Icíar Bollain és una directora socialment compromesa, les seves històries són crítiques, volen tocar-nos la consciència, volen fer que ens aixequem de la cadira i prenguem partit, per això sempre tenen un aire de míting polític, però no programat sinó de tipus obert i assembleari, on tothom pot dir la seva, però ningú vol amagar la veritat ni presentar-nos un futur de color de rosa.

Aquest film no és cap exempció i ens vol parlar de les arrels, dels valors, de la dialèctica entre tenir o ser; bé aquesta seria sols una part, la més evident, per tant, també ens vol parlar d’un país: Espanya, i d’una època molt concreta: l’era del maó, dels diners fàcils i de la pèrdua dels valors autèntics, amagats i presoners darrere de les paraules buides, de les idees antigues i dels falsos missatges; una Espanya que era com un decorat de cartó pedra, l’Espanya de la primera majoria absoluta del PP; aquella que deien que “va bien”, un país que ens volien vendre com nou, però que era el mateix d’abans, que havien guardat en un calaix després de la dictadura i ens el tornaven a treure sols amb una nova i lluent capa de pintura, això sí, el blau de la nova pintura era una mica més suau i apagat. Al final el somni es va convertir en malson i el despertar vam caure de cap a la crisi econòmica de la qual encara no hem sortit.

Però centrem-nos en la pel·lícula en si: Ens parla de la relació d’una noia amb el seu avi, una relació d’adoració mútua; de fet és cert allò que diuen que els avis, teòricament alliberats de la responsabilitat de l’educació, malcrien als nets, els hi donen un amor i una tendresa que van negar als fills; en general, també tenen més temps que els pares, preocupats per portar les garrofes a casa cada dia.

Intuïm que la relació de l’avi amb els seus fills va ser dura, tractant-los de portar pel camí de la tradició a cop de bastó, molt treball i poca recompensa a la terra, una forma de fer passada de moda, sobre tot davant d’una època en què semblava que tothom es podia fer ric amb poc esforç, o amb molt, però ric si o sí. Però llavors tot es va trencar: la relació entre pares i fills i també el nou ordre econòmic; i es van perdre les dues coses, es van quedar amb la família desfeta i sense diners: Una generació perduda.

L’avi ja és gran i està malalt, diuen que les persones ancianes recorden més el passat llunyà que no pas el recent, i ell només recorda i pensa en l’olivera mil·lenària que sempre havia vist a casa seva i que els seus fills van vendre per invertir. La noia pensa que si pogués recuperar el passat, l’avi es posaria bo, i per això li canta cançons en la seva llengua materna, el català, doncs som a Castelló; té la idea que si aconseguís retornar l’olivera al seu lloc original, el seu avi tornaria a ser fort i tornaria a parlar, a cantar i a somriure, fet i fet els arbres tenen poders màgics i connecten als homes amb la terra, amb la vida. Per això es llença a una boja aventura per Europa amb l’objectiu de tornar a casa l’olivera: Aquesta és la història sense més ni més; el somni de fer un miracle quasi impossible.

La protagonista es diu Alma, un nom força simbòlic, sols té vint anys i emocionalment va una mica desorientada per la vida, té molta ràbia acumulada, no se sap contra que, no té por de res, és descarada i creativa. Per dur a terme el seu propòsit necessitarà la complicitat de les seves incondicionals amigues i paral·lelament la solidaritat de grups ecologistes repartits per la xarxa que tractaren de donar suport sobre el terreny, tot un enrenou on es barrejaran lluites paral·leles i reivindicacions locals, no us penseu que tot és altruisme. Superimportant per poder dur a terme l’acció, el suport logístic d’un tiet i d’un amic que aspira a més que no saben del tot on es fiquen. Llavors la cinta es convertirà en una road movie per les carreteres d’Europa. Una nova oportunitat per l’Icíar de ser bel·ligerant amb les grans corporacions, que busquen símbols per donar una imatge ecològica ben contrària als seus actes, la compra d’una reputació que no tenen i que contrasta amb una prepotència absoluta i una gran distància amb la societat real, la de les persones.

Però no us penseu que serà una novel·la rosa atès que la realitat acostuma a vestir-se amb colors més foscos i la directora no és amant dels happy end.

La història en si, les relacions, les converses, les reaccions i els actes dels personatges són una mica previsibles i també un xic superficials, innocents com la protagonista, molts cops poc versemblants, a vegades quasi infantils, tant és així que ens pot semblar que estem dins d’un conte, per tant, no hi ha aquell dramatisme que fa patir i es pot veure la pel·lícula amb serenor i sense ensurts. Jo diria que els propòsits i les intencions són superiors al resultat aconseguit, malgrat que l’obra és molt digna i combativa; l’epíleg, també de llibre donades les circumstàncies, està ple de simbolisme, d’esperança i perquè no, de poesia.

Una pel·lícula interessant, ben feta, actual, propera i que ens farà passar una bona estona.

Espanya 2016 (1hora, 34minuts)
Direcció: Icíar Bollain
Guió: Paul Laberty
Actors: Anna Castillo, Javier Gutierrez, Pep Ambrós, Manuel Cucala, Miguel Angel Aladrén, Carme Pla, Ana Isabel Mena, …