista, com de nit, ja de tornada, sota una tempesta de neu i sense cap de visibilitat com un reflex de la seva percepció del futur.

El seu objectiu amb aquest viatge és arribar a Chicago perquè el representant Bud Grossman, el senti cantar i li doni una oportunitat, cosa que aconsegueix en part, ja que la seva resposta, tan sols una mirada comercial, és per ell com un altre cop de puny.

Decideix doncs tornar a Nova York, potser deixar la música i es planteja reprendre el seu ofici de mariner; va a veure al seu pare que és a una llar de gent gran i viu en silenci fora de la realitat i li explica el que vol fer, ja que també havia treballat a la mar, i toca una cançó marinera per ell, però tot es torça i ha de tornar al Gaslight a cantar; i ens trobem una altra vegada a l’escena del principi… Aquest cop canta dues cançons, en lloc de l’única de l’inici de la cinta; quan se’n va cap al carreró seguint les indicacions del propietari, a l’escenari hi ha un jovenet que no pot ser un altre que en Bob Dylan amb la seva veu trencada, la seva guitarra i la seva harmònica:

una altra vegada els retrets del desconegut i el cop de puny, però aquest cop en Llewyn s’acosta a la cantonada per veure passar el cotxe del seu agressor i des del terra li diu: Au Revoir... , una forma de dir que està atrapat pel seu destí, com el protagonista del Dia de la marmota, mentrestant, dins de la sala en Dylan continua cantant anunciant la fi d’una era i el naixement d’una altra molt més lluminosa.

Quan passa l’últim títol de crèdit i t’aixeques de la teva butaca tens ja la certesa d’haver vist una molt bona pel·lícula, minuciosa, preciosista, plena de detalls i crua com un tros de realitat, un retrat de la història de la nostra cultura col·lectiva.  

Any:  2013 ( 1h, 45min)

Direcció: Joel i Ethan Coen

Guio: Joel i Ethan Coen (Basat en el llibre “The Mayor of MacDougal Street” de Dave Van Ronk)

Actors: Oscar Isaac, Carey Mulligan, John Goodman, Ethan Phillips, Justin Timberlake, Max Casella, F. Murray Abraham, Garrett Hedlund…