Aquesta es la ultima entrega de la per ara trilogia de Richard Linklater  sobre les edats del amor, 9 anys separen cadascuna de les entregues: “Abans del mati”, 1995, “Abans de la tarda“, 2004, i  finalment al 2013, la que avui comentem, “Abans del capvespre”. Els actors protagonistes son els mateixos i els seus personatges també, el temps ha passat per tots i les seves vides han anat canviant, tal com li passa a tothom; es per tant una doble performance, dintre i fora de la pantalla.

Els punts forts de la pel·lícula son, la química entre els seus dos protagonistes, al hora combinatòria i explosiva, les situacions absolutament quotidianes i creïbles i els diàlegs totalment versemblants, reals diria jo. 
 
Hi han quatre parts perfectament definides, com si fossin les quatre estacions de Vivaldi o els actes d´una obra de teatre: Un viatge en cotxe on assistim a la gestació d´un  conflicte,  aparentment intranscendent, fruit de la mala consciencia d’un pare, però també de la por d’una dona, que ja no tant jove es pot sentir menys seductora, menys centre de tot plegat, origen de la vida i temple del amor. Uns diàlegs entre un grup d´amics en una vil·la  grega de vacances, lliures i a vegades agosarats, o com carregar-se de raons. La explosió de la ofensa, que mai es la que es si no la que percebem, la que ens fereix profundament.  Finalment el retorn als orígens de tot, als records i als sentiments, a aquell indret on viu el amor, que s’alimenta de l’admiració, el respecte i el reconeixement, però també de la fascinació de l´un per l’altre, del humor,  del riure i de la complicitat. No hi ha eina de convenciment tant poderosa com pintar un quadre o com contar un conte…

Es una pel·lícula on es retraten les interioritats del anima humana, amb les pors, els egoismes, les males consciencies i els despits, amb les que tots ens podem identificar per poc que meditem i per tant la historia se’ns fa propera i familiar. Les reaccions del personatges poden ser les nostres mateixes reaccions i les seves  ràbies poden ser les nostres. Per això el final, la conclusió pot ser també la nostra.

Aquest  film  podria ser perfectament una obra de teatre doncs es sustenta en els diàlegs i en els actors, on els primers plans son majoria i en el que ens podem sentir com voyeurs que espiem a la parella del costat, o encara millor, que ens veiem a nosaltres mateixos reflectits en un mirall com si rebobinéssim una filmació feta amb una càmera domestica i la tornéssim a passar per ensenyar-li al nostre psiquiatra.
 
Si volem acció o  sorpresa, aquesta no es la nostra pel·lícula,altres hi ha que fan aquesta funció;  però si el que volem es aprofundir en la nostra realitat i meditar sobre ella, llavors ja anem millor encaminats, i si us dic que tot acaba be, llavors ja tenim el motiu per anar al cine.
 
Una terrassa al costat del mar, il·luminats amb la llum de la lluna i gaudint de la visió d’unes petites barques surant  en un mar ben pla. ¡Quina pau, quina tranquil·litat!. Quin final tant desitjat.
 
USA 2013 ( 1h, 44min)
Direccio: Richard Linklater
Guio: Richard Linklater, Julie Delpy, Ethan Hawke
Actors: Julie Delpy, Ethan Hawke,…