Als primers plans de la cinta veiem com un meteorit en flames creua fugaç  el firmament a la nit  i molt breument  la riba d’una platja plena de meduses mortes que la marea ha deixat en sec; al final del metratge es repetirà la mateixa escena i veurem a les gavines baixant  per menjar-se els cossos  caiguts a la sorra…

Aquestes referències simbòliques seran tota la natura que veurem en aquest  film urbà, doncs som a New York,  i bàsicament d’interiors, doncs la acció transcorre en un teatre de Brodway a tocar de Times Square.

Michael  Keaton va ser Batman en el passat, un súper heroi disfressat de rat penat, i el personatge que representa a aquesta pel·lícula va ser Birdman, una altra disfressa heroica també fa molt de temps; una curiosa coincidència que pot fer reflexionar sobre els encreuaments entre realitat i ficció; això es el que fa aquesta pel·lícula doncs es un film que parla d’actors, podríem per tan dir que fan de si mateixos.

El film planteja la qüestió de qui som, de qui creiem que som i de qui volem ser; de quina es la nostre consciencia o de si en tenim mes d’una, que fins i tot pot ser col·lectiva i no volguda. Com va dir el poeta: “Diguem com em veus i axis sabre qui soc quan em mires”.

En un poble petit tothom es el que es i això es públic,  fins i tot per el propi interessat, com si portessis una etiqueta que no es pot arrancar, no hi ha alternativa i per aquest motiu alguns han de marxar per tornar a començar, però en el anonimat de la gran ciutat podem jugar a ser persones diferents. Per la gent publica, especialment per les estrelles del mon del espectacle, es produeix aquesta dicotomia mes que per cap altre persona, estem en el poblet global i tots creuen saber millor, fins i tot que ells mateixos, qui son; i aquesta consciencia comuna els marca i els persegueix.

Diu un personatge: “En el escenari no tinc cap problema, es a la realitat on els tinc”, com si fos, que ho es, mes fàcil actuar segons un paper predeterminat que fem nostre, que no pas a la vida real on tot es improvisat i per tant no podem saber com reaccionarem, aterrador per un actor que al escenari ho te tot controlat.

Hi ha molts casos on els actors no han pogut superar als seus personatges que els hi  han robat l’anima. En Johnny Weissmuller  va embogir i en el centre mental os estava internat feia el famós crit de Tarzan. En Christopher Reeve, Superman a la ficció, va acabar en una cadira de rodes. En John Travolta va quedar marcat per “febre del dissabte nit” fins que en Tarantino el va rescatar. La Gloria Swanson va fer d´ella mateixa en la inoblidable “El crepuscle dels Deus” de Willy Wiler; una situació molt similar a la del Michel Keaton a Birdman…

Es un film certament crepuscular on el protagonista arribat a una edat vol canviar la seva historia, el que ha sigut, i re inventar-se, per tractar de ser el que creu que voldria ser. No serà una tasca gens fàcil doncs haurà de lluitar contra aquells que volen pispar-li el protagonisme, contra les etiquetes i els prejudicis i sobre tot contra ell mateix, la seva altre consciencia. Transcendir, deixar un llegat prou bo com per esborrar un passat que no acaba d’agradar. Es això possible o la nostra historia ens perseguirà per sempre mes?. Ens podem redimir?

Però la pel·lícula es molt mes que aquesta xerrameca filosòfica docs es mes simple i lineal que tot el que he escrit: Un home  al arribar a la vellesa, decideix jugar-se tot al que te a una sola carta per transcendir en un acte heroic i arriscat.

El treball de direcció és genial; moltes de les escenes d’aquesta pel·lícula estan rodades en un pla continuat, sense el clàssic, “talleu, es bona!!”, i axis veiem com la càmera va seguint als personatges pels passadissos del teatre i  com entra en el escenari  on hi ha altres actors, que s’incorporen d’aquesta manera a l’acció, una mica com si estiguéssim filmant amb una càmera domestica; espontaneïtat, realisme, però amb gran tècnica i qualitat, es el TRES D, sense TRES D, que ens fa sentir com si realment estiguéssim dintre de l’acció, com espectadors en un teatre per el que ens podem moure lliurament  per escena, com si fossin invisibles i axis observar la escena des de diverses perspectives. 

També hi ha molts primers i primaríssim plans, imprescindibles per el treball introspectiu que es fa amb els personatges, entrant a les seves animes i  capbussar-nos en els seus pensaments. No oblidem les actuacions que son memorables i mereixen un reconeixement  per la seva dificultat tècnica i per el seu compromís amb en Michael Keaton liderant  a Edward Norton, Emma Stone i Naomi Watts, que com a secundaris estan millor que molts protagonistes.

La estètica es molt important i queda reforçada per el to oníric  d’algunes seqüències on el que veiem son aparentment  els somnis malaltissos del protagonista, una mica com a All that jazz de  Bob Fose, que jugava amb el transit de la vida a la mort, en aquest cas amb una doble personalitat; axis no es estrany veure una banda de musica desfilant per escena. Parlant de musica, hi ha una bateria que dona el to i el ritme a tot plegat.

La historia es trepidant, esbojarrada, molts cops divertida i fins i tot hilarant,  però també patètica i trista, no fa concessions, no es una pel·lícula filmada per agradar, malgrat això no podràs deixar de mirar-la fins a la ultima escena i segurament sortiràs del cine sense saber exactament que es el que has vist, doncs no pertany a cap gènere, o potser a tots. Si t’agrada el cine sabràs que has vist una molt bona pel·lícula però potser no sabràs dir si a tu t’ha agradat o no, i menys encara el missatge que ens volia donar encriptat el director; sobre aquest darrer  punt he volgut centrar aquesta crònica. No us la perdeu!!!!

USA 2014 ( 1h, 58minuts)
Direcció: Alejandro Gonzalez Iñarritu
Guió: Alejandro Gonzalez Iñarritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris, Armando Bo.
Actors: Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Naomi Watts, Zach Galifianakis, Andrea Riseborough, Amy Ryan…