El film del qual parlem avui és un western modern, però western en estat pur, atès que tothom porta el barret al cap i la pistola a la cintura; també és una pel·lícula d’acció, en alguns moments trepidant, amb fugides, persecucions i baralles a trets; es podria també classificar com de lladres i serenos, ja que hi ha atracaments a dojo; en el fons és una cinta de denúncia social, una obra antisistema, perquè els protagonistes són com uns Robin Hood moderns; però per sobre de tot segons la meva opinió és una reflexió sobre la família i els seus llaços.

Dos germans, que van créixer junts i molt units en mig d’un ambient camperol, dur i una mica salvatge, separats després per unes circumstàncies personals difícils i per una vida que els ha ferit als dos, es tornen a ajuntar per reparar una injustícia i salvar la terra que els va veure néixer, per conservar el seu territori, el concepte més proper de pàtria que pot existir.

El títol que li han donat a casa nostra no té massa a veure amb el títol original. “Hell or high water” es traduiria literalment com “infern o inundació”, però és una frase feta i el seu significat és: “peti qui peti”, “a qualsevol preu”, “contra vent i marea” o “a capa i espasa”, una clara referència a la determinació dels protagonistes, disposats a arriscar-ho tot per assolir el seu objectiu.

Però malgrat aquesta traducció aparentment imperfecta el títol sí que té molt a veure en aquest cas amb la pel·lícula.”Comancheria” és el territori que habitaven els “Comanches”, una tribu ameríndia, que comprenia part dels actuals estats de Nou Mèxic, Colorado, Kansas, Oklahoma i Texas, és precisament aquest últim estat on es desenvolupa l’acció. Els comanxes eren anomenats “els senyors de les planes”, segurament perquè vivien de forma nòmada, lliures i sobirans en elles, caçant a cavall amb arc i fletxes en mig de les grans manades de bisons salvatges, tot el que podien veure i agafar els hi pertanyia.

El nom pel qual els coneixem prové de com els anomenaven els seus veïns els utes: “kumantsi”, paraula que en l’idioma “ute” vol dir “enemic”, “aquell que sempre em presenta batalla”; ja que com eren nòmades, caçadors, genets, com a màxim recol·lectors, no es dedicaven al conreu ni a la ramaderia o la fabricació, el que necessitaven ho agafaven del veí directament, ho robaven de forma violenta, creien que tot el que hi havia dins del seu territori era seu. En un moment de la cinta un dels dos germans li diu a un indi:

“Ets un comanxe?, el Senyor de les planes?, l’enemic? Jo soc com tu, també soc l’enemic, jo també soc un comanxe”.

Veieu doncs que el nom que li han posat aquí fa referència a l’esperit dels protagonistes, a com se senten i amb quin ànim actuen; el director ens ho deixa ben clar diverses vegades.

La pel·lícula és força crítica amb el sistema financer i amb els bancs, que apareixen com els veritablement malvats de la cinta, ningú se n’amaga de criticar-los; algú, un ciutadà qualsevol amb els seus texans i el seu barret, tracta d’explicar com Texas ha arribat a l’estat decadent i deixat en què es troba amb la següent reflexió:

“Abans hi havia els indis, tot era seu i agafaven el que volien, ho robaven; vam arribar els homes blancs, nosaltres, i els hi vam robar la terra als indis, i ara els bancs ens la roben a nosaltres”.

O com uns parroquians asseguts en un bar, també amb el seu barret, responen a la policia sobre el que han vist:

“Des d’aquí hem pogut veure com uns paios robaven al banc que ens ha estat robant a nosaltres tots aquests anys.”

Una resposta entre sarcàstica i satisfeta.

Cases aïllades i pobles lineals flanquejant les carreteres locals fan obligatori l’ús del cotxe i això ens permet, acompanyant als protagonistes, contemplar panoràmicament la desolació de les instal·lacions petrolieres abandonades i la precarietat general dels carrers i les cases, en comparació amb l’opulència de les dues costes del país i de ciutats com Nova York o San Francisco; això sí, a peu de carretera els cartells publicitaris anuncien com és de fàcil obtenir diners en poques hores si tens alguna propietat com garantia, com si fos el tros de formatge en una trampa per ratolins, una taula de salvació per surar en mig de la tempesta que acabarà convertint-se en plom ben aviat. Motius no els hi falten a la gent per odiar als bancs quan veuen que es queden la teva casa i et deixen sense res, sense esperança, esperant sols la mort. Però els protagonistes no estan disposats a perdre casa seva després de perdre la mare i com diu el títol en angles s’ho jugaran el tot pel tot.

Mirar al teu germà als ulls i veure al nen amb el qual vas jugar de petit et permet dues coses: retornar al món dels infants, quan creus que existeixen els reis mags i que tot és possible i tornar a sentir l’amor més pur; pot ser una relació bilateral de l’un envers l’altre, però sense deixar de ser l’home dur en qui t’has convertit. Per això, un dels punts forts de la pel·lícula és la comunicació entre ells dos, sense retrets i amb un sol objectiu: Fer justícia i recuperar el que és seu; però no us penseu que ho volen per ells, ni l’un ni l’altre, ho busquen per la continuïtat de la família.

A l’altre costat del taulell de joc trobarem una parella de policies ben curiosa, un d’ells està a punt de jubilar-se i es diverteix fent-li la guitza al seu company, són la reencarnació del xèrif clàssic, però més encarà del policia experimentat i pacient, del caçador que sap que amb una mica de paciència la presa anirà fins a on ell està esperant-la i llavors sols haurà de prémer el gallet; ja veieu, la partida està servida.

La història és rellevant, la relació tant de la parella de ràngers com dels dos germans és el centre de tot, però el que acaba de fer rodona a aquesta pel·lícula és l’ambientació, el clima, la descripció d’una zona que encara viu en el passat, l’extraordinària bellesa d’uns paisatges. Tal com un llibre pot tenir una bona història i estar a més ben escrit, aquest film també la té i està meravellosament filmat.
Sols un parell de detalls més: A la fugida veiem una escena ben calcada a la pel·lícula “l’últim refugi” (High Sierra) de Raoul Walsh amb Humphrey Bogart, un homenatge al bon cinema negre, i també després de la batalla com els dos oponents ensenyen les seves cartes, es reconeixen els mèrits i es respecten l’un a l’altre. ¡¡No us la perdeu!!!

USA 2016 (1 hora, 42 minuts)
Director: David Mckenzie
Guió; Taylor Sheridan
Actors: Jeff Bridges, Chris Pine, Ben Foster, Gil Birmingham, Katy Mixon,…