Quan has de parlar d’una pel·lícula tan sensible i artísticament enlluernadora com aquesta, i alhora tan elaborada i culta, tens un problema, ja que toca tantes temàtiques i té tantes capes que no saps per on atacar-la. En aquests casos la millor alternativa és començar pel principi i anar parlant a poc a poc de les coses a mesura que van apareixent, com aquell que va passant les pàgines d’un llibre i descobrint tota una història.

  • Primera observació; és un film que adapta pel cinema una novel·la d’André Aciman, nascut a Alexandria a 1951, escriptor i professor de literatura a diverses universitats americanes, un home molt culte i estudiós de l’obra de Marcel Proust, un dels escriptors més complexos de la història. Tal com el protagonista del seu llibre, ell també va estar vivint a Italià a la seva adolescència, abans de traslladar-se amb la seva família cap als Estats Units. La seva llengua materna va ser el francès, però a casa seva es parlaven habitualment l’italià i l’àrab, després, ja a Amèrica, també l’anglès.
  • Aquestes circumstàncies coincideixen plenament tant a la novel·la com a la pel·lícula i fan pensar en un fons autobiogràfic, ja que a la ficció, una família Italoamericana passa els estius a una casa pairal de la família a Italià i el protagonista, l’Elio, un noi de 17 anys, parla francès amb la seva mare i anglès amb el seu pare, les coincidències són més que evidents. El guió el va adaptar ni més ni menys que James Ivori, el director i guionista de tantes pel·lícules d’època plenes de sensibilitat i bellesa. Dit això no ens ha de sorprendre la seva recerca constant de l’art, la cultura i finalment de la bellesa.
  • Tan sols començar, amb els títols de crèdit, ens mostren un seguit de fotografies d’estàtues clàssiques, gregues i romanes, sensuals, de tors nus, rostres serens d’un passat noble. Un preludi de la recerca de la perfecció que busca el film, que lliga amb el fet que el pare del noi sigui arqueòleg i professor d’art a la universitat.
  • La mare és traductora i experta en literatura; una família on la cultura i l’art sempre estan presents, perquè l’Elio, per la seva part, és un amant de la música i passa les hores amb el walkman escrivint i adaptant composicions musicals. Però aquestes circumstàncies són sols el marc de la història, perquè el tema central serà l’amor adolescent.
  • El segon detall important és l’estació de l’any on transcorre l’acció: l’estiu, que sempre ha sigut un parèntesi de pau, un trencament del ritme de vida, com si tot s’aturés; de fet abans s’aturava; marxaves un o dos mesos i a la volta tot seguia més o menys igual com ho havies deixat. Vist des de la nostra actual perspectiva això sembla impossible, primer perquè ara en general no tenim un mes sencer i menys dos i, segon, perquè estem perpètuament connectats. Les vacances eren abans com ficar-se en una bombolla física i temporal, submergir-se en un univers diferent, un regal de la vida acotat en el temps com la carrossa de la ventafocs.
  • Aquest film passa dins d’una d’aquestes bombolles de tranquil·litat l’any 1983, on encara no hi havia ni mòbils ni tauletes ni ordinadors, quan la gent escrivia en una llibreta i contactaven entre ells escrivint-se cartes o deixant-se notes, en una senyorial casa de camp de la Llombardia a prop d’un petit poble, assistirem en aquest entorn protegit a l’eclosió de l’amor de joventut.
  • Però l’estiu és molt més que tot això, és la natura en el seu estat de màxima voluptuositat, són els arbres verds plens de fulles que groguegen a finals d’agost, la fruita madura i carnosa que s’ofereix els nostres llavis, els rierols rodejats de vegetació, la gespa com una catifa refrescant, el sol brillant que quasi no et deixa obrir els ulls i fa que cerquis l’ombra d’un arbre o la frescor d’una estança de grosses parets, és la calor, la suor que brilla en el cos sota la llum del sol, és una piscina on refrescar-se, són els dies llargs i les nits serenes, les festes als pobles, el ball per deixar-te anar i la quietud que invita a quedar-te parlant sota les estrelles.
  • Les persones són també part d’aquesta natura i tot plegat és una invitació a l’amor, les aventures romàntiques d’un estiu són tot un clàssic. Ho tenim tot: El marc, la decoració i el moment, sols queda per veure les figures principals d’aquest quadre a l’oli que és aquest film, els protagonistes de la història.
  • De l’Elio ja hem parlat una mica, un noi talentós i una mica reservat, segurament per timidesa, un adolescent que escolta música i llegeix, que té una colla d’amics amb els quals es banya a la llacuna i juga sobre la gespa i una mitja xicota, la Marzia, a la que ell li agrada molt, però que té por d’enamorar-s’hi, ja que no vol patir el mal d’amor; veu que per ell, només és un divertiment.
  • L’Elio queda una mica empipat quan ha de cedir la seva cambra a l’Oliver, el segon protagonista, un jove professor americà que ve per donar-li un cop de mà al seu pare i aprofita de pas per gaudir d’un estiu al bell mig del camp a Itàlia. Per acabar-ho d’adobar, el seu pare li demana que li faci de cicerone al seu hoste, que li ensenyi una mica els voltants de la casa i el poble, al principi de mala gana, però a poc a poc, en un joc quasi competitiu de menys teniments i distanciaments, s’aniran agradant l’un a l’altre.
  • Les bicicletes seran el seu vehicle, prou ràpides per a abastar tot el que interessa al voltant de la casa, però prou lentes per a no perdre’t detall del paisatge. Lleugeres i minimalistes sembla que avancis sense esforç, sense sorolls ni fums, integrades amb l’entorn. Fan molt camí sense la fatiga i la suor d’anar caminant, refrescats per l’aire que et frega el cos i la cara com si fos una carícia. D’aquesta manera s’acostaran al poble, accediran als rierols i semblarà que volin entre els camps esponerosos; retornarem d’aquesta manera a la nostàlgia d’uns temps més lents, no tan atapeïts de gent, on els humans eren més a prop de la natura i dels seus orígens.
  • Hi són també els pares de l’Elio: Ella culta i amorosa, ell que sembla sempre distant capficat en les seves coses, però que és conscient de tot, ja que ho ha viscut també, ho ha sentit i ho compren perfectament; cap dels dos voldran interferir i respectaran les decisions del seu fill, però sempre a prop per si poden ajudar; mai per canviar el seu camí; tanmateix, sempre una mà per ajudar-lo a aixecar-se si cau.
  • Si alguna cosa també fa aquesta pel·lícula, és un retrat acurat d’una època, doncs el que veiem a la pantalla són possiblement els records de l’escriptor de la novel·la. Els records d’aquell estiu dels seus disset anys, crec que si pensem en els nostres disset anys, també sentirem la mateixa nostàlgia, ja que, els disset són com una frontera invisible.
    Per això mateix escoltarem a les converses amb la gent del poble parlar de la convulsa situació política que vivia Itàlia en aquella època, igualment ho veurem en un parell d’imatges a la televisió, una situació complicada i no pas allunyada de la nostra actual, amb els dos principals partits, Democristians i Comunistes enfonsats dins la corrupció i tapant-se les vergonyes, on apareixeria un tal Bettino Craxi, un socialista que governaria a cops de decret llei… Per sort en aquell estiu a la Llombardia eren dins de la bombolla de la pau, allunyats de la trista realitat, tant per ser estiuejants com per ser estrangers i en aquell paradís irreal i impossible sols hi havia lloc per l’amor.
  • Aquesta recerca dels records, aquesta romàntica nostàlgia dels temps passats, aquesta enyorança d’una bellesa que ja no hi és, la veurem escenificada en aquella seqüència en la qual els protagonistes viatgen fins al llac Garda, on rescaten de les aigües una estàtua perduda en un naufragi un dia de tempesta. En aquell moment màgic recobren el passat i l’art; l’alegria que mostren, les seves cares de felicitat, són les pròpies d’aquells que es retroben amb un vell amic que fa molt que havien perdut de vista.
  • Però tornem a les relacions humanes i a l’amor de joventut, que és el centre de la història: L’Elio surt amb la Marzia; això no obstant, com dèiem abans per ell és una mica com un joc i ella, més madura sentimentalment com sol passar amb les noies, voldria una altra cosa; així i tot, és conscient de la situació i no es vol embolicar.
  • La relació, al principi forçada, amb l’Oliver canviarà les coses, gràcies, el contacte diari entre ells farà que a poc a poc vagin caient bé, com tan sovint passa amb les persones: una barreja entre afinitats i admiració, en voler assemblar-se en alguns sentits, un sentir-se còmode al seu costat, aquell voler agradar i ser estimat; però en un determinat moment aquesta atracció intel·lectual, espiritual, es tornarà física sense que ho puguin evitar.
  • L’Oliver, més gran i, per tant, més madur voldrà posar-hi distancia i l’Elio embogirà de desig, usarà a la Marzia i acabarà forçant la situació, però per saber el desenllaç haureu de veure la cinta. Aquí aprofito per fer esment del que a mi m’ha semblat una deriva misògina de la pel·lícula en un doble senti: En primer lloc, crec que posa a la relació amb la dona en un nivell inferior a la d’entre dos homes, com si fos sols física i sensiblera, i, en segon lloc, una consideració d’objecte i no de subjecte, malgrat que la pèrdua de consciència que dona l’enamorament, per què hi ha una utilització de la relació, però com em comentava una persona, això ja ho gosen fer els adolescents, agafen tot el que és al seu abast.

El film està ple de referències al món clàssic, grec i romà; a Grècia les relacions entre homes estaven acceptades plenament, tant a l’exèrcit com a la vida civil; a Roma es va passar de ser considerat delicte als principis de la república, a ser pràctica habitual en temps de l’imperi, podríem dir que la història d’amor entre els protagonistes és un paral·lelisme més sobre aquella època.
Vull acabar l’anàlisi esmentant el títol de la cinta: “Crida’m pel teu nom” ens mostra el desig de ser l’altre, de ser un tot únic amb la persona estimada, anar més enllà que ser una ànima bessona. Jo vull ser tu i tu vols ser jo; aquesta renúncia a un mateix, aquest intercanvi de papers, ens resumeixen molt bé el sentiment de l’amor adolescent, que té encara més sentit en l’amor homosexual perquè tu pots ser ell, o ella. Per això una possible pèrdua és tan devastadora en l’amor de joventut, és perdre una part de tu mateix.

De la part tècnica i estètica del film, dir-vos que és d’una bellesa sublim, i si, pot colpir especialment als homosexuals que se sentiran més concernits, però pot arribar a tothom exactament igual; els heterosexuals hi podem trobar una barrera intel·lectual i física que impedeixi gaudir de la cinta al cent per cent; així i tot, no arriba mai al grau d’explicitat de per exemple La vida d’Adele, en aquella cinta, la relació era més purament física que en aquesta, és clar que per qüestions culturals valorem més, estèticament parlant, el cos de la dona que el masculí, just al contrari del que passava a la Roma o la Grècia clàssica on el nu masculí era el rei. Fotografia preciosista, entorns naturals encisadors i actuacions de primer ordre fan del film un dels millors de l’any. Imprescindible.

ITALIA 2017 ( 2h 10 min)
Director: Luca Guadagnino
Guionista: James Ivory (Novel.la Andre Aciman)
Actors: Timothee Clalanet, Armie Hammer, Michael Stuhibarg, Amira Casar, Esther Garrel, Victoire Du Bois, Elena Bucci…