És difícil trobar una pel·lícula que hagi guanyat o estat nominada a tants premis com aquesta, ni més ni menys que divuit en total i a més en diversos apartats en quasi tots els casos: espectacular, sorprenent!!!; per acabar-ho d’abonar tant la critica com el públic la puntuen molt alta; tractaré amb aquest escrit d’esbrinar el perquè. Us demano que llegiu aquesta crònica sense pressa i sense prejudicis, tractant de sentir el mateix que sent el protagonista, escoltant dins del vostre cap les paraules que he escrit amb la pretensió de descriure aquesta sensació.

Manchester by the see ens parla del dolor més gran que es pot sentir, de la pèrdua més absoluta i de la buidor, de la culpa més profunda i traïdora, de la soledat buscada i de la impossibilitat de trobar-la, però també de la responsabilitat i del valor necessari per afrontar-la quan les forces t’abandonen, de la impossible redempció i dels lligams familiars com a única substància que perdura quan tot s’ha enfonsat. De la desolació, però també d’una tímida esperança de futur; francament la cinta assoleix la fita i no calen més paraules.

Els antics jueus per demostrar una gran pena s’estripaven les vestidures públicament entre grans exclamacions de dolor, en altres cultures es tiraven cendra i sorra per sobre del cap, als enterraments gitanos les dones criden i ploren sense parar repetint el nom del mort; fins i tot alguns animals expressen la seva tristor de forma ben gràfica, sonora i evident. Els humans amb aquestes manifestacions tractem de foragitar la pena i el dolor, com si amb aquestes accions poguéssim fer que el dol fos menys terrible, com una forma de compartir-lo, d’expandir-lo, de sentir-nos una mica més acompanyats en la nostra pena.

¿Però què passa quan també hi afegim la culpa? ¿Quan la vergonya i la nàusea no ens permet mirar a la cara a aquells als que estimem? ¿Què passa quan aquest dolor és tan gran i profund que en lloc d’esclatar cap a fora fes implosió cap a dins? ¿Què succeeix quan volem cridar i de la nostra gola no surt ni una paraula? ¿Què passa quan som incapaços de raonar res que no sigui insignificant i concret? Quan perdem la parla, quan mirem sense veure i ens movem com autòmats?

Llavors hem mort en vida i a l’única cosa que podem aspirar és a fer-nos invisibles, a desaparèixer, per tal que la nostra visió no pertorbi a ningú i de retruc a nosaltres mateixos, com uns fantasmes que no veuen la seva imatge reflectida en un mirall; cal fugir, anar-nos-en ben lluny per sempre més, tant de bo poder desapareixia.

En aquesta situació ens presenten al protagonista des del principi de la cinta, no entenem per què actua com ho fa i sols podem pensar que està fugint d’alguna cosa terrible, una feina anònima i una vida amagada de tothom i solitària, lluny de la seva ciutat, és tot el que ens mostren; alguns flashbacks ens fan veure que havia tingut una altra vida, feliç i normal com tenim la majoria i que no entenem per què va perdre. Llavors una trucada del passat el farà tornar, un dolor al cor per algú que no en té de cor i saltarà com impulsat per una molla, perquè quan tot tu et sents trencat i res no et queda menys els remordiments, sols un lligam per sobre teu et pot fer moure i aquest és la família.

En Lee Chandler, el protagonista, arriba al seu poble amb la idea de fer unes gestions ràpides, amb el mínim contacte humà possible per tal de poder tornar com més aviat millor al seu aïllament voluntari, però les circumstàncies faran que l’estada sigui més llarga del previst; això l’obligarà a tornar a tenir contacte amb tots aquells que pocs anys abans havien estat el seu cercle habitual. Veurem que aquesta situació és incòmoda per tothom i especialment dolorosa per en Lee, diríem que insuportable, de fet molta gent tracte d’evitar-lo i es veu que en molts casos té el rebuig d’una malaltia contagiosa i terrible.

Trobo especialment interessant la relació amb el seu nebot, un adolescent de disset anys del que haurà de fer-se responsable, un xicot brillant però “passota” que creu que tot el món és seu i que se’l cruspirà en quatre dies, tal com creuen molts joves d’ànim valent, però que veurà sense entendre el perquè com tot el seu univers s’enfonsa; al seu costat tindrà aquell que havia estat més proper a ell després del pare, però ara convertit en un mor vivent, sembla sense cap dubte una parella per un film còmic.

¿Sorprenent? ¿Inadequat?

De cap de les maneres, la vida és així i sovint es riu de nosaltres. Per això trobem situacions esperpèntiques que podrien ser còmiques si no fossin tan terribles.

El guió és brillant i fa que a poc a poc, gota a gota, anem coneixent el perquè de la història; ho fa jugant amb els salts al passat on veurem situacions reveladores, veritats que seria millor no saber i que faran que cada cop que tornem al present la realitat sigui més trista i desoladora; com aquella empresa en fallida que va rebent factures impagades fent més gran el buit i el desastre; com aquell malalt que recull l’analítica que li dona pocs dies de vida.

No hi ha cap recurs al plor fàcil ni al mocador, cap truc per trencar les defenses emocionals dels espectadors, cosa que ens permet mirar la cinta amb aires de suficiència i marcant distàncies; diríem que la sobrietat està per sobre de cap altra qualitat; si no volem patir, podem mantenir-nos al marge com a observadors no involucrats. Però el dolor hi és, com els pobres demanant al carrer, com la pena, com la mort al final del camí.

Malgrat tot i sense perdre l’essència el director ens deixa al final una escletxa d’esperança, no pas pel protagonista que ni pot ni vol, però sí pel futur de la seva família perquè la vida ha de seguir.

¿Què és el film?

Una història terrible comptada amb intel·ligència, de forma tan austera com un monge de clausura però sense amagar res ni deixar-se cap detall: El resultat brillant i mereixedor de reconeixements i lloances; com és el cas.

USA 2016 (2 h, 15 minuts)

Director: Kenneth Lonergan

Guió: Kenneth Lonergan

Actors; Casey Affleck, Michelle Williams, Kyle Chandler, Lucas Hedges, Tate Donovan, Erika McDermont,…