Després de veure Sully, no he pogut deixar de pensar en dues frases que he llegit fa poc; la primera és amb la que comença l’autobiografia de Johann Cruiff:

“Tot el que sé ho he après de l’experiència”;

la segona l’estic veient ara mateix perquè la tinc sempre davant meu, amb un pòstit a l’ordinador:

“Som el que fem dia a dia, per tant, l’excel·lència no és un acte sinó un hàbit”. Tot lliga quan escoltem el que diu al protagonista del film en un moment donat: “Fa quaranta-dos anys que volo i em jutjaran per dos-cents segons”.

En Clint Eastwood segueix en aquest film la mateixa línia que en el seu anterior treball, “American Sniper (El franctirador)”, ja que malgrat ser dues històries molt diferents i dos personatges que en principi no tenen quasi res en comú, els dos representen homes amb un alt sentit del deure i de la responsabilitat i les dues pel·lícules enalteixen la professionalitat, el treball en equip, el valor i també, encara que no estigui de moda, el sentit de l’honor.

Els dos formulen el mateix paradigma: Un home lliure que agafa una responsabilitat i en un moment donat, ha de prendre una decisió feixuga i actuar de forma valenta per protegir al seu equip, per complir amb el seu deure envers la societat. La solidaritat de l’home lliure i independent envers l’egoisme dels homes gregaris, el valor de la llibertat enfront de la por de l’esclavatge; segur que Ayn Rand, la ideòloga del “Tea Party“, aprovaria aquesta reflexió d’un republicà confés. No patiu, són altres temps, no hi ha arrogància sinó servei, el que planteja en Clint és la idea en estat pur; no són superhomes, són persones del poble, gent del carrer com tu i com jo que fan la seva feina, herois quotidians que són capaços de ser excepcionals si les circumstàncies els posen a prova.

Sully està basada en un fet real extraordinari que va succeir l’hivern del 2009, quan un avió amb 155 passatgers, que acabava d’enlairar-se feia pocs minuts, va haver de fer un amaratge d’emergència sobre el riu Hudson a Nova York, amb tant encert que no hi va haver cap víctima.

Però ¿va ser la decisió òptima? ¿tan malament estava l’aparell que no podia arribar a cap aeroport dels que tenia a tocar? ¿calia arriscar-se a un possible desastre? ¿posar en perill 155 vides?

Del fet en si, i de la seva investigació, va la pel·lícula; de com un home corrent, fent tan sols la seva feina, pot arribar fer un acte magnífic; però també de com els dubtes, les sospites i els interessos poden convertir a aquest mateix home, heroi a priori, en culpable d’una mala decisió que hauria pogut esdevenir una tragèdia. Per saber com va acabar tot plegat haureu de mirar les hemeroteques, però en general en aquestes no hi trobareu els detalls ni us podran explicar les hores d’angoixa ni els dies d’incertesa, per conèixer la trama sencera haureu de veure la pel·lícula, us garanteixo que val la pena!!!

No és gens estrany doncs que en Sully tingui malsons recurrents on estrella el seu avió contra un edifici de la ciutat, ja que hi ha experiències que retornen a la nostra ment mostrant-nos tant el que va ser o el que podia haver estat. Ni tampoc que, en un moment donat, fins i tot pugui tenir dubtes dels seus actes malgrat haver fet el que, per ell, era l’única opció. Són paranys de la ment que posen a prova les nostres certeses. Per això, en Sully surt a córrer pels carrers de Nova York, una forma de mantenir el cos i la ment lliures de mals pensaments, segurament un hàbit que forma part de la seva excel·lència.

La pel·lícula se centra en el fet i en com els afronta el protagonista, no perd el temps en recursos efectistes tals com parlar de la vida dels passatgers, dels seus problemes i dels seus somnis, per tal d’estovar-nos el cor i poder-nos identificar amb ells: Un clàssic de les pel·lícules de catàstrofes. Ni tampoc, de la vida privada del protagonista, perquè veiem que és un bon paio i li fem costat emocionalment, exceptuant algunes trucades amb la seva dona amb les que veurem que ella no és una persona forta en qui es pugui recolzar, ans al contrari li afegirà més pressió exhibint les seves angoixes personals.

Arribarà el dia de la investigació, on tot estarà en joc i les cartes repartides no seran gens bones, però en la narració succeirà el mateix que a la realitat i el factor humà decidirà. Aquell geni, aquella intel·ligència que ens és exclusiva, apareixerà per ajudar a trobar la veritat. Un discurs que ens omplirà d’emoció i que ens podrà recordar al monòleg del protagonista de l’“Enemic del poble” d’Ibsen, això si, sense el to agre, distant i solitari, que potser va inspirar també l’al·legat de l’arquitecte de “El brollador” (“El manantial”), tan ben interpretat pel gran Gary Cooper i escrit com no, per l’amiga Ayn Rand. Però, no ens tornem a equivocar, els temps han canviat, les persones també i els valors que en Sully defensa, a part de la humanitat, del factor humà, és no pas l’individualisme, sinó el treball en equip, la solidaritat. No hi ha crítica ni prepotència en el discurs de Clint Eastwood, però si molta humanitat i molta experiència doncs a ell, com li va passar al Johann, tot el que sap ho ha après treballant.

Segurament sentireu comentar que és una obra menor i potser algú us dirà que narra un episodi sense massa transcendència, però és un film molt ben executat en tots els sentits, ben dirigit i amb molt bones actuacions. Amb una narració que juga constantment amb els salts temporals i que manté la tensió sense que mai baixi l’interès. A mi em va agradar i fins i tot emocionar, jo us la recomano.

USA 2016 (1 h, 36 minuts)
Director: Clint Eastwood
Guió: Todd Komarnicki (Llibre de Chesley Sullenberguer (Sully) i Jeffrey Zaslow)

Actors:Tom Hanks, Aaron Eckart, Laura linney, Anna Gunn, Autumn Reeser, Sam Huntington, .