Som a Dublín als anys vuitanta, en Connor és un adolescent que pateix en el si de la seva família la dura crisi econòmica, però també de parella dels seus pares; que haurà de deixar l’elitista escola privada als afores per una pública al centre de la ciutat, on la situació que es trobarà serà més tensa, tant per la direcció com pels companys; la seva vida de cop es complicarà sense que ell pugui fer res per evitar-ho. S’enamorarà a primera vista d’una enigmàtica noia, un oasi en el desert de la seva existència, i per conquerir-la haurà de crear un grup de música; diuen que en l’amor i en la guerra tot s’hi val, la veritat és que l’instin de preservació de l’espècie ens fa més creatius. Totes aquestes circumstàncies el faran madurar acceleradament i canviarà la seva forma de veure el món i la vida, alhora que ell s’anirà transformant al mateix temps com a persona, al ritme de la música que toca.

El director, John Carney, és un expert a ajuntar música amb amor i més encara en fer d’aquesta combinació una poderosa arma renovadora i salvatge, per sobre del conscient, capaç de capgirar positivament qualsevol circumstància; ja ens ho va demostrar amb èxit a “Beguin again“, fa uns pocs d’anys (2013) i com havia fet abans amb “Once”(2007). La música com a eina poderosa i l’amor com a element engrescador.

En aquest cas hi afegim un altre factor tant o més important: La joventut; amb la seva energia que sembla inesgotable, amb aquell esperit descarat i irreverent, amb aquella innocència una mica inconscient, amb aquella voracitat infinita que sembla que et puguis menjar el món i amb aquell esperit positiu que et porta a la creença que demà tot serà millor que avui.

Amb tots aquests ingredients ben barrejats el resultat serà una comèdia romàntica fresca i divertida, plena d’optimisme, una mica conte de fades, això sí, però que ens omplirà d’energia i de la que sortirem millor del que hem entrat a més de reconciliats amb la vida.

No us penseu que tot són flors i violes en aquest film; en Connor pateix per la situació que viu a casa i ho passa malament a l’escola, on un capellà director li farà la vida impossible tractant de sotmetre’l, usant la violència física i psicològica per tractar d’esberlar la seva capacitat de resistència i de lluita, una d’aquelles persones que pensen que educar és fabricar uniformitat, que sols hi ha un camí en aquesta vida: el seu, i que sols el patiment t’hi pot portar. Tampoc ho tindrà fàcil amb la que vol que sigui la seva xicota, ja que és més gran que ell i ja té un noi amb cotxe que li va darrere. Afortunadament, té un suport a casa, el seu germà gran, la veu de l’experiència i la saviesa, això sí, sols en temes musicals i de faldilles, doncs és un perdedor davant la vida, incapaç de treballar o d’estudiar, afeblit mentalment a força de fumar porros, però que veu en ell una forma de redimir-se ajudant-lo a fer realitat el seu somni; un personatge cabdal en la narració de la pel·lícula.

Algú potser us dirà que és un film per joves, però s’equivoca a l’hora d’escriure la frase: És un film jove, que té aquella olor de fresc i net del camp al matí. Comparada amb “Beguin again” no té cap actor reconegut, ni la pretensió de fer, alhora que la pel·lícula, un disc capaç de guanyar un premi, no hi ha cap pretesa lliçó moral ni solidària, tampoc té un final fet a mida de les iaies del “The party“, és infinitament millor en aquests aspectes: No té pretensions, vol ser una obra petita, humil i senzilla feta per fer-te passar una bona estona; però que es va fent cada cop més gran a mesura que passen els minuts, per convertir-se en una de les millors comèdies de l’any; divertida i entranyable.

Si sou dels que encara podeu creure en l’amor, si encara sou capaços de somriure, si penseu que la vida és un regal per aprofitar-la i gaudir-la, aquesta és sense cap dubte la vostra pel·lícula.

Irlanda 2016 ( 1 h 45 minuts)
Director: John Carney
Guió: John Carney
Actors: Ferdia Walsh-Peelo, Lucy Boynton, Jack Reynor, Aidan Guillen, Maria Doyle Kennedy, Don Wycherley, Kelly Thornton,…