Sebastiao Salgado és sense cap dubte un dels millors fotògrafs del nostre temps, al llarg de la seva dilatada carrera ha treballat per les més prestigioses agències fotogràfiques del món, també ha publicat uns maquíssims llibres monogràfics i mai ha deixat d’exposar a les principals galeries d’art. Aquest documental pretén fer un resum de la seva obra però també de la seva vida alhora per exposar alguns dels seus pensaments fruit de tots aquests anys de pelegrinatge i observació al voltant al món.

Ha sigut testimoni d’alguns dels episodis més dramàtics dels darrers anys i la seva càmera els ha immortalitzat per sempre més. Molts d’ells són a la nostra retina i a la nostra  consciència  gràcies a les seves imatges colpidores; la fam, la pobresa, l’angoixa, la malaltia i la mort han quedat retratades per sempre més en blanc i negre. Malgrat l’horror més absolut que representen, ell ha fet apareixia la bellesa dins d’aquestes fotografies.

Com és possible que allò que ens trasbalsa, que ens encongeix el cor, que ens remou l’estómac i que ens hauria de fer apartar la vista, ens deixa, per contra, embadalits i amb els ulls com a plats?

Perquè el que fa en Sebastiao, jugant amb les llums i amb les obres, amb tots els tons de blancs, de negres i grisos, amb les perspectives i sobretot amb les composicions, és crear un quadre d’un gran poder estètic que va més lluny del que està succeint a la foto. Ens allunya de la part animal i ens fa entrar en un univers pictòric, potser oníric i llavors la realitat es difumina.

El nen mort sembla que està adormit, els homes famèlics, tots ossos, enfocats des de baix, semblen escultures d’en Giacometti i aquella dona cega queda ungida de dignitat.

Segurament serien les fotos que voldrien els fotografiats, plenes d’humanitat i grandesa, però, en general, no acaben de reflectir la terrible realitat que hi ha darrere, la fan quasi transparent per l’espectador acostumat a les galeries d’art del primer món. Llavors, cal entrar en el detall, fer una anàlisi de la situació, per tal que aquella imatge ens faci plorar, tal com potser passaria si aquella dona que demana caritat a la porta de l’església ens contes la seva vida.

Aquí comença la polèmica:

Què fa aquesta visió estètica del moment dramàtic? el dignifica, l’humanitza o per contra el banalitzar, el maquilla i li fa perdre el contingut?

Alguns han arribat més enllà amb les seves crítiques dient que, el que fa en Sebastiao Salgado és comerciar amb la desgràcia aliena, que comercialitza amb dolor.

Jo no vull entrar a fons en aquesta discussió que s’allunya de la crònica cinèfila, però el que és innegable és que el Sebastiao Salgado és un mag capaç amb la seva càmera de fer nèxier la bellesa de qualsevol instant. Les seves imatges ens mostren la realitat, és l’espectador el que si vol ha d’anar més enllà, i si té sentiments, commoure’s.

Vull esmentar especialment la sèrie de fotos fetes a la mina d’or de Monte Pelado del Brasil, amb les que engega aquest documental. Diu ell, que veient-les, et sents transportat als temps on va començar la història de la humanitat, la construcció de les Piràmides o de la Torre de Babel; cinquanta mil homes treballant plegats sense cap maquinària, com formigues al voltant del seu formiguer. Ell fa la lectura que no són esclaus, són homes lliures que han anat allà per voluntat pròpia amb l’esperança de trobar or i poder fer un tomb a la vida. També diu que els que l’han trobat ja no tornen més… Això em porta a fer una reflexió:

Aquests homes lliures, amb estudis o sense, que treballen a la mina són esclaus de la seva misèria.


El documental segueix més o menys la cronologia de la seva vida, des del poblet del Brasil on va nèxier, passant per la capital de la seva província, després Sao Paulo on va començar els seus estudis d’economia i el seu trasllat a París on els va acabar i on es va quedar a viure, possiblement fugint de la dictadura militar. Allà amb la seva dona i companya, que sempre l’ha recolzat i animat en tots els seus projectes, va començar una nova vida . Ens explica com va esdevenir fotògraf, una mica per casualitat, i com va deixar la seva carrera d’economista arriscant-ho tot.

Ens conta la seva etapa com a rodamons, cercant l’actualitat allà a on es produïa per retratar-la, i el seu enfocament més aviat social i de denúncia, per passar després a una etapa més creativa on va construir obres monogràfiques que va exposar arreu del món i va publicar, com dèiem al principi, uns celebradíssims llibres.

Semblava que a la seva edat buscava una vida més tranquil·la, però va tornar a Àfrica per fotografiar el genocidi entre Hutus i Tutsis i aquell horror més absolut, com el que escrivia Joseph Conrad a El cor de les tenebres, que després es va fer cine de la mà de F.F. Coppola a Apocalipsi Now, el va colpir amb tanta duresa que el va fer anar per terra. La guerra als Balcans, al cor de la culta i civilitzada Europa, el va acabar d´estabornir i li va fer perdre la fe en la rassa humana i va deixar aparcada la seva feina.

Va passar quasi deu anys a casa seva, reconstruint els seus records i els seus orígens, recuperant el paradís que havia sigut la finca del seu pare, abans que el bestiar del qual vivien, la sequera i l’erosió quasi ho convertissin en un desert. Ell i la seva dona se’n van sortir; en Sebastiao era una flor lliure i preciosa, però la seva dona la roca que sostenia la terra que l’alimentava, la casa a on tornar després dels seus viatges i la confiança plena i el suport, sense ella res hauria estat igual.

Aquest triomf va fer que recuperes la fe en la natura i en el món, malgrat que no en la civilització. Llavors va crear el seu últim treball: Gènesis, que cerca la natura salvatge abans del pas de l’home i aquelles tribus aïllades de la civilització. El seu missatge final alhora esperançador i desesperançat:

La natura té remei, el planeta es pot salvar; però l’home és una causa perduda.


De moment hem parlat d’en Sebastiao i de les seves fotos bàsicament, però poc de la pel·lícula en si, que en realitat és un documental que està construït al voltant de la seva obra; una obra magnifica que mereix les millors qualificacions. Del reportatge en si, diré que a part de les fotos, hi ha records familiars, algunes filmacions del seu fill que va fer seguint al seu pare, i també els comentaris del protagonista, les seves reflexions sobre una vida molt intensa, que en Win Wenders ha sabut ajuntar amb molt encert, un gran treball aquest collage.

Pel meu gust, les fotos sensacionals, els comentaris adients i imprescindibles per entendre el personatge i el perquè de tot plegat, els records entranyables i esclaridors, però les transicions llargues i d’un nivell molt inferior a la resta. Què passa amb les foques i l’os, calia tanta estona? Però és clar, si traiem la palla igual no dona per una pel·lícula comercial; malauradament aquests afegits per donar més metratge al film li fan perdre el ritme en molts moments, li treuen intensitat. Les fotos, un 9 sobre 10, el muntatge un 7, però el documental en si, un 6 justet. Dit això, l’oportunitat de veure aquestes fotos, que la majoria de nosaltres ja hem vist, en una pantalla gran és única i sols per això val la pena anar al cine.

Vull acabar amb una frase que diu, crec al principi, en Sabastiao, assegut davant d’un paisatge de la seva infantesa:

Si aquí hi hagués diversos fotògrafs fent una fotografia, totes serien ben distintes doncs cadascú té el seu enfocament, també ben diferent.

Així és la vida, cadascú té la seva; axis són les coses, cadascú les veu sota el seu prisma.

FRANÇA 2014 ( 1h, 40 minuts)

Direcció: Win Wenders, Juliano Ribeiro Salgado

Guió: Win Wenders, Juliano Ribeiro Salgado

Documental.