Aquest film es un esclat de percussió, dit això en el sentit mes literal de la paraula,  doncs percutir es colpejar; ja sigui una bateria,  com es el cas, un tambor o el cap d’una persona; però també es pot colpejar un afany, una il·lusió o un orgull.
Veient aquesta pel·lícula tens la sensació d’haver-la vist en el passat, et sens en un territori conegut, tu ja has vist abans aquesta situació en el cinema, pot ser amb els protagonistes vestits diferents i amb uns altres decorats, però estrictament ben igual. No es gens difícil pensar en la primera part de “Full Metal Jacket” de Kubric, o en “el sergent de ferro (Heartbreak Ridge)” de Clint Eastwood, malgrat que a Whiplash bescanviem la guerra per la musica, les armes per instruments i el centre d’instrucció de reclutes per un conservatori superior de musica, aquest es un fet circumstancial, la essència es ben present i comuna.
Un inici definitori, la càmera avança per un passadís i al final, en una petita habitació veiem una bateria i un noi que l’esta tocant, s’obre la porta i apareix un personatge vestit de negre del que veiem sols les sabates, la càmera sempre de baix a dalt, amb respecte però sobre tot amb submissió; quasi no hi ha paraules.
Es una pel·lícula misògina, pràcticament no hi surten dones, i els diàlegs plens de paraulotes i pujats de to reforcen aquesta masculinitat, com si aquest territori estigues prohibit per les dones, com a un cafè d’un país musulmà. ¡¡¡Però si la Ripley de Alien i les seves sagues ja van demostrar que una dona pot ser dura i valenta!!! I a mes esta la tinent O´Neil. ¿ Que te aquest mon que es territori tabú per les dones?. Per cert, no es un film militar, es musical, per si encara no ho sabíeu… Però es clar, no es una musica qualsevol, es jazz, una musica antiga i bàsicament masculina on les dones sols apareixen per ser adorades, com unes deesses que amb la seva veu omplen de llum un espai sobri, fosc, no necessariament trist però quasi sempre introspectiu.
Hi ha un duel interpretatiu pràcticament sense paraules, doncs parla la musica, no,¡¡¡ la musica no!!!, les baquetes per tocar la bateria del music i la batuta i les mans del director. Hi ha pressió i claustrofòbia, hi ha proximitat intimidadora, suor, llàgrimes, sang, submissió i rebel·lió, lluita i agressió física; i desprès el buit mes absolut que sols es trencarà amb la visió del botxí. Una mica com a “Il portiero di notte” de Liliana Cavani, que conta el retrobament entre un carceller d’un camp de concentració i una de les seves víctimes que reprenen una relació sadomasoquista ; el síndrome d’Estocolm en estat pur. Aquí la historia tindrà un final ben diferent, una sublimació, una superació, una comunió amb la genialitat que pot fer que el mestre caigui de genolls davant del alumne i del seu art. Segur que es axis? ¡De cap manera!, cau rendit d’orgull davant de la seva obra, de la seva creació; com un Miquel Angel davant del David, orgullós d’haver donat vida a un tros de pedra morta i callada. Esculpir carn, sang, esperit i músculs en lloc de pedra.
Hi ha mes lectures que aquesta; si partim de la idea de masculinitat podem trobar un procés iniciàtic cap a la maduresa, on un jove adolescent ha de superar dures proves per accedir a la edat adulta, única forma de demostrar que serà capaç de fer el seu paper en un mon salvatge i exigent; en aquest cas un mon que sols accepta els millors en el seu grup, a la seva “casta”, com diuen alguns pejorativament, oblidant que ells també tenen la seva.
També es la extrapolació d’un mètode de treball militar a altres àmbits; no es cap originalitat encara que si un retorn al passat i una suposada demostració de les teories de Maquiavel: El fi justifica els mitjans…
Jo personalment no acabo de creure en tot això. Potser perquè de petit tenia un professor de musica que et picava els dits  amb la batuta si desentonaves i jo era molt dolent en musica… No, no es per això, doncs crec que aquest mètode es un recurs a usar en conta gotes, doncs som intel·ligents per alguna cosa mes que per entendre una equació matemàtica, i crec que la persuasió es un art amb el que tots hi guanyen, com en la musica. Es poden guanyar batalles i guerres sense disparar ni un tret. Tornem al mon bèl·lic.
Desprès  d’aquesta disquisició filosòfica sobre el fons de la historia anem al fons de la qüestió real, a la pel·lícula. En aquest aspecte estem davant de una obra important, un gran treball d’estil i d’interpretacions, on pràcticament sense argument et quedes clavat a la teva butaca sense quasi poder respirar i fins i tot pot ser que a la fi acabis tant suat i amb el pols a 180 com el protagonista.

USA 2014 ( 1h, 43 min)
Director: Damien Chazelle.
Guio: Damien Chazelle
Actors: Miles Teller, J.K. Simmons, Melissa Benoist, Paul Reiser, Austin Stowell…