Si hagués de definir aquesta pel·lícula, la primera cosa que em ve al cap és que està construïda sobre triangles; sembla estrany definir així una pel·lícula, però no ho és tant si pensem que des de l’antiguitat, des que els egipcis i els grecs desenvolupessin la trigonometria, d’ençà que Pitàgores formules el seu teorema més conegut, els triangles han sigut, fins fa ben pocs anys, la forma usada per mesurar la terra, per tant, era una eina molt útil per construir edificis.

El primer triangle que trobem és amorós: Som a la Xina a finals de 1999, la protagonista, una noia que no arriba als 25 anys, ha de decidir amb quin dels seus dos pretendents es queda i no ho té gens clar, són els seus dos amics de sempre de l’escola i tal com està la societat xinesa en aquell moment, escollir un vol dir també renunciar a l’altre.

  • Un d’ells és més tancat, més tradicional, sense aspiracions per millorar el seu estatus econòmic, però també més proper i franc, creu que ella es decidirà per ell atès que sempre ha estat al seu costat;
  • l’altre és alegre, emprenedor, sempre ha anat més a la seva, és independent, sols pensa en els diners, en fer negoci, en marxar cap a occident, i si vol alguna cosa, farà el que sigui per tenir-la: sap que la vol a ella.

Un representa la tradició, l’immobilisme, el passat i l’altre la modernitat, el món global, però també la pèrdua de les arrels; és el futur. En aquest triangle ella haurà de decidir entre aquesta dualitat; El passat i el futur; fins i tot podríem anar més enllà i pensar que d’alguna manera és el país, la Xina, la que ha d’escollir.

El segon triangle és temporal: Els costats estan ben marcats, el primer té lloc, com hem comentat abans, a la Xina de 1999 i es diferencia fins i tot perquè té un format de pantalla quadrat, com es podia veure abans a la televisió, una referència a l’antic i obsolet, hi ha moltes coses que es voldrien oblidar del passat i aquest format que grinyola una mica reforça aquesta sensació. És un país sense pols econòmic, que està sortint d’un comunisme estricte i on a poc a poc els més agosarats tendeixen a buscar oportunitats, tot s’hi val per fer negocis i l’ètica, dins de la llibertat i autogestionada, és un concepte no prioritari pels més vius i valents.

  • La segona pota és l’any 2014, també som a la Xina i ja està filmada en format panoràmic, les coses han canviat substancialment i a la protagonista li va prou bé econòmicament. Torna a tenir contacte amb el seu antic pretendent, aquell que finalment no va ser escollit, es veu que encara l’aprecia i l’ajuda sense esperar res a canvi, nostàlgia del passat, recança de la decisió presa; fins i tot ella es guarda una invitació per la seva boda que ell no va usar quan va marxar ferit en el seu orgull. El seu pare es queda adormit a l’estació del tren i mort sense adonar-se i el tren segueix cap al futur, ella el plora desconsoladament, una altra al·legoria trista cap a un passat que ja no tornarà. El seu fill ja viu en un altre món que ella, i quan s’acomiaden ella ho accepta resignadament, marxa cap al futur i ella creu que ha de ser així.
  • Finalment, es tanca el triangle l’any 2025 i passa bàsicament a Austràlia, aquest cop amb format “scope”, una constatació de la diàspora xinesa arreu del món. Aquí el protagonista principal és el fill, que ja té divuit anys, també hi és el seu pare que sempre havia somiat a viure en aquest país. El salt cap endavant l’aprofita el director per fer una previsió un xic fatalista del futur del seu país i la seva gent; ho escenifica amb la incomunicació entre pare i fill, que han de parlar fins i tot amb el traductor de Google, ja que el pare no parla anglès i el fill no recorda el xinès. És la pèrdua de les arrels, de les tradicions i fins i tot de l’idioma; per això a la universitat on va el fill, la classe de xinès aquesta plena de xinesos que volen recuperar la seva identitat perduda, aquest és un punt d’esperança. Especialment interessant i reveladora la relació entre el fill i la seva professora de xinès, una persona cosmopolita, però que ha sabut mantenir les tradicions i vol passar el testimoni als joves; podem veure com ell té la necessitat inconscient de recuperar els seus orígens, la família tradicional, la figura de la mare, de retrobar-se a ell mateix.

Podríem pensar també que és una al·legoria amb la mare pàtria, la Xina?

Si pugem una mica cap a la superfície de la cinta, tenim després del triangle amorós, una auca familiar i social, que va del passat fins al futur, amb una protagonista que sembla una mica fora del temps i per sobre les circumstàncies, que veu com al seu voltant les persones creixen, pugen, baixen, fracassen, es perden i tracten sense massa èxit de retrobar-se. Veiem unes referències, com aquella alta torre amb els sostres corbats tan típica de l’arquitectura xinesa, aquell riu sovint glaçat, com a testimonis silenciosos que hi ha coses immutables al pas del temps. També està omnipresent la música, amb aquella cançó dels “Pet Shop Boys”: Go West, que animava als comunistes a marxar cap a occident, que es repeteix com una constant de lluita i il·lusió, que ens anima a caminar cap a l’oest, on les coses creiem que seran millors; amb ella engega aquesta pel·lícula amb una brillant coreografia i també la tanca amb la protagonista, encara jove, ballant sota la neu amb un somriure a la cara.

Diu la cançó:
“-Allà on l’aire és lliure. -Serem el que vulguem ser. -Posem-nos doncs en marxa.- Anem cap a l’oest”

Un film ben dirigit, amb bona fotografia i en general bon ritme, que ens situa dins de l’evolució anímica de la Xina i com ho perceben els mateixos xinesos, un guió interessant, però que s’hauria pogut escurçar en 10 o 15 minuts sense perdre res. Jo la recomano a tots els cinèfils i als amants de la història i de les altres cultures.

Xina 2015 (2hores 11 minuts)
Director: Jia Zhang Ke
Guió: Jia Zhang Ke
Actors: Tao Zhang Yi, Liang Jingdong, Dong Zijian, Silvia Chang,…