Quan una pel·lícula ha guanyat tants premis i ha rebut tantes bones crítiques i comentaris com aquesta, es crea en l’interior d’un cinèfil una gran expectació per anar a veure-la i gaudir del gran espectacle; si un gran espectacle, doncs és un musical i això vol dir colors, música, sentiments. Però després t’arriba que no n’hi ha per a tant, que l’argument és senzill i que la primera escena no se sap per què està allà ficada; fins i tot la coreògrafa creadora diu que tenia por que després d’aquesta primera escena, el públic, o almenys una part, abandones la sala. Uf no sabia que pensar allà assegut a la meva butaca esperant que tot comences…

Cotxes parats a un carril d’acceleració a l’autopista; la càmera es mou cap endarrere i la nostra percepció relativa és que els cotxes avancen… però en realitat estan ben parats. Llavors tot comença, una conductora s’aixeca i surt del seu cotxe per seguir la música que sona a la ràdio, es produeix com una reacció en cadena, i la veritat, quedo enlluernat davant d’aquesta explosió de moviment; però si els cotxes estan parats!!! Penso després de veure-la, que és impossible construir una manera més complicada de presentar-nos als personatges principals, i de pas, que ells es vegin per primer cop l’un a l’altre; però també que és impossible fer-ho d’una manera millor i que en realitat, en aquesta vertiginosa escena inicial, ens expliquen, subtilment i sense paraules, tota la pel·lícula.

Acompanyem a la protagonista al seu pis, que comparteix amb unes amigues, encara no hi ha hagut temps de tancar la boca d’admiració després de l’escena inicial, i ens capbussem un altre cop un festí de colors en moviment. Seguim a les noies per les habitacions, per la sala, la cuina i els banys, volen sortir de festa i s’estan emprovant la roba per veure que els hi quedarà millor. Fins ara tot un oh visual, desitgem que comenci ja la història i que puguem passar de les sensacions estètiques als sentiments.

¿Però que va la cinta?

És la clàssica història romàntica on un noi i una noia es coneixen i després d’estira-i-arronsa s’acaben enrotllant, del temps i la convivència surten les petites diferències que els separen, de fet és molt difícil casar simultàniament els somnis de l’un i de l’altre, els hi falta paciència i comunicació i els hi sobra independència, llibertat i aquell pensar que saps el vol l’altre sense preguntar, però com són bona gent sempre queda alguna cosa i a més cadascun ha ajudat a l’altre, mai se sap com pot acabar tot.

Ho he dit tot, res que no sabéssiu per la sinopsi o la premsa, però no he dit res de concret, ja que això mateix els hi passa a quasi totes les parelles del món, però són precisament les petites i subtils variacions les que fan la diferència, aquelles que distingeixen a unes persones de les altres i que fan que les relacions siguin màgiques. ¿Ho són les del film?: Jo no ho sé veure. Després està també el com s’expliquen les coses, la capacitat de transmetre i fer-nos sentir el que senten els protagonistes i fer de tot plegat, del quotidià, una història universal.

¿Ho aconsegueix aquesta cinta?

jO CREC QUE NO

En el seu anterior i celebrat treball, “Whiplash“, el director, en Damien Chazelle, ens contava una història quasi sadomasoquista, una relació de dominació i submissió també al voltant de la música de jazz; un mestre i un alumne portaven la seva dialèctica a límits inhumans amb la suposada excusa d’assolir la perfecció interpretativa. No hi havia la recerca de l’expressivitat per tal de transmetre uns sentiments, sols la repetició i el càstig sense més ni més; com si la música fos un exercici gimnàstic, ús esport olímpic, tractar de convertir a la persona en una màquina. No hi havia ànima. Una mica això mateix és el que passa amb La la land; tractaré d’explicar-me.

Els protagonistes inicien la seva relació com per casualitat, després de coincidir en diverses ocasions, com per esgotament, no hi ha aquella espurna física ni tampoc sentimental o intel·lectual que els uneixi, simplement passa i ja està. És cert que ballen sobre les estrelles i aquesta experiència deu ser única i suficient per unir les seves ànimes, però no ens ho diuen, o el director és incapaç de fer-nos veure aquest sentiment. De sobte estan junts, mira tu que bé. Mai fan un projecte de vida comuna ni tampoc planifiquen les seves activitats per aconseguir continuar units, cadascú segueix amb el seu, fins i tot un fa un gir a la seva orientació professional sense parlar-ho amb la parella,

¿mal rotllo, no?

Són uns somniadors immadurs que coincideixen una temporada. Passa molt sovint entre els joves, direu; certament, però no em val per contar una suposada història d’amor transcendent. No hi ha passió, ni tampoc patiment, ni la por o el dolor de la pèrdua, cap sentit dramàtic.

¿Què pensen?, ¿què creuen?, ¿què volen?, ¿en què somien els personatges que surten a la cinta?

Doncs no ho sabem perquè no ens ho diuen, a part de les seves aspiracions professionals la buidor més absoluta.

Està com retrata la pel·lícula al noi i a la noia; ell té els seus dubtes, però decideix, i per sobre de tot està la seva carrera, en el fons sap el que vol; però també el que vol ella!, fins al punt de prendre decisions per ella; però conservar-la, seguir al seu costat, no és mai una prioritat. Ella és feble, no té les coses massa clares i es deixa portar una mica, tampoc ell està en primer lloc. És una mica el clixé clàssic, els homes ho tenen més clar. No, no és una cinta feminista ni tampoc progre.

Després hi ha el jazz, la música fetitxe del director, suposadament la gran passió del protagonista, però ni en el fons ni en la forma aconsegueix ficar-nos dins d’aquest meravellós món de creativitat, només és un decorat i prou; ¿per què us preguntareu? Ho diu el director per boca d’un dels amics del protagonista:

“És una música antiga que ja no agrada a la majoria de la gent”.

No Sigués que si abuséssim d’ella perdéssim audiència per la pel·lícula.


Amb totes aquestes coses que us he dit entendreu que el film passa davant nostre sense provocar cap sentiment que no sigui purament estètic, que tal com està el món no és poca cosa, però quan esperes una gran obra busques alguna cosa més fins al punt que malgrat la coreografia i les cançons, sobretot a la part central, la pel·lícula es fa una mica llarga.

Per acabar i per si de cas podria quedar algú decebut amb el final, el director ens passa a càmera ràpida un altre possible desenllaç, una meravella, un més difícil encara de funció de circ; però no us equivoqueu, és ell el que ho pensa doncs ella sols somriu.

USA 2016 (2hores, 7 minuts)
Direcció: Damien Chazelle
Guió: Damien Chazelle
Actors: Emma Stone, Ryan Gosling, Jhon Legend, Rosemarie DeWitt, …