Aquesta pel·lícula explica la relació entre dues ànimes bessones: la primera, una mica desencantada i trista després d’una llarga experiència amorosa que s’ha acabat trencant; la segona, jove, inexperta, amb ànsies d’experimentar, de conèixer i de viure.

  • La primera ànima, ell, és un escriptor que treballa per a una agència i que es dedica a escriure cartes per a altres persones que no es veuen amb cor d’expressar per escrit el que senten. És, doncs, la consciència i el sentiment dels seus clients, el seu vehicle de comunicació amb les amistats i les famílies; pensa el que ells voldrien pensar i ho diu com ells ho voldrien dir. Ell dona forma escrita a una relació: és com si tinguéssim un “Word” automàtic i creatiu, una veu que parla pels altres.
  • Ella té una feina similar a la d’una secretària, però de més entitat, ja que disposa d’un alt nivell de coneixements, capacitats i habilitats relacionals, i a més és capaç de prendre decisions importants; com ell, interpreta les necessitats dels seus clients i també acaba escrivint per ells, de fet fa el que ells haurien de fer.

Però el film també ens parla de la solitud, entesa com a aïllament: una solitud trista en el cas del protagonista, un home incomunicat voluntàriament de la resta de persones des que es va separar de la seva dona.

  • Ell viu tancat en el seu món, a casa seva amb els seus videojocs de realitat virtual i a la seva feina d’escriptor davant l’ordinador. Amb els companys de feina es relaciona només en allò imprescindible i de manera reactiva, però malgrat això no és una persona malcarada ni antipàtica; ans al contrari, és amable, pacífic i respectuós, això sí, extremadament distant.
  • També veiem aquesta soledat en les altres persones que apareixen com a extres al film i que passegen soles pels carrers de la gran ciutat o viatgen en metro, i que, malgrat aquest aïllament, no semblen infelices, ja que sempre estan connectades al món virtual mitjançant uns petits dispositius electrònics que les acompanyen constantment.

La pel·lícula també reflexiona sobre la intel·ligència artificial i sobre la dependència cada cop més gran de les persones d’aquests dispositius electrònics, cada dia més perfectes, que si bé ens fan la vida més fàcil també ens aïllen una mica més cada dia del contacte físic amb els altres.

Podrem algun dia tenir una màquina com a amiga? Serà un dia un programa informàtic qui millor ens conegui? Fins i tot en les nostres facetes més privades? Quan això passi, si és que arriba a passar, hi confiarem més que en cap persona? Serà el nostre confident, el nostre conseller? Serà llavors un reforç de la nostra consciència, com si fos un “Pepito Grillo”, o directament la substituirà? Serà el nostre millor amic una entitat immaterial?

Si passem a valorar els aspectes més formals de la cinta, la nota serà molt alta, ja que hi ha una bona direcció que defineix a la perfecció un guió molt notable, original i versemblant. La posada en escena i els escenaris escollits reforcen la història mostrant-nos un futur pulcre i minimalista on es mou una societat assenyada, serena i sense cap mena de grinyol que trenqui una harmonia aparentment perfecta, tot i que una mica avorrida. El treball dels actors, especialment el del protagonista, és més que notable i totalment creïble. La fotografia, amb una llum neutra i un contrast contingut, juga amb uns decorats de colors suaus, i el vestuari és senzill, funcional i encertat. La música acaba d’arrodonir-ho tot amb una freda serenitat.

Per tot el que he explicat, és sense cap dubte una de les pel·lícules imprescindibles de la temporada: original, profunda i ben executada. Però el millor de tot és que m’he guardat un petit detall sobre la relació entre ell i ella que descobrireu en veure-la i que encara us pot fer pensar que m’he quedat curt tant en la meva preocupació com en els meus elogis.

USA, 2013 (2 h 6 min)
Direcció: Spike Jonze
Guió: Spike Jonze
Actors: Joaquin Phoenix, Scarlett Johansson, Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde, Chris Pratt, Sam Jaeger, Portia Doubleday, Katherine Boecher, Alia Janine…