Aquest film és un esclat de percussió, en el sentit més literal: Whiplash, en anglès, vol dir “fuetada”, i percudir, en català, és colpejar, donar un cop o una sotragada forta. Pot ser una bateria, com en aquest cas, un tambor o fins i tot el cap d’una persona; però també pot colpejar un afany, una il·lusió o un orgull.

Veient aquesta pel·lícula tens la sensació d’haver-la vist en el passat, et sents en un territori conegut, tu ja has vist abans aquesta situació en el cinema, potser amb els protagonistes vestits diferents i amb uns altres decorats, però estrictament ben igual. No és gens difícil pensar en la primera part de “Full Metal Jacket” de Kubrick, o en “El sergent de ferro (Heartbreak Ridge)” de Clint Eastwood, malgrat que a Whiplash bescanviem la guerra per a la música, les armes per instruments i el centre d’instrucció de reclutes per un conservatori superior de música; aquest és un fet circumstancial, l’essència és ben present i comuna.

Un inici definitori: la càmera avança per un passadís i, al final, en una petita habitació veiem una bateria i un noi tocant-la; s’obre la porta i apareix un personatge vestit de negre del qual veiem sols les sabates, la càmera sempre de baix a dalt, amb respecte, però sobretot amb submissió; quasi no hi ha paraules.

És una pel·lícula misògina, pràcticament no hi surten dones, i els diàlegs plens de paraulotes i pujats de to reforcen aquesta masculinitat, com si aquest territori estigués prohibit per a les dones, com en un cafè d’un país musulmà.

Però si la Ripley d’Alien i les seves sagues ja van demostrar que una dona pot ser dura i valenta!

I, a més, hi ha la tinent O’Neil. Per què aquest món continua sent un territori tabú per a les dones? Per cert, no és un film militar, és musical, per si encara no ho sabíeu… Però és clar, no és una música qualsevol, és jazz, una música antiga i bàsicament masculina on les dones sols apareixen per ser adorades, com unes deesses que amb la seva veu omplen de llum un espai sobri, fosc, no necessàriament trist però quasi sempre introspectiu.

Hi ha un duel interpretatiu pràcticament sense paraules, ja que parla la música; no, la música no, les baquetes per tocar la bateria del músic i la batuta i les mans del director. Hi ha pressió i claustrofòbia, hi ha proximitat intimidatòria, suor, llàgrimes, sang, submissió i rebel·lió, lluita i agressió física; i després el buit més absolut que sols es trencarà amb la visió del botxí. Una mica com a “Il portiere di notte” dirigida per Liliana Cavani, que explica el retrobament entre un carceller d’un camp de concentració i una de les seves víctimes que reprenen una relació sadomasoquista; la síndrome d’Estocolm en estat pur. Aquí la història tindrà un final ben diferent, una sublimació, una superació, una comunió amb la genialitat que pot fer que el mestre caigui de genolls davant de l’alumne i del seu art.

Segur que és així?

De cap manera! Cau rendit d’orgull davant de la seva obra, de la seva creació; com un Miquel Àngel davant del David, orgullós d’haver donat vida a un tros de pedra morta i callada. Esculpir carn, sang, esperit i músculs en lloc de pedra.

Hi ha més lectures que aquesta; si partim de la idea de masculinitat podem trobar un procés iniciàtic cap a la maduresa, on un jove adolescent ha de superar dures proves per accedir a l’edat adulta, única forma de demostrar que serà capaç de fer el seu paper en un món salvatge i exigent; en aquest cas un món que sols accepta els millors en el seu grup, a la seva “casta”, com diuen alguns pejorativament, oblidant que ells també tenen la seva.

També és l’extrapolació d’un mètode de treball militar a altres àmbits; no és cap originalitat encara que sí un retorn al passat i una suposada demostració de les teories de Maquiavel: el fi justifica els mitjans…

Personalment no acabo de creure en tot això. Potser perquè de petit tenia un professor de música que et picava els dits amb la batuta si desentonaves i jo era molt dolent en música… No, no és per això. Crec que aquest mètode és un recurs a usar en comptagotes, perquè som intel·ligents per alguna cosa més que per entendre una equació matemàtica, i que la persuasió és un art amb el qual tots hi guanyen, com en la música. Es poden guanyar batalles i guerres sense disparar ni un tret. Tornem al món bèl·lic.

Després d’aquesta disquisició filosòfica sobre el fons de la història, anem al fons de la qüestió real, a la pel·lícula. En aquest aspecte estem davant d’una obra important, un gran treball d’estil i d’interpretacions, on pràcticament sense argument et quedes clavat a la teva butaca sense quasi poder respirar i fins i tot potser que a la fi acabis tan suat i amb el pols a 180 com el protagonista.

USA 2014 (1 h, 43 min)
Director: Damien Chazelle
Guió: Damien Chazelle
Actors: Miles Teller, J.K. Simmons, Melissa Benoist, Paul Reiser, Austin Stowell…